 |
| Amb un xiulet avisa de la seva presència. |
El serrat dels Monjos, igual que el de les Garrigoses, està format per estretes arestes que conformen els corresponents diedres i canals, resultant una escalada que alterna plaques, arestes i diedres, i en aquesta via també, algun tram de terra i vegetació.
L'entrada al L1 comença fina, per una característica llastra com a única presa, i després prez un esperonet còmode i ben protegió fin la reunió.
El L3 ja es fica de ple en una canal amb una mica de vegetació i roca d'aparença dubtosa, però que aguanta perfectament. Al capdemunt de la canal, surto a un esperó que trobo molt fi, el pas que més em costa de la via, i m'agafo a la cinta.
El tercer llarg travessa la Picnic, i cal anar en compte de no prendre-la. Aquest llarg transcorre principalment per plaques de molt bona roca.
El quart llarg em torna a tocar a mi. El llarg és ple de passatges molt variats, dels quals no en recordo tota la seqüència. Cal superar un bloc de forma bastant atlètica, amb còdols que en algun moment son dubtosos; la ressenya indica un Ae que es fa perfectament en liure, atlètic també, amb una sabina morta de bon encintar; a la part final del llarg, el terreny tomba i la roca és excelent, però no hi ha cap assegurança i no veig possibiliat de protegir.
 |
| La Sílvia arriba a la última reunió. |
Ja només ens queda el descens, per un costerut corrillo barranc avall fins que la cinglera l'interromp, obligant a un llarg i espectacular ràpel, per cert molt ben equipat i còmode de recuperar-hi les cordes.
2 comentaris:
Ei! Sergi! Ja tens "caçat" un isard!!!
No, Maria.
És una cabra salvatge (Capra hispanica), de les que ens tiren pedres mentre escalem...(també en tirem nosaltres, o sigui que res a objectar-hi).
Publica un comentari a l'entrada