divendres, 20 de juliol de 2012

Divendres Sant a La Plantació, l'agulla, no el dia.

15 de juliol de 2012


La Plantació és un oasi en mig de Montserrat, enclotat a ponent de Gorros. Després de superar el collet que forma el serrat Superior d'en Muntaner, i que dona pas a la conca del Torrent dels Llorers, l'alzinar es fa dens i la temperatura canvia; penetrem a l'espessorall que entapissa tots els racons entre les agulles d'aquesta zona. Dono per entès que venim del Clot de la Mònica.

Seguint el bon camí que puja cap als Pollegons arribem a les agulles del Porró i dels Estalvis del Porró, del Divendres Sant i del Barretet. Aquest és el sector més occidental de la Plantació i el més obert, amb vistes a ponent. 


Aproximant cap al Divendres Sant ens trobem al peu d'una aresta senzilla amb un peu de via bastant marcat. Gràcies a l'excel·lent llibre del Joan Vidal l'identifiquem com l'Agulla del Capdevall, i l'escalem.

Es tracta d'una aresta d'un sol llarg, on trobarem dos espits i un clau molt rebregat i rovellat. La roca comença molt bona i va empitjorant quan més amunt, fins al cim que és una desfeta de conglomerat inconsistent.
En total surten uns 40 metres amb un pas de quart, i utilitzem un parell d'Aliens per a assegurar. La via es diu Pupilandi.
La peculiaritat més destacable és l'absència de cap savina susceptible de ser utilitzada com a reunió al cim, i òbviament tampoc per a descendir-hi. Així doncs toca envoltar amb la corda un bon pa de terra i roca solta tan per fer reunió com per baixar, encara que aquest últim menester es pot fer desgrimpant amb molta cura.


Amb aquesta agulleta ens hem estalviat de pujar per la canal a fi d'atenyer el peu de la paret nord-oest del Divendres Sant, on inmediatament trobarem l'inici de la Oratorium in Escalatorium, via dels Masó de l'any 1999.
El traçat és d'absoluta lògica, seguint una fisura on els matolls i les alzines permeten assegurar-se sense fer servir material. Prop de la reunió hi ha un pas més fi, de V- segons la ressenya, protegit per un pitó. La reunió es fa a la última savina de la fisura.
El segon llarg ja és només una grimpada amb roca força delicada fins el cim, que cal protegir.

Ressenyes originals del pot de piulades.

Uns metres més amunt a la mateixa canal i a la mateixa paret hi ha la via Clean Eastwood, dels mateixos autors, per sobre la qual es rapela en descendir de l'agulla.
Així doncs ens hi posem. El primer llarg ressegueix horitzontalment una fisura, flanquejant sobre una roca que trobo boníssima, tot ell de IV. La fisura permet tan d'agafar-s'hi com de posar-hi friends a discreció, i només utilitzem un pitó quan el traç del llarg repren la vertical, a la recerca d'una savina on fer-hi reunió, força penjada per cert.
El segon llarg afluixa i la roca novament esdevé inconsistent.

Fem el mateix descens que abans des d'una petita savina, a la quan li hem canviat el cordino, que ja estava bastant rígid.



dimarts, 17 de juliol de 2012

El Punyalet, regió d'Agulles; Club Alpí Sabadell inacabada

14 de juliol del 2012


Inacabada per que l'últim pas per a sortir del cim del Punyalet cap a la paret oest d'Agulles, distant només mig metre d'aquell, requereix d'una fe i coratge que no vaig saber trobar en aquesta ocasió.

El Punyalet és una llastra que, com el Sabre o la de la Miranda de la Portella, es deprèn de la muralla principal a ponent de Montserrat, a Agulles, i configura una sèrie de traçats pel que es veu molt característics d'aquesta zona.

La Club Alpí Sabadell és una via que es presenta assequible per als novells en l'art d'encastar espatlles, esquenes o culs entre parets, i ens hi apuntem ràpidament. 

El camí per arribar-hi suposa travessar el Sabre per l'estretor del passadís que forma amb la muntanya, fent algun pas d'escalada per a entrar-hi i caminant després pel fons quan l'amplada ens ho permet. Assegurem aquest tram fent reunió en un cap de burí que hi ha a mig camí.
Arribats al collet interior entre parets, reuneixo els companys i baixem cap al nord fins uns arbres situats a l'entrada de l'inmediat Punyalet.


Allà mateix comença la via.
L'enceta la Silvia amb el primer llarg. Fent oposició  per l'encara ample xemenèia assegura el pas amb un Camalot i després amb una baga que hi ha en un pont de roca. Més amunt trobem un pitó, i després un burí, podent considerar doncs el llarg com a 'equipat'.
Sobre un bloc empotrat que hi ha a mitja escletxa fem reunió, amb un espit i un Tricam. El llarg està graduat com a IV+.


Continuo jo amb el segon llarg. Un parell d'espits assenyalen el camí, i tot i que distants, l'empotrament fa que no calgui res més. Em planto així al cim del Punyalet. De peu estant veig el que em queda per a acabar la via al capdemunt de la paret del davant, separada del Punyalet per mig metre, com deia abans. 
El pas i les preses son clares, però el buit, l'impossibilitat de protecció i la trencadissa de la roca de més amunt no em permeten fer-lo, tot i provar-ho més d'un cop. Sense dubte és el cervell el que actua en contra aquí i ara. Tot i així, sospitosament l'últim espit te un malló, o sigui que algú abans que nosaltres s'ha despenjat des d'aquí.
Així doncs dic als companys que pugin per almenys fer cim, i descendim tot seguit a peu de paret.


Heus ací una via per anar a mesurar la progressió del factor psicològic a l'hora de superar passos de decisió.
Tocarà tornar-hi docs.



dilluns, 16 de juliol de 2012

Monoliet, Aspachs Olivella aproximadament

7 de juliol del 2012


Un altre cop, amb la Guia del Pirineu Oriental en mà, anem a les altes conques del Conflent a buscar algun pic que presenti parets interessants per ascendir-hi escalant. La recerca és difícil, per que n'hi ha tants... 
Després d'estudiar les entrades a les valls i les aproximacions triem el pic de Monoliet, molt accessible per la vall de Riberola. Una pista en bastant mal estat surt del poble de Prats de Balaguer i mena a una bassa situada sobre els 1600 m, possibilitant així de fer l'ascensió en un sol dia (no anem bé ... ja trobo a faltar nits de cabana i tenda).





Prenem el camí del refugi de l'Orri, senyalitzat com a gr 10/36, que fa una gran marrada en aquesta vall, però ben aviat el deixarem per enfilar una pista de desembosc força dreta, que ens enlairarà cap a una coma sota la cara nord del Monoliet. El paisatge és una barreja d'aspres tarteres granítiques, que omplen els clots del mateix nom, i de la pineda  ufanosa que desafia la pedra solta, arrelant a la mínima oportunitat.
Més amunt, prop del la muntanya, l'herba permet de fer algun bivac prou còmode.


La via Aspachs Olivella no és ni la més directa ni la que presenta més seccions verticals, com podria ser la veïna inmediata aresta nord, més engrescadora en aquest sentit, però ens crida l'atenció aquest itinerari obert fa 50 anys, totalment pioner en aquest vessant. 


A l'esquerra del tot de la cara nord hi trobem una evident canal separada de la resta per l'aresta abans esmentada, i que marca el traç de la via.
Tot el recorregut acanalat consisteix en lloses molt compactes de granet no gaire adherent, molt tombat, que només de tan en tan es posa més dret presentant curts ressalts. Encetem la canal encordant-nos, però superat el primer ressalt pleguem cordes i grimpem.

Una mica més amunt el terreny es torna a redreçar prou com per justificar una nova i curta tirada de corda, sortint tot seguit a pendents herbats on fem camí pel sempre present granet.

Aviat les plaques tombades ocupen quasi tot el terreny entre l'aresta nord i la cresta nordest, i fem aquí uns quants llargs de corda fins el cim, sis si no recordo malament, cercant la màxima continuïtat possible de roca compacte.
Les dificultats son baixes i hom farà aquest recorregut grimpant i prou.

La pregunta que rondava el cap mentre pujava era: 'com deu ser això a l'hivern?'.
Efectivament, un pendent global que anirà dels 40º inicials als 50º o potser 55º a la part superior, cara nord, i amb un accés relativament assumible en una jornada pot ser una joïa per l'hivern.




El descens l'efectuem pel barranc que, des d'aquest cim i des del seu vei al sud, el Racó Petit, baixa de dret cap a l'oest fins el fons de la vall, anant a parar una mica més amunt del refugi de l'Orri. És un descens directe, pesat al principi per la tartera, i amb dos punts on cal sortir del barranc a la part baixa per a evitar uns ressalts verticals. A l'hivern recull sense cap mena de dubte allaus de fusió i de neu recent, doncs els arbres de la part baixa així ho confessen.


La vista des del cim ofereix parets a dojo per fer-hi itineraris més allunyats i potser més sostinguts, com els inmediats Racons, el Rodó i l'Infern, que al fons i vist de cara revela la veritable forma de la paret que no vam saber veure la setmana passada.

Més muntanyes i més projectes.


 Barranc de descens. El Monoliet treu el cap sobre el bosc.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Les Savines, Xemenèia Oest, Agulles. Un intent i un èxit.

Diumenge 1 de juliol: l'intent
Diumenge 8 de juliol: ens en sortim

El primer dia el cel és amenaçador, el dia rúfol, la previsió d'aigua, però noslatres, tossuts com ases, anem de dret a peu de via, la Tatanka Yotanka, que deixarem a la meitat per seguir per la Xemenèia Oest. Arribar-hi suposa travessar brolles i matolls pendent amunt sense gairebé corriol, tirant quasi pel dret; es veu que sabem obrir vies però no camins...



Pujo el primer llarg, que ressegueix una fisura obliqua, amb roca bona, llisa i extraplomada a la dreta, i llastrosa, trencada i menys vertical a l'esquerra. Arribat a un pitó amb anella que fa la gitza per a assegurar-s'hi, trec l'estrep i continuo amb alguna tibada de cinta, fins a arribar a un punt on les preses son rodones i els passos fins, trobant a faltar un pitó que te la pinta d'haver estat algun dia clavat just sota les herbes que oculten la continuació de la fisura (a la foto de l'escalatroncs s'hi veu una cinta...).
Mirant i remirant, i amb un cop de decisió, supero el pas i trobo la reunió inmediatament.
Pugen els companys, i un cop anclats tots tres, comença a ploure.
Descendim i cap a casa.

La setmana següent repetim la jugada, aquest cop només la Silvia i jo.
Em torna a tocar el primer llarg. Aquest cop, tenint més clar el que hi ha, no em cal estrep, el pitó de l'anella costa menys de caçar, i només amb una tibada de cinta surten els passos fins sota les herbes. Recordava la finura d'aquest pas, però l'inspiració que m'ha permès fer amb tranquilitat la primera part del llarg s'esmuny i m'encallo aquí. Cedeixo el pas a la Sílvia, que mirant-s'ho mínimament ho resol tot d'una; les plaques fines son el seu terreny.

Continua ella amb el segon llarg, que té al bell mig un diedre de passos molt elegants, continuïtat de la fisura que marca el camí. Quan pujo trobo algun pitó vell molt amagat entre alguna herba, que la Silvia no ha utilitzat, doncs els parabolts del Joan Vidal semblen suficients. Aquests pitons semblen delatar una via anterior a la Tatanka Yotanka.





Des d'una reunió a peu pla entre alzines, començo el tercer llarg a la Xemenèia Oest. Uns primer passos per placa tombada donen accés a la xemenèia, on hi ha un pitó amb anella que sembla que s'hagi d'arrencar tibant enfora; hi afegeixo un parell de tascons.
De seguida apareix un pas que serà el més difícil del llarg. Una panxa en un dels laterals de la xemenèia oculta els peus, cosa que en ser tota ella neta d'equipament fa patir més del que la pròpia dificultat justificaría. Aviat comença una fisura que permet protegir-se amb tascons i/o Aliens, fins que acabada aquesta clavo un pitó i descanso. La poca habilitat en xemenèies m'hi obliga. Aviat la xemenèia tomba i apareixen unes alzines que permeten assegurar-s'hi, fent la reunió a la de més amunt, gairebé al collet entre les dues Savines.


Fotografies de la Silvia.

El quart llarg és un mur vertical amb còdols prominents i tres expansions per a protegir-se, que la Sílvia puja ben arrapada a la paret, doncs el vent que no percebiem a la xemenèia es manifesta amb força quan en treus el cap.



Ens ha satisfet molt aquesta ascensió per la cara oest d'Agulles, farcida d'itineraris d'aquest estil, que poc a poc i gràcies al llibre del Joan Miquel Dalmau.



Ressenya de l'escalatroncs.

dijous, 12 de juliol de 2012

Paradisíac Infern

Dissabte 30 de juny del 2012

Esperonats un cop més per la capacitat de divulgació d'internet i dels blocs que entre tots hi publiquem, anem a la cara nord del pic de l'Infern, ara que fa calor i s'agraeix tan l'alçada com l'obaga.
Gràcies a que quan  vam anar al pic Rodó, un amic desconegut em va fer recordar l'existència de la Guia del Pirineu Oriental del David M. Aloy i la Maria Mercè Lleonart, que casualment posseeixo des de fa anys, provo de barrejar totes dues fonts d'informació, resultant-ne una ascensió per no sabem ben bé on.

 Difícils ressenyes a les quals ens han desacostumat les foto-ressenyes actuals.

Una estiuenca però ventosa nit sobre l'asfalt de l'estació d'esqui de Vallter, envoltats de maquinària, furgonetes i vaques, precedeix una matinada en la que gairebé no es percep el trànsit de la nit al dia, bé per què el solstici encara impera o bé per que la mandra ens reté al sac.


En aquests paisatges, que ens son més familiars amb neu, hi rau una bellesa simple que cal admirar amb molta calma, només a l'abast de qui no s'enlluerna per l'espectacularitat. Caldrà tornar-hi carregats de pes i plantar la tenda a Carança.


Al peu de la cara nord encetem el primer esperó que enxampem de llevant venint, i que resulta ser ben poca cosa des d'un punt de vista purament escalatori, però tan és.
A mig fer ens adonem de que les vies pròpiament dites van més a la dreta; caldrà tornar-hi... (diria que ja ho havia dit això de tornar-hi).




Amb facilitat, sobre un terreny no massa compacte, ens anem enlairant cap al cim, buscant els trams més rocallosos, esquivant les pendents herbades i en un entorn cada vegada més atraïent.

Des del cim resseguim avall el camí més llarg, tot i que el més còmode, doncs durant l'aproximació ja en vam tenir prou de rocs pujant al coll del Freser i flanquejant sota el pic del mateix nom. La placidesa del paisatge es barreja amb la del descens i es contagia als habitants dels prats, que s'hi adormen esperonats per la frescor de l'aire i l'escalfor del sol.