Moltes, potser massa coses s'han dit d'aquesta via, però hi és, i l'estil amb que s'obre i s'equipa existeix, i almenys a mi m'ha servit d'excusa per apropar-me a una muntanya a la que hi tenia prevista una excursió tardorenca que no arribava mai.
Un dels primers pensaments que en va venir al cap és el de fer-hi alguna via desequipada; les possibilitats d'autoprotecció son moltes, i només cal tenir cura de la solidesa del rocam.
La Serra de Turp és la primera línea calcària que trobem cap al nord a l'Alt Urgell, doncs les serres que la precedèixen son conglomerats diversos, clars com els del Roc Rumbau i la Serra de les Canals, i foscos i argilosos com els del Corb, Sant Honorat i els Obacs.
Quants llocs coneguts i per a coneixer i escalar amaguen les valls laterals del Segre!
La carretera que passa pels enlairats pobles de Cambrils i Llinars facilita molt l'aproximació a aquesta serra, elevada més mil metres sobre el riu, i que d'altre manera seria llarga. Endemés, les pistes que des d'aquest últim poble s'hi atansen encara permeten reduïr l'excursió a un quasi no res.
Interpretant malament les indicacions d'aproximació, flanquegem en diagonal ascendent el vessant sud del pic, per un bosc de madures pinasses, fins que localitzem fàcilment el peu de via gràcies a la ressenya fotogràfica.
El pirmer llarg, molt curt, permet tastar la roca, trencadissa però ja bastant sanejada.
El segon llarg te un desplom a la meïtat per tibar-hi amb la tranquilitat d'estar sempre absolutament protegit per les abundants xapes grogues; diria que la corda sempre va per dalt tot i fer de primer.
El tercer llarg comença per un diedre-xemenèia on el més difícila és entrar-hi. Al llarg de la tirada s'observen restes de roques que han caigut o s'han sanejat, sobretot en el pas clau quasi a al final del llarg, que ha quedat fi i amb alguna petita presa dubtosa.El quart i últim llarg comença amb unes preses arrodonides, vertical, i amb les assegurances més allunyades que quan era més fàcil.
Arribant al cim sento una veu que parla un llenguatge molt extrany, i que de seguida queda delatat per la indumentària que hi han instal·lat: trobem uns radioaficionats que aprofiten l'enlairament i accessibilitat d'aquest cim per a arribar molt lluny amb les ones hertzianes.
Aquest enlairament és el que ofereix la visió de cims també molt llunyans, ben innivats quan més al nord, i absolutament secs els més propers com el Cadí, el Port del Compte, Salòria, Orri, Montsent de Pallars, etc.
Un còmode corriol baixa per la cara nord fins la pista que arriba des del coll on hem aparcat. Veïem ara si el corriol que hauriem d'haver pres per a fer l'aproximació a la via.
La cara sud del Tossal del Balinyó, mal dit Roca Narieda, als nostres peus.
2 comentaris:
Deu n'hi dó el "xivarri" que ha provocat la via! tanmateix per conèixer el lloc potser m'hi arribi.
Et va agradar la via? el lloc ja veig que sí-
Confesso, Jaume, que semiequipada amb uns pitons, aprofitant sabines i amb xapes allà on calgués m'hauria agradat més, però el recorregut està ben trobat.
Publica un comentari a l'entrada