divendres, 11 de desembre de 2009

El cor de Montserrat: ascensió al Montgròs pels Plecs de Llibre

Amb la penombra matinal de la cara nord de Montserrat, ascendim el Camí de la Font de la Llum, a la recerca de la llum i del sol, que a l'hivern converteixen les parets orientades a sud en racons gairebé estiuencs, si no fos pel vent que de vegades recorda l'estació en que ens trobem.
En aquestes condicions, el canvi de vessant predisposa a escalar: els dits estan millor fora de les butxaques, la goma dels gats és tova, tocar la roca és un plaer.


Descendim pel Torrent del Migdia fins a trobar el rètols que indica cap als Plecs del Llibre. Es tracta d'un corriol que s'enfila a l'oest entre la vegetació, sobre plaques inclinades a estones, fins a flanquejar tots els plecs.


El nostre és l'ultim. Des de baix sembla que siguem fora dels plecs, al peu del Montgròs, però després de la tercera tirada queda clar que som en una d'aquestes singulars arestes.


 

La primera tirada la fa l'Oriol de primer. És de IV i quan pujo jo anticipo les dificultats que m'esperen més amunt. El segón llarg ja fa treballar la presa petita de la placa montserratina. Cal mirar-se els passos, estudiar els moviments abans d'ascendir, preveure les mans i els peus. El V+ d'aquesta tirada és sostingut fins que la placa tomba una mica, fins i tot 6a segons alguna ressenya.


R2.

Continuo jo amb la tercera tirada. El V+ es troba poc després de la sortida de la reunió i és més assequible que a la tirada anterior.



L'Oriol puja de primer el quart llarg, més tombat, fins la R4 al costat de la bauma.
Comença aquí el llarg que s'em fa més complicat. La línia d'espits et va enviant cap a la dreta, cap a l'aresta vertical i cap al buït, a fi d'evitar la via Aresta del Sol. El pas més difícil (psicològicament sobretot) és un flanqueig amb preses molt fines. Afortunadament la proximitat de l'espit em permet xapar, però lamentablement la por no em permet deixar anar la cinta i supero el pas en A0. 



De dret cap amunt passo pel costat del pot on hi ha el llibre de piades, em salto la R i asseguro a l'alzina que hi ha quasi al capdemunt de l'agulla.



La vista de La Plantació és complerta des d'aquí.

Flanquejem a l'oest l'agulleta on som i la següent, fins el mur sudest del Montgròs. En un primer llarg amb un pas de IV i amb molt poques assegurances (dos burins i un espit) arribem a una reunió a peu pla, amb dos burins rovellats i un espit en bon estat.
Un últim llarg de segón grau i sense assegurances ens porta al capdemunt del Montgròs.



Ressenya de www.montserratclimbing.com i de la noche del loro

diumenge, 6 de desembre de 2009

Una mica més de Plantació: el Barretet i l'agulla de Divendres Sant


Noms suggerents.
I encara més els noms de les vies: 'El caçador de mamuts' al Barretet i 'Ràtzia almogàver' a l'altre agulla.

Còmodament caminant pel camí de que creua l'Artiga Baixa, ens estalviem aquest cop les esgarrapades de les abundants argelagues del torrent dels Llorers i rodalies, però patim la descomposició del terreny que acusa la canal, prou poc erosionada encara, que hi ha entre les dues agulles que escalem.

Ascendim pel Clot de la Mònica. Després de creuar l'Artiga Baixa, arribem al serrat de l'Artiga Alta, sobre el qual el camí careneja en sentit ascendent. En emboscar-se de nou, apareix una fita i pugem per un borrós corriol seguint el mateix sentit nordest que portavem.
En pocs minuts i relliscosa pujada arribarem al peu del Barretet.
Flanquejant la seva paret sud i ascendint per la canal que la separa de l'agulla de Divendres Sant, aquesta més al sud, arribem al peu de via.



Començo jo; bé: aquesta és la intenció, però el cos i la roca en fred fan patir de valent per xapar el primer bolt. Ho aconsegueixo des del costat dret. L'Alex s'agafa a la cinta i xapa el segon.
Fet això pujo amunt.
Entrada massa difícil per superar sense haver calentat.
La resta del llarg es pinta molt bé, si no fos pel susto que m'emporto en arrencar una pedra i quedar penjat d'una mà.


 
R1.

El segon llarg surt vertical de la reunió fins una panxa, on miro i busco les preses amb  calma. Un cop superada, poso dos frienda a la fisura i pujo fins el cim, on munto la reunió en una arrel gruixuda que un ginebró te la gentilesa de cedir-nos, de la qual ens en despenjarem per baixar.



 
R2 a l'estret cim.

 
El Jaume acabant el segón llarg i arribant al cim.

 
La preciosa agulla d'El Rave. La Sílvia acabant la via.

Des de l'arrel, descendim la via en rapelp per la mateixa cara fins a peu de via.
Enfront tenim la cara nord de l'Agulla de Divendres Sant.
La flanquegem per la seva cara oest fins la cara sud, remuntant fins al collet sudest.
Allà mateix comença la via 'Ràtzia Almogàver'.
 

L'Àlex fa una demostració d'habilitat escalant aquest inici del primer llarg, de 6b segons la ressenya. Els demés pujarem de segons.


El Jaume, que dubtava de fer la via, mostra un domini del diedre, tot i la mala roca d'aquest, i només fa un A0.



Molt més assequible, sense passar de V, només te un parabolt després de la reunió.
A partir d'aquí res de res. Es pot encintar una alzina, i es pot posar algun friend en una fisura.
L'Àlex continua de primer.


La Silvia puja la última el primer llarg.


La Plantació ofereix unes vistes meravelloses a ponent.


Cim de l'Agulla de Divendres Sant, estret i descompost. Des d'aquí fem un ràpel a l'oest.


 
El Barretet. Divendres Sant amb el Barretet al darrera i el Porró a la dreta.




Roca de Sant Cugat a l'esquerra i La Presidenta a la dreta. Al fons Miranda de Santa Magdalena i les Magdalenes.

 
Tornem feliços d'haver rebut la nostra dosi de contacte amb la natura.


divendres, 4 de desembre de 2009

Tardor, vinyes i licorella



 De Poboleda a Torroja.

 

 

 




De Torroja a La Viliella Alta








 ..

 
 De La Viliella Alta a Escala Dei