dijous, 29 de març del 2012

Altiu i prominent Bisbe de Santa Linya

24 de març de 2012

Quan el riu Segre s'encaixona a la terra, entre roca i roca, només ens hi podem apropar per les seves aigües o travessant les seves cingleres, com ho fa la línia fèrria de Lleida a la Pobla de Segur, única infraestructura existent al congost que envolta el pantà de Camarassa.

No crec que mereixin el qualificatiu d'infraestructura els equipaments per a rapel ni la via ferrada, que utilitzarem respectivament per a aproximar i per a retornar.












 


A Santa Linya prenem la pista que es dirigeix al nord, cap a l'altiplà de Montclús, fins el castell del mateix nom i l'ermita de Sant Urbà. La suau orografia es confabula amb el dia assollellat per a oferir un paisatge plàcid i lluent després de les passades pluges. El Montsec al fons ens recorda que som en terra esberlada per cingleres. El riu Segre retalla aquí una profunda bretxa, ofegada en part pel pantà de Camarassa, però que encara manté a la vista totes les partets i agulles que s'hi formen. Aquesta configuració del terreny obliga a baixar primer i pujar després per a atenyer-hi qualsevol dels seus racons.


Tres-cents metres enllà de l'esplanada/aparcament del Castell de Montclús, cal deixar el cotxe en el punt on surt una difusa pista cap a l'esquerra, amb presència d'alguna fita, i que costa de veure, doncs el bon estat de la pista principal convida a seguir endavant pensant que anem bé. I hi anem de bé, però després, a la tornada anirem a parar a l'encreuament mencionat.

Seguim doncs la pista principal fins que s'acaba, i busquem a la dreta un corriol també força difús al principi, que baixa cap al barranc. Barranc avall, quan apareix el primera salt de roca, trobem una instal·lació per a rapelar, de parabolts amb anelles, molt nova. Fem un rapel de 25 m. Continuem caminant pel camí més lògic i trobarem una altre cinglera amb un rapel de 40 m, que ens deixa sobre un tou de vegetació on segur que s'ens enredaran les cordes.

Primer i segon rapel.
Túnel del tren. Ràpel que no hem de fer (després marxarem per aquí). Baixada al riu.

Continuem baixant pel barranc i gairebé sense adonar-nos ens trobarem sobre una llosa de formigó abovedada, plena de molsa i pedres: és el túnel del tren, cobert artificialment aquí per a creuar el barranc. Una altra instal-lació, rovellada i amb una corda fixe, ens convidarà a fer un altre ràpel o a descendir per la corda de nusos, però no ho hem de fer. Aquest equipament ens porta al riu i prou. Nosaltres vàrem baixar-hi, i val a dir que a l'estiu és el lloc ideal fer llançar-se a l'aigua.

Caminem per sobre d'aquest petit túnel de formigó cap al sud fins a trobar un corriol evident i fresat, que primer puja i després flanqueja fins al coll que separa el Bisbe de la paret de la cinglera.

 El Bisbe; L1; R1, amb el fill del Bisbe.

Som doncs a peu de via. La via Normal original es decanta a l'esquerra a buscar el camí més fàcil, però tres parabolts que tenim just al davant conviden a tirar recte amunt. S'hi posa la Sílvia i la cosa costa, doncs la roca no dona confiança, humida de tanta pluja i trencadissa. La graduació és de V+. En uns metres supera el mur i fa reunió al replà, en dos parabolts.

La Sílvia al L2. Restes d'una pota de conill a la reunió: salvatgia!

Em toca a mi el L2. Pujo sobre el fill i començo l'artificial equipat, sense estreps, essent suficient en A0 i descansant de la fifi. En un pas llarg em penjo de l'Alien blau i és aquí on cal flanquejar lleugerament a l'esquerra per buscar preses i sortir a la repisa, prop de la via Directa, passant un blocs on poso algún altre alien. Reunió de dos parabolts amb anelles.


El tercer i últim llarg comença amb una fisura que permet fer bavaresa. La Sílvia la protegeix amb alguns Aliens fins arribar als parabolts, doncs la mullena de la roca no permet refiar-se dels peus.  Prop del cim hi ha la reunió de dos parabolts amb anelles, bastant penjada, i entre les pedres del cimal trobem el pot de registre.

Pot de registre al trencadís cim.

En un sol ràpel arribem a peu de via, i les cordes es recuperen be. Fins i tot amb cordes de 50 m s'arriba sense problema.


La tornada la farem desfent camí fins a la instal·lació de ràpel que no hem de fer, al costat del túnel artificial del tren. Allà seguirem el camí que s'hi inicia i que flanqueja per sobre les aigües amb algun tram de corda fixe fins a trobar la via. Caminem per la via cap al nord fins a la boca d'un túnel i allà comença la via ferrata que supera la cinglera. L'equipament és bo, amb graons de ferro, cable de vida i alguna cadena. 


En acabat seguim el corriol amunt, que pel costat d'unes runes, i convertit en pista en desús després, ens portarà a l'encreuament inicial, sempre acompanyats depetites fites que confirmen que anem pel camí bo.


Barranc, escalada, ferrada... entorn feréstec i allunyat on només el tren trencarà el silènci.

Ressenya de la feec ,per Jordi Marmolejo.

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Molt bona explicació Sergi, gràcies, aquesta agulla fa gràcia i pel que veig la manera d'arribar al seu peu és ben divertida.

en Girbén ha dit...

Ara no la tinc a mà, però ja et passaré la ressenya original del Bisbe; el revers, si es vol, de la famosa Cova Gran de Sta. Linya.
I no vàreu treure el nas per Montclús, el poble esfondrat per un terratrèmol fa més de sis segles? És un dels llocs més evocadors que conec, un dèdal de cingles i agulles trinxades.

Sergi ha dit...

Ja n'he sentit a parlar d'aquests roquissars de Montclús. I prou que hi tornarem per aquella zona, que anavem a 'tiro fet'. Ben mira't ens haurem d'espavilar, que no vull ni pensar com es deuen patir les temperatures estivals en aquella zona.
T'agrairé aquesta ressenya, Jordi; ja friso per veure-la.
Jaume: ves-hi, i si pots fer nit per allà millor que millor, és la manera de gaudir-ne de ple.