dimecres, 9 d’abril del 2014

Solitud a Cambra d'Ase. Bougnanas.

31 de març del 2014
Dilluns
Fotografies de la Silvia.

Un munt de petjades de botes i crampons delaten l'ús intensiu de les pistes d'esquí per a accedir al circ de Cambre d'Ase aquest diumenge, i delaten també que les pistes no s'han trepitjat. Així doncs, avui l'estació roman tancada i no hi ha absolutament ningú, ni a les pistes ni al circ, fins que més tard entrarà una cordada al Gigoló que veurem de lluny.


La neu s'anuncia una mica aplacada a les cares nord; ha fet vent fort de sud aquests dies passats i s'ha dipositat en forma de grànuls no gaire consistents a la canal. Tot i així, cap 'wumpf' ni cap símptoma de placa ens aconsella recular.





El primer ressalt i l'únic que apreciarem avui, està en condicions difícils, amb roca lleugerament coberta per neu inconsistent, i només els troços de terra glaçada permeten de clavar-hi els piolets. És aquí on treïem la corda i fem un llarg.

En amunt, el gruix de neu és considerable i el pendent es redreça. La neu millora; permet fins i tot traccionar de piolets en un ressalt ben cobert, i a la sortida per a superar la insignificant cornisa.


Aquest cop sense esquis baixem l'ample canal central i cap a casa, a través de l'estació insòlitament deserta.



divendres, 4 d’abril del 2014

Blava a la Cajoleta i Jaume Ferrández i Rubió a la Roca d'En Farreny

...i gràcies al bloc d'en Punsola que m'ha facilitat de trobar el nom d'aquesta agulleta quasi insignificant a ponent de La Cajoleta.

Dissabte 29 de març del 2014.


Preludi de pluges i dia ventós; i poc avessats ja al massa oblidat conglomerat montserratí. Anem a no complicar-nos la vida a la ja coneguda Cajoleta, ascendida pel davant i pel darrera, no encara per la seva cara est on s'hi escala de veritat. Pugem l'assequible blava tot esperant que el vent no hi piqui gaire.



Però el vent, canalitzat pel torrent del Migdia, apretava.

Baixats del ràpel de la Cajoleta, ve del tot a mà aquesta petit avia dels Masó, dedicada al Jaume Ferrández i Rubió.
Via de plaques tomades fàcils amb alguna verticalitat, sobretot al segon llarg, amb un muret que sembla més fàcil cap a la dreta però que es fa millor de cara. Superat aquets, no trobo la reunió del cim, si és que hi és, optant per una alzina agonitzant a mig camí.




 Llibre de piulades a la R1, i passet del segon llarg (a la dreta hi ha l'alzina des d'on es rapela de baixant de La Cajoleta)

De moment no trobem informació no ressenya d'aquesta via. 

El descens el fem després de pujar la carena a la recerca del camí del Montgròs, fitat i mig pintat fins al peu de la Cajoleta i del Torrent de Migdia. 

dimecres, 26 de febrer del 2014

Canal de la Dreta al Fontfreda

23 de febrer del 2014.


Tal dia com aquest de fa 6 anys vam enfilar aquesta cara per la Canal Central, sortida que tenia ben present, i posteriorment al 2010 pugem per la Canal Directa, ascensió aquesta que no recordava fins que remeno arxius mentre escric aquestes línies.

Afortunadament aquest diumenge vam triar la Canal de la Dreta, que si no hauria repetit inconscientment la Directa.
Tot i que el llibre del Crestas parla d'itineraris de dificultat semblant, aquesta de la Dreta presenta més exposició, almenys amb la neu que vam trobar a partir de mig itinerari.


El recorregut comença per la mateixa Canal Directa, prenent la primera bifurcació a la dreta. La neu aquí és formada per una capa relativament recent però franca, sobre una capa dura de fons que permet avançar amb comoditat i seguretat.

Arribem a un collet on aparentment acaba el corredor, però en realitat es troba en un esperó que separa el vessant nord d'un estimball situat més a ponent, sobre el qual continua una altra canal penjada.
Per a accedir a aquesta nova canal i continuar hem de fer un flanqueig aèri que ens obliga a treure el material. Fem una reunió i assegurem el pas. La neu és més escadussera que a l'altre banda, i la que trepitjem és la recent caiguda divendres; el vent de ponent va mantenir aquesta part de la muntanya neta de neu, i els crampons i els piolets ja no claven com abans.



En amunt, la neu continua inconsistent i dificulta encara la superació d'un parell de ressalts, que amb neu dura serien de bon enfilar.



Sortim de la canal a l'ample llom a l'oest del cim i ens dirigim cap a la cara oest a buscar una baixada prou nevada per fer-la esquiant.
La temperatura és alta, la neu fosa en uns 4 o 5 cm pel sol i bastant escadussera per la orientació oest. Unes traces ens indiquen el camí a seguir per a la baixada, que comença força dreta fins al peu de la muntanya.

  Tot i així, aquesta neu primavera sobre una base ben endurida és un plaer d'esquiar.


Croquis de la Central i la Directa, i corquis de la Canal de la Dreta.



dimarts, 4 de febrer del 2014

Quasi al Monturull des de quasi Bescaran.

2 de febrer del 2014

La nevada de dissabte emblanquina la carretera d'Estamariu a Bescaran, però s'hi circula bé; altra cosa és la pista que de Bescaran enfila la serra de la Mare de Deu, que als 1600 m aproximadament ja no deixa tirar al turisme amb el que anem, ni amb cadenes.

Per sort a la pista hi ha prou neu per a ascendir i, ja molt justa, per a descendir, a costa d'alguna esgarrinxada als esquis.


Fer muntanya a l'hivern lluny d'estacions d'esquí i d'entorns turístics té un regust que potser tenim massa oblidat, per mor de la inmediatesa i facilitat que donen aquelles a una activitat ipso facto al marge del medi.
Aquesta vall límit de l'Alt Urgell amb la Cerdanya i Andorra es dona tota al gaudi de la natura, sobretot a l'hivern, quan la neu la protegeix. Tot i així la proximitat de l'infern s'hi manifesta sonorament al capdemunt; traces amples amunt i avall sense sentit; motos de neu.



Per la pista de l'Obaga de Bescaran, planera i boscosa, fem cap a la barraca del Vaquer, on una altre pista permet d'endinsar-nos a la vall del Torrent del Port Negre sense patir l'espessor del bosc impenetrable.



El vent ha acumulat la neu al bosc i a les fondalades, i ha generat plaques que evitarem amb aquest itinerari, doncs no deixa la fondalada de poc pendent fins el mateix Port Negre.

El camí s'ens ha fet força llarg des d'on hem deixat el cotxe i renunciem al Monturull, tot i que és ben proper des de la cota que l'Alpina rotula com a Pic Negre d'Urgell. El vent encara considerable i la poca neu al llom es conxorxen amb la nostra poca forma, i retornem pel mateix camí, segur i lluny de les allaus freqüents d'aquests dies.




Hem de trobar un itinerari al Salòria sense passar per Andorra.

ICC.                                        Aplina. 


dijous, 9 de gener del 2014

Pimorent, Besines i una cabana en record del protector dels trencalossos

30 de desembre del 2013

A l'altre banda de l'Hospitalet, a l'alta vall de l'Arieja, la muntanya ensalvatgeix cap a llevant, cap allà on sembla que hauria de fer el contrari, tant que per a accedir-hi hem d'emprar les alçades fàcils i arrodonides de les veïnes Cerdanya i Capcir.
Limits administratius al marge, el terreny amable i maltractat dels voltants del coll de Pimorent es rebrega rera aquells colls suaus que obren la porta a les valls ariejanes d'Orlú i veïnes.
La de les Besines n'és una d'elles, inaccessible directament per la seva entrada i protegida en els seus flancs per les allaus que sempre amenacen l'accés lògic.


La Coma d'En Garcia permet un accés còmode a les Besines, i un transit intens a les al-çades del freqüentat Coma d'Or, destí d'esquiades d'anar i venir.
I per aquí que anem i tornem.
El panorama inmediat des de la Portella de Coma d'Or cap al nord és dessolador nivològicament parlant, doncs el vent ha despullat el terreny quasi del tot, i dic panorama inmediat, per que les muntanyes que tenim al davant son tan dessoladores com indefugibles; son irressistibles; sentim com ens criden.  


Segurament com a nosaltres, també atreïen al desconegut personatge a qui va dedicada la cabana que ensopeguem i que no surt a cap mapa, de moment suposo, i que malauradament està tancada: Claude Tudon. Resulta que aquest senyor era (trobat mort l'any passat en plena natura) el protector dels trencalossos de la zona, portant-los menjar fins i tot quan no hi eren, fins a aconseguir que hi niessin parelles estables. Que seria d'aquests muntanyes sense la fauna que en forma part? Que seria de les muntanyes veïnes sense la 'fauna' actual que l'envaeix sense niar-hi? 

De la Portella caminem avall sobre l'herba glaçada amb els esquis a l'esquena, fins que la neu reapareix, i de quina manera! Ben aviat trobem una neu que fa del descens una delícia, sota les elegants canals del Puigpedrós primer, i sobre un coixí silenciós per pendents moderats entre arbres esparssos després, fins que sense gairebé adonar-nos arribem al fons de la vall, com qui es deixa portar sense destí.
Confesso que si haguessim sortit prou d'hora hauriem fet cap al puig de Lanós, ple de neu i net de roca al fons, però hem estat mandrosos i reprenem l'itinerari a l'inversa.

La canal central del Puigpedrós de Lanós és ascendida per un parell de muntanyencs; mentre pugem dos esquiadors baixen, i mentre baixavem uns altres dos pujaven; la vall és visitada en una mesura ben justa, sense excessos, però enllà del seu fons, enfilant els vessants oposats, s'obre una extensió de possibilitats que convida a preparar una motxilla ben grossa per a perdre-s'hi.

De moment anem a fer nit a l'Hospitalet (pres l'Andorre, puntualitzo), que demà esquiarem sols, si, sols, ni una ànima (humana), al lloc més rebentat del Pirineu: Andorra.


Quin rosari d'itineraris  dibuixen els ulls sobre el mapa.