dilluns, 18 de juny de 2012

Còdols a Sant Honorat; sabor montserratí a l'Alt Urgell

16 de juny del 2012


Casualment cada any per aquestes dates ens apropem a les Moles de Sant Honorat, com una mena de pelegrinatge anual que sense voler-ho ni saber-ho hem pres per costum.

La cara nord del massís te un aspecte imponent, ja sigui vista des de baix o des de la seva planura cimal. Serà per l'ombra que elles mateixes es projecten, però les cares nord sempre es mostren imponents, tètriques i desafiants. En aquest context les arestes ofereixen el recorregut més amable i també el més aèri, però en aquest cas, l'amplada i l'arrodoniment d'aquesta punta transmeten més sensació de placa que d'aresta.


Els dos primers llargs son molt verticals. Els còdols son infinits, però la verticalitat i la distància entre les assegurances, excepte al tram d'artificial del principi, obliga a escalar. Tot i així la via está complertament equipada i no és gens exposada.

Sense voler-ho ensopeguem amb un dia molt claurós, i en aquestes terres la calor te accent propi. Així arribem a peu de via ben suats, tot i que els arbres ens protegien del sol, i a partir d'ara ho farà la paret, almenys al principi, per que a partir del segon llarg ens cremem vius!

El primer llarg és molt llarg, massa pel meu gust, doncs el fregament de les cordes es nota. Fem la R0 al peu de la rampa inicial de III. La primera dificultat, i la més alta de la via, es presenta en 'fred' i la roca, encara desconeguda, no suggereix de provar res. Penjo l'estrep al primer espit i supero així el desplom, continuant les segúents xapes en A0. De seguida l'escalada passa a ser lliure i sostinguida i només cal para atenció a trobar les xapes, que es mimetitzen en la roca, i les millors preses, confiant en que aguantaran.  



El segon llarg continua mantingut en el cinquè grau, amb un allunyament d'assegurances que solventem amb un Alien en una fisura on hi entra de tot. Més amunt hi ha un pas fi que posa a prova els còdols, però que te l'assegurança per sobre i està perfectament protegit. Arribant ja a la reunió i en terreny més fàcil, em quedo amb un còdol d'uns 15 cm a la mà i la confiança en la roca es posa tot d'una en entredit.


A partir d'aquí la via tomba i el terreny es converteix en una successió de murets, que van disminuïnt quan més amunt en els tres propers llargs. El sol toca aquí de ple i endemés de cara, dificultant de veure les xapes i seguir el camí, que de fet és sempre recte amunt.

Arribem així al peu del bony final, on una llastra inconsistent en cobreix el cap i marca l'itinerari del sisè llarg. Comencem doncs anant a buscar el fil de l'aresta, més marcat per uns instants i arribem a un mur vertical. Pugem i anem flanquejant lleugerament a la dreta, sobre uns còdols penjats que sembla que hagin de caure, però que aguanten, sempre sota la llastra que més val no tocar, doncs s'esmicola a les mans. Fem reunió als primers dos espits que trobem junts, que segons llegeixo ara no cal, doncs hi ha una altra reunió sobre la última grimpada que mena a l'altiplà.

 

Sota un sol implacable i amb molt poca aigua, ens entretenim ben poc amb el paisatge. Per gaudir-ne s'hi ha de venir a la tardor, quan la llum esbiaixada posa de manifest una bellesa que ara el propi sol no deixa veure.


Ressenyes dela kutrescaladors i del Joan Jover.

dijous, 14 de juny de 2012

Del fons del Coserans al cim del Maubèrme

9 i 10 de juliol del 2012.

El Coserans és una comarca de valls profundes i vessants drets, on la plana francesa es troba de sobte amb la serralada pirinenca, sense muntanyes prèvies.
El clima atlàntic es manifesta en una vegetació ufanosa, herbosa i planifòlia, que de la fageda dona pas al prat, sense gairebé avetoses, potser en gran part per l'acció humana, que convertí en pastura i prat de dall tot allò que era terra, per dreta que fos, relegant el bosc als pendissos rocosos, que no son pas escassos. 


Endemés és una de les comarques amb més baixa densitat de població, el 50 % de la qual es concentra a Sent Gironç (Saint Girons), donant-nos una idea del que trobarem a la muntanya... però als pobles la gent hi viu! Efectivament hi ha ramaderia i cases habitades, i ben poques segones residències buïdes la major part de l'any.



Les edificacions insdustrials de les elèctriques, mastodòntiques i envellides, i les de les mines, abandonades i ruinoses, donen un caire romàntic a aquestes valls, on la natura triomfa sobre elles, imposant el seu fer lent i constant. Mentre, els pobles i els conjunts de bordes semblen inmutables, impertorbables al llarg del temps, contemplant com el 'progrés' va arribar i va marxar.

Divendres fem sopar i nit a un magnífic cobert que ha quedat fora del tancat de les antigues instal·lacions mineres d'Eilia (Eylie) i que permet arrecerar-se de la boira pixanera que remulla l'herba a base de bé.


Dissabte al matí, entre boires i sense presses, enfilem cap al Port d'Urets. La pista que es dirigeix a les mines de Bentaillou està tallada al trànsit des del seu inici, i en caminem un cuert tram fins a l'encreuament amb el riu Urets, també amb antics edificis en runes. 

El camí que s'inicia aquí és extremadament còmode, com molts en aquestes valls profundes del vessant nord. Es tracta d'antics camins de bast, i per tan fan amplíssimes marrades per salvar el desnivell amb pendents molt moderats, fent del trajecte una contemplació del paisatge i un gaudi absolut de l'explosió vegetal de la primavera.

Travessem al principi una fageda amb exemplars increïbles i aviat sortim a una zona de prats de fort pendent amb la cabana d'Aoua i la de Coumeda, una a cada banda del riu i totes dues obertes, lliures i habitables. Després d'ascendir 1000 metres de desnivell arribem a la petita presa d'Urets on, obviament, també hi ha cabana lliure. 




S'obre aquí una nova coma, de forma clarament glaciar, amb un fons més o menys planer i uns vessants que es van redreçant fins que acaben tancats per les parets del Mauberme i de la carena que l'uneix al Malh Bolard, amb el Port d'Urets al bell mig.


El camí continua la seva tònica a base d'amples marrades. Prop del port comencen a apareixer congestes de neu, que quan més amunt més dretes i febles, amb restes de despreniments de roques que testimonien la inestabilitat d'aquest terreny i la precaució que cal prendre-hi, tot i haver-hi camí. L'última congesta convida a evitar-la per terreny rocós, doncs es mostra desafiant penjada sobre roca llisa i amb neu molt podrida.
Just sota el port el camí està excavat a la roca i apareixen les restes de l'antiga estació superior del telefèric que baixava el material de les mines, derruides i rovellades, evocant una ingenyeria d'altres temps que desafiava un terreny al límit dels mitjans de l'època.



Arribem al Port d'Urets i a la Cabana del mateix nom, peculiar i atractiva construcció que serà el nostre aixopluc per a la propera nit.
La cabana des de fora sembla una fita gegant, doncs es tracta d'una construcció de troncs encavalcats, aillada amb llana de roca i impermeabilitzada amb làmina de polietilè segurament, i recoberta per fora amb obra de pedra seca. Hi ha una petita finestra lateral, una finestra més gran al sostre, estufa, llenya (que reposarem partint fustes velles dels voltants), taula, bancs, dues lliteres... un luxe, vaja.



Dinem, descansem, i dubtosos per les boires que van i venen ens plantegem de fer algun cim. Sobre el mapa i vist des d'on som el Mauberme sembla ben poca cosa, però no és així, i decidim enfilar al Tuc der Òme (Pic de L'Homme). De del cim contemplem la carena que s'extén fins al Malh de Bolard, amb el peculiar altiplà que forma, i que convida a fer la ruta de retorn per allà, tot i que llarga.
Mentre la boira cobreix el vessant nord, sentim l'estrèpit  d'una esllavissada no sabem se de neu, però segur que de roques, potser arrossegades per aquella, que cauen pel vessant nord del Mauberme, tot i que no ho veiem. I és que aquesta muntanya te fama d'allavosa, especialment en el seu vessant nord, dret i complexe. Trobarem algun dia el moment d'ascendir-hi pel Tarterau? 

El Mauberme des del Tuc der Òme.

L'endemà, després de que durant la nit caiguessin quatregotes, i de que el dia comencés força rúfol, desistim de pujar el Mauberme per la cresta i ho fem pel camí normal.
Aquest flanqueja tota la muntanya pel sud a la recerca d'una canal ample a la cara oest que condueix directament al cim. Tarteres, alguna congesta i algun tram de roca més consistent configuren una ascensió de les típiques a un cim pirinenc. 


L'altiplà de Liat i la Cresta de Crabèra al fons, amb el Serra Nauta al davant i el Tarterau en primer terme.

Dormir al coll, ens permet fer el cim d'hora i fer el retorn durant el matí, entre sol i boires.
Encertem de ple; a la tarda tota l'Arieja es troba sota la pluja, pluja que la maté verda i cabalosa, oferint-nos un paisatge que d'altre manera no seria.

 

dimarts, 5 de juny de 2012

Pedestal i Aresta Sud a la Miranda dels Cavalls, SantLlorenç del Munt

4 de maig del 2012

Els dies son calorosos i fa basarda de fer una via de tarda orientada a ponent. Afortunada-ment comença el canvi de temps previst per diumenge, i el sol és esmorteït per uns núbols alts que mermaran la posta de sol.

Aparcar al carrer Granera, ascendir per la Canal de les Bruixes, passar de llarg les vies esportives, creuar la pista de Can Pobla i fer cap al camí del Malpas ja comença a ser un ritual per a accedir a La Mola. És potser el recorregut menys freqüentat de tots els 'normals', i mena de la forma més directa a la zona dels Cavalls.

Punjant sempre se sent calor, especialment quan el terreny és més brolla que bosc, i la terra més polsegosa que molsuda per l'humus del sotabosc. Després de creuar la pista de Can Pobla, ja sota la segona renglera de cingles, l'alzinar es fa dens entre les parets de la canal, com un riu de vegetació entre roques i agulles que hi sobresurten.

Un flanqueig pel peu de les canals que pugen entre la Punta, el Cingle i la Miranda dels Cavalls ens porta a la cara oest, sobre l'erm de roca on comença el Malpas de Can Pobla. Al Pedestal, a tocar del Contrafort de la Miranda, s'inicia una línia d'espits que constitueixen la Via del Pedestal, nº 7 del croquis de www.santllors.com.


Fa temps havia escalat aquesta via amb el Wolfgang, i no la recordava tant difícil. La roca d'alguna de les panxes on hi ha els passos més obligats està molt escrostonada i no inspira gens de confiança.


La panxa prèvia a la primera reunió, al primer llarg, ens fa patir de valent. Els peus en adherència no funcionen, és terra pura, i les mans no son prou generoses per tibar enlaire amunt; que fluixos que estem... Mirant i remirant faig un A0 tot i que la cinta queda ben avall.


El segon llarg surt amb una panxa també inmediatament després de la reunió, però les preses i els còdols son una altra cosa, i permeten tibar millor. Altrament els espits queden més ben disposats per si s'hi ha de fer un altre A0. Val a dir que tota la via està ben equipada, emba les assegurances bastant properes, però la roca així ho aconsella.

La Via del Pedestal acaba a la petita feixa que hi ha al peu de la Miranda dels Cavalls. Una mica a la dreta hi ha la R0 de l'Aresta Sud, que serà la nostra R3.


Tenim al davant el nostre tercer llarg, molt fácil i tombat, que en pocs metres ens durà al peu del mur on la Miranda es posa dreta.

El quart llarg, segon de l'Aresta Sud, comença vertical amb uns preciosos còdols, algun dels quals sembla que s'hagi d'arrencar però dubto que ho facin ara quan porten cinquantra anys aguantant el pas d'escaladors.
L'equipament original de la via, a base de burins, està concebut per a fer-la en artificial en els trams verticals. Actualment s'ha restaurat amb espits i algun parabolt, al costat d'algun dels burins originals, que continuen allà.
Al tram més dret i fi, hi ha algun doble burí, però per a assegurar-nos només utilitzem les expansions actuals, aprofitant un únic burí per fer un A0 en el pas més dret.



Un últim llarg, el cinquè, comença també dret sobre roca excelent, altre cop amb burins per fer-lo en artificial i algun espit per a assegurar-se. Surt be en lliure, tot i que el primer pas demana equilibri.

Al capdemunt de l'agulla trobem un ràpel que ens deixaria a la feixa on hi ha el camí del Malpas de Dalt, però tenim ganes de sortir a peu i ens encigalem seguint grimpant i desgrimpant d'agulla a agulla, fins qu una alzina ens permet baixar fent el mico a la canal entre la Miranda i el Salt dels Cavalls. Des d'aquí saltem de nou a la seguent canal, la situada més a l'est entre el Salt dels Cavalls i la Punta dels Cavalls, i per aquí baixem ben de nit cap a l'aparcament de la Canal de les Bruixes.

Atenyer la Mola amb la calor de mitja tarda i acabar descendint amb la fresca de la nit és el ritual d'aquest dies llargs i càlids de la primavera, plens de records que es reviuen amb cada passa sobre aquest massís.  

dilluns, 4 de juny de 2012

Una 'goulotte' amb aroma, la del Romaní

1 de juny del 2012

Goulotte de Romaní és el nom que els Masó posaren a aquesta via oberta fa dos anys, que, discreta al costat del sector esportiu i freqüentat de la Placa Sibarit, només s'ha repetit un cop segons la informació del pot de registre.


Sobre el paper no prometia gaire, però és una via divertida, variada i absolutament lògica.
Per a situar-se al peu de la xemenèia per on transcorre la via, hi havia l'opció d'obrir un camí entre la densa vegetació o be escalar el bloc gegant que hi ha un pel a l'esquerra, i tractant-se d'escalar, obviament la segona opció és la lògica.

La superació d'aquest bloc és el primer llarg, curt, de només 10 m, amb un sol parabolt i una entrada que fem agafant-nos a l'arbre, doncs desploma de peus al principi.


La primera reunió es fa de peu pla en una alzina, entre les argelagues i la paret.
Comença el segon llarg, de 25 m, i que constitueix pròpiament la via. Al principi hi trobem els passos més difícils, en una estreta xemenèia amb uns còdols a dintre que ens permeten d'agafar-nos-hi amb la ma per a elevar-nos i assegurar-nos al primer parabolt. 



D'aqui assolim amb decisió un boix molt gran que cal encintar, i uns metres més amunt sortim a la dreta per a progressar uns metres en placa.
La roca presenta alguns dubtes i això justificaria els nombrosos parabolts, quatre, d'aquest tram.



Novament entrarem a la xemenèia, més ample i plena de terra ara, i haurem d'escalar totalment en oposició sense tocar el fons inconsistent, oposant-nos a les parets i sense assegurances. Llàstima que aquest tram sigui tan curt! Amb un Alien vermell (qualsevol Tricam aniria be) i una baga al boix del final ens protegim.
Un cop a dalt trobem dos parabolts amb anella per a rapelar i el 'llibre' de piulades en un pot de rodet de fotos.

Amb un ràpel de 30 m arribem a baix.



Les petites grans vies de Sant Llorenç comencen a semblar infinites, i això que estem fent només les més recents, deixant al calaix les més antigues i tronades. Aquest massís que sembla oferir poques parets per a l'escalada amaga una quantitat de racons sorprenent.