La vall de Tena és un extens territori excessivament urbanitzat, on els pobles que a l'estiu i a l'hivern son populosos i vitals, han cedit el seu caire rural al poder adquisitiu del foraster, que els ha transformat en el parc dels diumenges.
Les muntanyes semblen alienes a tot aquest fenòmen, però en superar certes cotes mètriques, de vegades absurdes, passen a convertir-se en objecte de desig, del desig de posseir allò que no es pot posseir, en forma de llista, piulada o —confessem'ho— fotografia.
Després de carregar les motxilles a l'aparcament de La Sarra, pugem per gr11 seguint la vall del riu Aguas Limpias, primer a l'ombra d'una esplèndida fageda i després a través de prats guarnits amb les últimes flors de l'estiu.
Arribem al l'embassament de Respomuso, antigament un estany, és clar, i a l'homònim refugi d'última generació, amb minicentral elèctrica pròpia, estructura antiallaus i cervesa de barril, en definitiva molt poc muntanyenc. Ni hi entrem; de dret amunt a buscar un lloc on clavar la tenda.
Amb la Cresta del Diablo a la vista, la clara nit ens anticipa en va un bon dia per a l'endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada