divendres, 11 de gener del 2013

Pere Cardona Valls als Òbits

24 de desembre del 2012


Ressenya de Santllors.


Aquesta petita via a la petita paret dels Òbits, petita per baixa tot i que prou llarga, posa de manifest els racons que Sant Llorenç ofereix als seus incondicionals per caminar molt i escalar poc, la qual cosa per a mi és cap merma de satisfacció, per poc que sembli com a activitat des d'un punt de vista tècnic i/o esportiu.

Per arribar als Òbits tampoc triem l'itinerari més discret i bonic de tots, doncs fem el camí de la Canal de les Bruixes i la Canal de l'Abella, però tot anant-hi només ens creuem gent al camí carener que va del coll d'Estenalles a la Mola, on diria que és gairebé impossible no trobar-hi mai ningú.

Recorrem la paret d'est a oest, contemplant les xapes de la Janis Joplin d'en Paca, on algun dia haurem de penjar-hi els estreps si ens hi atrevim, i de la Bolets Màgics, que potser farem abans esperonats pel seu equipament. 
Força més enllà, quan la paret s'encara de ple a llevant, identifiquem el morral i la fisura que encabeixen la nostra via i la que imperdonablement encana no hem intentat mai, la Crack i te de roca, en l'obertura de la qual va participar el nostre íntim amic Jaume.

Una grimpada per soques d'alzines ens permeten atenyer la roca; si no fos pels arbres la via seria més llarga, i gràcies a déu que ben poca gent s'aventura per aquests itineraris, que si no la canal estaria trinxada i erosionada con tantes de Montserrat i com algun sector esportiu del massís amb peus de via ben desertitzats.


I l'alzina seà efectivament la primera presa i la primera assegurança del primer llarg.
Vista la placa que tenim al davant s'adjudica la tirada la Silvia. Comença com dic fent la mona per l'alzina, fins a superar els primers metres de roca dolenta i xapar el primer dels dos espits del llarg. Segueix un pas vertical sobre roca ombrívola, sòlida pero de mal aspecte, bona pero aparentment patinosa, fins caçar la segona assegurança, per acte seguit sortir finament a la llum i l'aire, on tot es veu més clar i el terreny tomba. Era necessàri superar aquest mur per anar a buscar el traçat lògic que marca el llabi fisurat.
Uns metres de grimpada rera unes sabines, que arrelen a la fisura i que es llacen per a assegurar-s'hi, condueixen a un mur on s'allotja la còmoda reunió, amb pot de piulada i ressenya.



Segon llarg. Surto mur amunt per sobre d'uns còdols rodons i poc prominents, molt adherents però, fàcil, fins a protegir-me amb un pitó que queda força desplaçat a la dreta, però que és exactament on toca. El terreny mana.
D'aquí en endavant, sempre amb tendència a l'esquerra, dos espits protegeixen la resta del llarg, fins un mur final amb una llastra dubtosa que mena al capdemunt del cingle.
Trio alzina i faig reunió.




És aquesta una de les cares més feréstegues de la Mola, la nord-est, que divisem des d'aquí. El turó de les Nou Cabres, a sota i en primer terme, ens espera encara, doncs ens hi hem atançat dos cops i calen coses per a enfilar-s'hi. Escalar-lo és prohibit.

    

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Tornant als orígens Sergi! jo també hagués triat aquesta ruta per pujar, tranquil.la i frondosa canal que fa disfrutar la pujada. Sant Llorenç té pels Vallesans un plus.

en Girbén ha dit...

Contra tot pronòstic, Sant Llors és inexhaurible; sempre i quan hagis après a mirar a la menuda.
Va quedar clar amb la descoberta, fa poc més d'un any, de la Cova-avenc Quim Solvas. Que, per voluntat dels seus descobridors, aquest espai -inèdit i màgic- pari en un indret desconegut, indica una via de preservació amb futur. Bé, una ilocalització relativa: m'hi jugo un pèsol que si ens fixéssim amb atenció en la fressa de les canals el trobaríem pels encontorns dels Òbits.

Sergi ha dit...

No em pararé a buscar avencs i coves. Sota terra no m'hi veureu, almenys per voluntat pròpia.
Em conformo a submergir-me a la impenetrable vegetació allà on encara no l'han trinxada les masses inconscients que només ansien cim, foto i xarxa social.