Camins polsegosos, prats esgrogueïts i gossos famolencs son els símptomes evidents d'un hivern sec com pocs i d'un mon rural empobrit, però existent, a diferència dels eixos principals de trànsit cap al gran parc d'atraccions, on només hi ha serveis a disposició del visitant passatger.
La Valldan és un territori ramader, malmès per la incisiva sequera d'aquest hivern, i els cingles que l'envolten en semicercle no podien passar desapercebuts als escaladors que cada cop en més abundància visiten aquesta comarca, potser la més rica en roca verge. Però no tot son flors i violes; els cingles que de lluny es mostren lluents i prometedors de prop poden ser fràgils i trencadissos.
Després d'aparcar prop o dintre dels camps i tancats d'una granja (amb permís, això si), pugem per una sèrie de pistes que volten un filat que no acabo d'entendre, doncs no se en quina banda estem, si dintre o fora. El cas és que el travessem per una obertura i al cap de poc ascendim bosc a través per corriols que apareixen i despareixen, sempre en direcció a l'esperó prèviament identificat.Encertem així l'evident peu de via, linelament sota l'esperó, a la dreta del gran sostre triangular per sobre del qual levitarem a partir del tercer llarg.
La via esta perfectament equipada, amb algun allunyament de xapes en punts on existeix la possibilitat de reforçar l'equipament amb aliens o Tricams.
La Sílvia fa el primer llarg per anar al replà sota el sostre, tirada de tràmit que serveix per escalfar la musculatura, que haurà de tibar al seguent llarg.
L'artificial equipat em toca a mi. De les tibades de l'any passat a Sant Llorenç del Munt ja ni m'en recordava, i de cop m'he trobat suant de valent per sortir del desplom cap a l´'ultima xapa d'on tibaré. La xemenèia que ve després, ja en lliure, te unes preses alucinants, que fan gaudir de l'abocament al büit previ a la reunió. La Sílvia ajuda al Xarli amb els estreps, que s'estrena avui en vies d'aquest tipus.
Al tercer llarg, curt i plenament en flanqueig, hi ha el pas més difícil de la via, un pas que exigeix baixar lleugerament amb preses fines i roca dubtosa.
El quart llarg també te trams de flanqueig, però amb preses més franques sobretot de peus, i, tot i l'allunyament de les assegurances en alguns passos, permet protegir-se (hi col·loco un alien i un Tricam petit). La tirada acaba ascendint una tram vertical i aeri però amb uns còdols excelents, seguit d'una llastra sobre la qual flanquegem de nou fins la reunió.
Segueix la Sílvia amb el cinquè llarg, aquest ja de trajectòria plenament vertical, esquivant trams de roca trencadissa i amb pas finet per a acabar.
L´últim llarg, ja fàcil ens deixa al capdemunt de l'esperó.
Descens evident cap a ponent, a cercar el coll amb el següent esperó, i dos ràpels fins a peu de cinglera. Un cop al bosc naveguem de nou i per sort encertem de ple el punt de la pista on s'iniciava l'ascens.
Ressenya dels aperturistes.
1 comentari:
Ep Sergi, aquesta fa temps que em fa gràcia, molt bona descripció i millors fotos, el company deuria xalar amb la via i el pati!! sort que li vau protegir be el flanqueig!
Publica un comentari a l'entrada