La tardor encara primerenca, més verda que groga o vermella al fons de les valls, baixa de les alçades al ritme que marquen la temperatura i el sol, tots dos a la baixa, condicionant l'acoloriment de les fulles dels arbres, dels matolls i de les herbes.
Les pluges desesperadament esperades aquest any han fet oblidar la falta d'aigua i d'humitat, sense la qual el paisatge de tardor seria mancat d'un dels seus elements primordials, condicionant de tots els altres en els boscos caducifòlis on som.
Vall de pas i amb nom d'evocació aliena, la de Barravés, maltractada per unes infraestructures preuadíssimes pels que anem a gaudir i a destrossar la muntanya, tan transitada com els gegants que l'envolten però gens venerada, avui acollirà el nostre primer passeig tardoral, a la recerca de colors, llums i textures de tardor. I és que de bellesa n'hi ha arreu si hom sap i vol veure-la i sentir-la.
A mesura que anem penetrant per la vall de Salenques les esperades sensacions tardorals creixen, materialitzades en una fullaraca seca i molla per la pluja recent, i en uns bolets que no collim i que desconeixem, dels quals només m'interessa la seva bellesa. La fageda es despulla de fulles i els troncs s'inclinen reverenciant la llum que prové del riu.
Enfilant el barranc d'Angliós el camí planer esdevé corriol costerut i el caminar contemplació. Les moixeres s'encenen vermelles entre els bedolls grocs i els faigs encara verds, i els pins sempre foscos. L'espectacle és captivador i la pujada es farà tan llarga com constants les aturades; cada mirada és un quadre.
La cara sud del pic del Feixan mostra interessants esperons granítics; desconec si hi ha cap via en aquest vessant.
El barranc d'Angliós es va tancant poc a poc i el desnivell es va suavitzant, fins que arribem a la capçalera lacustre dominada per l'Estany Gran. Els arbres desapareixen i dominen el paisatge el terreny volcànic del pic dels Bous i el granític del pic de la Solana de Llauset, avui però a recer de les boires que van i venen.
Cabana de fusta d'Angliós, lliure. Només li manca una estufa de llenya.
Sense gairebé desnivell i caminant per suaus prats d'herba esgrogueïda atenyem la capçalera de l'Estany de Santa Fe, que queda al fons de la coma, fosc i tètric per l'ombra de la boira que s'està imposant.
Sense baixar-hi flanquegem la coma i arribem a la Colladeta de Riueno. El cel es tapa del tot i renunciem al curt ascens de la Tuca del mateix nom, excel·lent mirador, segons diuen, d'aquestes valls.
L'abundància de prats entre Angliós i Riueno posen de manifest el caracter ramader d'aquest vessant, amb cabana tancada de pastors a Santa Fe, en contrast amb el pedregós i gens herbós de Salenques.
Plovent i a voltes patinant sobre l'herba molla baixem pel minso corriol barranc avall. Quan el pendent es redreça el bosc repren el protagonisme, i un gran faig en presideix l'entrada; el cel torna a clarejar i deixa de ploure.
Pel camí ara ja més ample anem descendint pel bosc fins a ensopegar amb una antiga pista que condueix a unes runes, restes de barracons i altres instal·lacions de les obres hidroelèctriques que impacten fortament des de Llauset a Baserca. Un parell de quilòmetres a peu per la carretera fins on hem aparcat posen l'accent al caràcter de pas d'aquesta vall, on val la pena enfilar els nombrosos barrancs laterals per descobrir racons absolutament autèntics.