dimecres, 26 de febrer de 2014

Canal de la Dreta al Fontfreda

23 de febrer del 2014.


Tal dia com aquest de fa 6 anys vam enfilar aquesta cara per la Canal Central, sortida que tenia ben present, i posteriorment al 2010 pugem per la Canal Directa, ascensió aquesta que no recordava fins que remeno arxius mentre escric aquestes línies.

Afortunadament aquest diumenge vam triar la Canal de la Dreta, que si no hauria repetit inconscientment la Directa.
Tot i que el llibre del Crestas parla d'itineraris de dificultat semblant, aquesta de la Dreta presenta més exposició, almenys amb la neu que vam trobar a partir de mig itinerari.


El recorregut comença per la mateixa Canal Directa, prenent la primera bifurcació a la dreta. La neu aquí és formada per una capa relativament recent però franca, sobre una capa dura de fons que permet avançar amb comoditat i seguretat.

Arribem a un collet on aparentment acaba el corredor, però en realitat es troba en un esperó que separa el vessant nord d'un estimball situat més a ponent, sobre el qual continua una altra canal penjada.
Per a accedir a aquesta nova canal i continuar hem de fer un flanqueig aèri que ens obliga a treure el material. Fem una reunió i assegurem el pas. La neu és més escadussera que a l'altre banda, i la que trepitjem és la recent caiguda divendres; el vent de ponent va mantenir aquesta part de la muntanya neta de neu, i els crampons i els piolets ja no claven com abans.



En amunt, la neu continua inconsistent i dificulta encara la superació d'un parell de ressalts, que amb neu dura serien de bon enfilar.



Sortim de la canal a l'ample llom a l'oest del cim i ens dirigim cap a la cara oest a buscar una baixada prou nevada per fer-la esquiant.
La temperatura és alta, la neu fosa en uns 4 o 5 cm pel sol i bastant escadussera per la orientació oest. Unes traces ens indiquen el camí a seguir per a la baixada, que comença força dreta fins al peu de la muntanya.

  Tot i així, aquesta neu primavera sobre una base ben endurida és un plaer d'esquiar.


Croquis de la Central i la Directa, i corquis de la Canal de la Dreta.



dimarts, 4 de febrer de 2014

Quasi al Monturull des de quasi Bescaran.

2 de febrer del 2014

La nevada de dissabte emblanquina la carretera d'Estamariu a Bescaran, però s'hi circula bé; altra cosa és la pista que de Bescaran enfila la serra de la Mare de Deu, que als 1600 m aproximadament ja no deixa tirar al turisme amb el que anem, ni amb cadenes.

Per sort a la pista hi ha prou neu per a ascendir i, ja molt justa, per a descendir, a costa d'alguna esgarrinxada als esquis.


Fer muntanya a l'hivern lluny d'estacions d'esquí i d'entorns turístics té un regust que potser tenim massa oblidat, per mor de la inmediatesa i facilitat que donen aquelles a una activitat ipso facto al marge del medi.
Aquesta vall límit de l'Alt Urgell amb la Cerdanya i Andorra es dona tota al gaudi de la natura, sobretot a l'hivern, quan la neu la protegeix. Tot i així la proximitat de l'infern s'hi manifesta sonorament al capdemunt; traces amples amunt i avall sense sentit; motos de neu.



Per la pista de l'Obaga de Bescaran, planera i boscosa, fem cap a la barraca del Vaquer, on una altre pista permet d'endinsar-nos a la vall del Torrent del Port Negre sense patir l'espessor del bosc impenetrable.



El vent ha acumulat la neu al bosc i a les fondalades, i ha generat plaques que evitarem amb aquest itinerari, doncs no deixa la fondalada de poc pendent fins el mateix Port Negre.

El camí s'ens ha fet força llarg des d'on hem deixat el cotxe i renunciem al Monturull, tot i que és ben proper des de la cota que l'Alpina rotula com a Pic Negre d'Urgell. El vent encara considerable i la poca neu al llom es conxorxen amb la nostra poca forma, i retornem pel mateix camí, segur i lluny de les allaus freqüents d'aquests dies.




Hem de trobar un itinerari al Salòria sense passar per Andorra.

ICC.                                        Aplina.