El Cavall Bernat de la Vall

7/10/2012

En un racó inmillorable, entre l'alzinar de fons de vall i el codolar inmens del Montcau, emergeixen a llevant, capriciosament separades del volum colosal d'aquell, tres o quatre agulletes entre les quals el Cavall Bernat de la Vall n'és la més esbelta. 

Encaixen també i amb precisió en l'estrat de roca bona, gris, compacte; per sota argila vermella i per sobre codolar inconsistent. 

Accedim al bell racó pel camí que flanqueja i volta els Cortins pel nord, amb frontals vistes de la Falconera i un encisador passeig al capdemunt del torrent de la Coca, amb el sostre vermell de còdols a la dreta i el barranc boscós i farcit de vegetació a l'esquerra.

Creuem inmediatament el barranc i ara flanquegem el Montcau pel nord. Les últimes pluges han alimentat els pans de terra que com esponges deixen anar lentament l'aigua, que mulla la codina i nodreix l'herba, les arrels de les quals sustenten la terra sobre la que a la vegada hi arrelen i viuen elles mateixes. Cicle perfecte; natura en una sola paraula. 

   

Una gran fita assenyala el trencall quan voregem l'últim barranc sota el Cul i passem al vessant nord. Un reguitzell de petites fites marquen el camí sobre el codolar, allà on és imperceptible el traç del camí; tan trepitg que hi ha en altres llocs del massís i aquí cal obrir be els ulls i la ment per endevinar els recorreguts.

Uns metres avall penetrem al barranc emboscat. Una gruixuda catifa de fulles testimonia la poca presència de caminadors, endemés de la persistent sequera d'enguany. Tot i així la vegetació te aquí un reïalme inexpugnable, ocult entre cingleres i deserts de codina i a recer de masses i ventades.

Una doble agulla que forma un arc el seu bell mig dona la benvinguda a l'indret. En desconec el nom. Els petits buits de la paret allotgen una minúscula moreneta i un pessebre, i per tan algu accedeix aquí amb certa regularitat. S'endevinen també caps de burí vells al costat nord de l'arcada, mostrant un recorregut extrany i que acaba de seguida; segurament es deu haver desprès alguna porció d'argila on se n'hi ubicaria algun.

A la paret sud de la cova/arcada una línia d'espits conviden a escalar. 

Amb uns primers passos atlètics i de bona presa cacem la primera xapa i assolim una fisura horitzontal. A partir d'aquí podem fer oposició amb l'altre agulla i progressar fins el capdemunt, on una savina serveix per fer reunió i descens. Son 15 metres de via sense pretensions que només ens permeten treure el cap per sobre del bosc.

Enfront tenim el Cavall Bernat de la Vall, al qual aribem baixant una mica més per aquest pendís boscós, net i ben conservat.

La Normal al Cavall.

No és una via difícil, i molt menys llarga, però te tot el caràcter d'una clàssica. Preses cantelludes, de vegades laterals, de vegades un forat argilós, però prou fiables pel tacte de la ma directe de la pell a la roca, contrasten amb la diferent sensació que transmeten als peus, que sovint caldrà apoïar sobre uns còdols dels que no en sabrem res fins que els presionem i els carreguem amb el nostre pes. Hi ha un moment en que el dubte és tal que sense saber ben be com hom fa un pas sense fer força, sense refiar-se ni apoïar-se enlloc, flotant sobre la paret, però els còdols han aguantat. Incert del tot serà la resistència en cas de caiguda d'uns ancoratges ben envellits i rovellats, que afortunadament no catarem. Potser son prou resistents a la traccció per a la progressió, que tampoc provarem, doncs surt tot en lliure. 

Com de diferent seria la sensació si la roca fos bona o si les assegurances fossin expansions a la última!

Aquestes vies son tresors que cal conservar i qualsevol restauració ha d'assegurar-ne la conservació, del caracter i de les vivències que ofereix.

A mig llarg hi ha un espit relativament nou (única expansió moderna) proper a un burí rovellat amb plaqueta, i just al costat d'un minúscul cargol de cap quadrat, amb un cordino encara més minúscul. Diria que només de torcar-lo es trencaria. No és això un museu?

La seguretat del llarg la proporciona aquesta expansió, així com la possibilitat d'encastar algun empotrador petit a la fisura on hi ha els primers pitons, on per cert hi ha un cordino plenament acceptable. Així doncs és perfectament compatible la seguretat amb la conservació de les vies, especialment en casos com aquests on la dificultat és prou assequible. Caldrà anar canviant peces, evidentment, doncs els pitons acabaran desfent-se i l'instal·lació cimal per a despenjar-se presenta força rovell (dos espits amb cadena i anella al costat d'un rosari de burins units amb un cable d'acer, tot oxidat).  

A la xemenèia les estretors de les parets ens ofereixen seguretat i angoixa a la vegada. Hi ha punts tan estrets on és difícil aixecar i moure les cames i els peus, i reptar pot ser una solució. Evidentment serà tan difícil caure com progressar. Tot i així col·loco un Tricam, un alien i un tascó, que donaran confiança quan calgui sortir enfora per esquivar estrenyiments impossibles. En tot aquest tram de la tirada la roca és bona, sense els cantells punxents que presenta aquest estrat en altres indrets del massís.

A la fita cimal s'hi amaga el pot de registre. El llibre posa de manifest l'asiduïtat de certs personatges habituals de Sant Llorenç, i conté unes quantes ressenyes que, com un tresor, cal anar a buscar allà a dalt. En mostraré només unes imatges.