dimecres, 25 de febrer de 2009

Anrodat o Coume d'Enfern; muntanya salvatge a l'Arieja

Havia sentit a dir que les aproximacions a l'Arieja son llargues, i aquest cap de setmana ho hem comprobat i ho hem patit, sobretot amb l'abundància de neu d'enguany.

Després de fer cua a la carretera per travessar Ax Les Thermes, entrem a la vall d'Aston i arribem fins la presa de Riète per pista asfaltada i neta. A partir d'aquí la neu cobreix la pista amb més de 30 cm.

Comencem a caminar a les 15:00 aproximadament: tardíssim!


Tot i la càrrega de les motxilles, el camí es fa bé amb raquetes.


La llum del dia va minvant. El sol ja fa estona que no toca a la vall, orientada de sud a nord.


Arribem a la presa de Laparan amb la última llum del dia, i a partir d'aquí ens costa molt seguir la pista, amagada sota grans gruixos de neu.


Prop de les 10 de la nit arribem a la cabana del Plat des Peyres.


Haviem pujat les tendes per si de cas, però no hi havia ningú. L'estat és bastant bò. Hi poden dormir unes 7 o 8 persones a l'altell (amb alguns matalassos) i 4 o 5 més a baix.


El diumenge 22 al matí travessem el Plat des Peyres cap al sud i veiem la cara nord del Anrodat o Coume d'Enfern ( a part de la de l'Oriol), per on pujarem.


La Silvia disfrutant de les primeres rampes.


La neu ha transformat més en cotes baixes i la tobem en bones condicions.


L'Albert no podia perdre's una aventura d'aquestes.


Una setmana de temps anticiclònic a permès que la neu s'assenti i el perill d'allaus sigui feble.
Sortida de la primera canaleta.


Els núbols delaten vent, un vent que no ens deixarà veure res al cim.


Quan més amunt menys transformada està la neu, i més ens costa obrir traça. Ens alternem de primers....


... fins que el Marc pren el relleu fins el cim.


La boira retinguda al cim ens oculta el paisatge.





Durant el descens reapareix el sol.


I la neu s'humiteja molt.


Arribem a la cabana i a les 16:30 recollim trastos i avall, que el camí és llarg.


El temps va empitjorant; ens afanyem; sentim un trò, es fa fosc, comença a ploure .....
Arribem al cotxe sobre les 20:30 amb la sensació d'haver fet una excursió molt complerta, amb aproximació llarga, nit en una cabana i un cim per un vessant totalment solitari.





diumenge, 1 de febrer de 2009

Canal Edelweis al Roc dels Isards

Ascensió al Roc dels Isards per la seva cara Nordest.


















Iniciem l'ascens per la canal Edelweis, fins que aquesta s'obre i es converteix en una ample pala on la continuïtat per un o altre itinerari és opcional.


















Entrada a la canal.



















L'Oriol finalitzant la primera part, fácil però molt maca.


















Fins a aquí neu dura amb 30 cm de neu pols/humida a troços; en alguns trams només clavem les puntes dels crampons i fem piolet tracció.



















En aquesta pala, per equivocació, ens desviem cap a l'esquerra i entrem a la segona meitat de la Canal de les Nenes.




































Trobem una neu pèssima en aquesta zona i ens desviem més a l'esquerra per terreny mixt, amb neu granulada inconsistent i grans roques, fins assolir el cim.


















Aresta cimera.


































Descens per la cara est.



















Vista de la cara nord del pic de l'Esquella; nous projectes ...

Escalada al Vermell de Xincarró i a la Agulla dels Cartutxos

El dissabte 24 de gener un temporal de vent afecta tot Catalunya, però a Montserrat sempre hi ha racons on no hi toca.
Aqest racó el vàrem trobar al primer sector del Vermell de Xincarró, encarat a l'est.


  1. Grigi's Love: obro jo i em sembla finíssima, tot i que les ressenyes indiquen V. Placa pura.
  2. La Tegeve: si aquesta és V l'anterior és V+ o 6a-. La fisura vertical facilita la seva escalada.













Després de l'Oriol, la Silvia escala la Grigi's Love i flanqueja fins la instal·lació de la Tegeve, i la fem tots en 'top rope'.
Tan de bò haguessim fet a la inversa, doncs la Tegeve és molt més plarntera d'obrir.







Després d'examinar més possibilitats 'fàcils' a la zona, ens dirigim a l'Agulla dels Cartutxos.
A la seva dreta (est) hi ha una agulleta, a tocar del Timbales del Bruc, de nom desconegut per a nosaltres.


La Miniaresta Brucs és la típica aresta montserratina, amb bona roca en general (només alguna llastra poc fiable) i abundants preses. V-



Aquí ja toca el vent, i m'he d'agafar a la cinta de la última xapa per no sortir volant.