dilluns, 28 de febrer de 2011

L'adherent placa d'en Marcel

Un sector asolellat, a cinc minuts de l'aparcament, molt equipat, i amb una roca compacta, homogenia i molt adherent.....
Aquesta és la placa d'En Marcel.

Amb la inmillorable companyia de la Sílvia, ens anem animant l'un a l'altre i escalem totes les vies de la placa, fins arribar fosc al cotxe.

Comencem per la dreta, la via de 4c, grau corresponent a l'escalada en diedre, doncs només per la placa surten passo smolt fins.
Continuant fen vies cap a l'esquerra, totes elles resulten molt similars, amb trams de forats i cantells, i trams de reguerots verticals no gaire profunds, on practicar l'adherència de peus per oposició (i quin plaer quan li trobes el truc!).

Fotos de la Sílvia.

Arribem a la via de 6a (6a+ en alguna ressenya). De primers no surt, i la fem en top rope; és un autèntic aprenentatge d'adherència i de confiança.

Les següents vies tornen a oferir continuïtat en el cinquè grau, però ara ja ben rodats gaudim més, tot i les entrades bastant llises i amb forats allunyats, que exigeixen decisió.

La úlrima via (última per a nosaltres), és la del sostret. La llum minva i deixem les cintes posades quan baixem de l'anterior. Els passos per superar el sostre son atlètics, amb cantells increibles, comptant sempre amb la magnífica adherència de la roca per a posar el peu on vulguis, La Sílvia fa la via ja gairebé sense llum.

Un gran sector camí del Pirineu, ideal per a l'hivern.


diumenge, 20 de febrer de 2011

Terestel a la Cara de Mico. Embestits per la pertorbació.

Sense un objectiu clar, a part d'escalar, anem a La Plantació per Gorros, i escalar serà el que menys farem, doncs majorment caminarem.
Tots els factors s'ens giren en contra: no sabem on anem i ens perdem per les selvàtiques espessures de les canals; la via que decidim escalar supera la nostra capacitat; el temps va empitjorant fins que el vent converteix l'espera a la reunió en una tortura i l'escalada en un suplici.
I tot això mentre passejar pels camins continua essent un plaer, aliens a les embestides del vent.

Passat el Gorro Frigi, deixem el camí de Sant Joan i baixem pel costat del Sentinella. Entestats a buscar un pas cap al torrent dels Llorers, ens enmerdem, fins que farts de refregar argelages i de pujar pendents inestables, ens quedem a la base de la Cara de Mico.

Triem la Terestel, doncs la Malgrat tot t'estimo, que és més fàcil, està ocupada en principi (després els escaladors que hi ha aniran a la Xavi Sampietro) i els burins costen de veure; per altre banda, l'esmentada Xavi Sampietro te massa passos d'artificial.

Ombrívol inici del L1 i placa de V+ al L2.

Al primer llarg s'em trenca una presa quan soc a metre i mig del terra, i una altre més amunt: comencem bé. La tirada no passa de IV i arribem a la reunió. A partir d'aquí només anirà de primer l'Àlex (que fa cordada amb la Montse); els V+ de la següent tirada son fins i les assegurances ens semblen una mica lluny.
Després d'una gèlida reunió intermitja al llarg 2, venen un parell de passos que el llibre gradua entre 6a i 6b. De segon tot es pot provar, però acabo agafant la cinta; fred, desentrenament, manca d'agilitat... 

L'Alex i la Montse al L2, i la Sílvia fent de 'tercer'.  

La tercera tirada (quarta per a nosaltres), la fa la Sílvia de primera, que encara no ha obert. És un llarg de IV+, el gaudi del qual està impedit per una ventada que de cop l'agafa a ella escalant i a mi assegurant, tots dos tremolant i desitjant acabar d'una vegada.


Hem patit la combinació de passos durs i fins amb vent i fred, però ho hem passat d'allò més bé rient a les reunions i al cim.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Pic de Coma del Forn


Cim popular, accessible i segur, permet, degut a l'existència de la petita estació d'esqui de Tavascan, ascendir-hi amb els esquis als peus des del cotxe, tot i la poca neu que hi ha actualment.

Amb més esquiadors de muntanya que de pista, pugem per pista (la única que hi ha), fins a deixar-la, seguint tot el sistema del torrent de Mascarida fins als seus estanys.
El pic de Coma del Forn culmina aquesta conca.
Neu transformada i glaçada a estones, vistes magnífiques i la tranquilitat dels Pallars: aquests son els trets més característics de l'excursió.

El vent acumula la poca neu d'enguany; el circ format pel Certescan i el Flamissella és inconfusible.

El Jot's i l'Albert ens acompanyen amb raquetes; la Sílvia esquia fins el cim.

Muntanyes que semblen petites adquireixen grans dimensions quan ens hi comparem.

dissabte, 5 de febrer de 2011

El plaer dels 'petits' entre els grans: esqui al Tuc de Salana.

Si remeno be els calaixos, la foto més recent que hagués trobat de la vall d'Aiguamog (Aran) seria de fa més de vint anys.
Ara ja no puc dir el mateix.

No em vull excusar, però la massificació incitada pel reclam turístic dels parcs nacionals, el segrest de la pernocta, els xalets camuflats de bordes.... quin lloc tan preciós per permetre que les circumstàncies m'el neguin!


Aparquem a la Borda Servat com mana la normativa; segurament si no fos per que hi ha un restaurant tampoc s'hi podria arribar en vehicle, però això tan és.
Un dit de neu és el que separa les pells de l'asfalt, fet poc rellevant a l'ascens, però literalment punyent per les soles dels esquis durant el descens.

El paisatge és realment idil·lic, i la seva bellesa, potser massa 'fàcil', se li ha girat en contra, atraïent ànsies de possessió.
Arribats al xalet Bòrda de Lacreu, remuntem la Coma de Montaner, escassa de neu al principi i abundosa al final, a tocar de la pista.


Entrem al preciós Pletiu de Salana, pastís blanc de neu esquitxat de pins negres i culminat pel tuc del mateix nom.



La carena oest, que ens dona accés al cim, presenta neu acumulada pel vent, glaç cobert per uns dits de neu pols i troços d'herba, fent-nos treure els esquis per un moment.

El modest cim ofereix una vista complerta del Naut Aran, i els circs de Colomers, de la Ribereta i del Montardo es llegeixen als nostres peus com si fossim sobre un mapa.
Dos-cents metres per sota del cim, ens llancem a la pala de la cara nord, esperonats per les traces i per un parell d'esquiadors que ens han precedit.
Un cops fets al tipus de neu, gaudim, sobretot al pletiu, i patim (almenys jo) sobretot a la part alta de la coma.

Bona hora i bon sol en acabar l'excusrió; la font i les taules de la capçalera del petit pantà d'Aiguamog son ideals per dinar.