dissabte, 23 de juliol de 2011

Cade a la Miranda de la Portella

Cap de setmana de clàssiques, comencem el dissabte escalant la CADE a la Miranda de la Portella, a la tan poc coneguda per mi regió d'Agulles.
Amb una aproximació plaent i curta, ens plantem a peu de via de seguida, sense córrer.
El conglomerat aquí s'esberla en grans llastres, formant una mensa de cova a peu de via i un estret passadís que serà el tret més característic de  la via.


El primer llarg comença en artificial, extraplomat, perfectament equipat entorn una fisura, que aviat permetrà agafar-s'hi bé per a escalar en lliure, arribant a la R1 per terreny ja molt fàcil.


Els companys d'escalada, la Sílvia i l'Àlex, molt cortesment em cedeixen tirar de primer al segón llarg, el ramonage de la gran llastra, llarg de flanqueig en oposició, net, lliure, absolutament original i singular, peculiaritat que caracteritza la via. Amb la motxil·la i les bambes penjades, començo, en lleuger ascens primer i bastant al fons després, travessant tota la quasi cova fins el final, cap a una alzina que s'alza quan aquella s'obre en un collet abocat a la cara sud de l'agulla. Busco i no hi trobo la reunió; resseguint enrera els parabolts del tercer llarg, trobo finalment la reunió, bastant amunt de la gran fisura. Me n'hi vaig. És un plaer anar-se movent en oposició per aquest terreny.


 


El tercer llarg comença flanquejant cap al sud, a la recerca d'un punt dèbil de l'aresta, ben vertical i desplomada, abocada a l'abisme, i que se supera amb un parell de passos d'artificial.
Resulta una tirada variada i maca, que permet canviar d'orientació i passar a la part superior de l'agulla, a escassos metres del capdemunt.

 

El quart llarg comença amb el pas clau potser de tota la via, doncs el parabolt que el protegeix i que gustosament utilitzarem per a tibar-hi, és clarament poc últil en cas de caiguda. Aquí cal protegir el segon pas amb una friend gran, doncs superada la panxa quedem desprotegits, almenys fins que el terreny planeja.
Després d'una savina, una última fisura, també neta però fàcil, ens condueix a la última reunió i final de via.

 

Escalada absolutament peculiar i interessant, d'aquelles que he acabat gaudint més del que em pensava quan me la van proposar. Absolutament recomanable.

Ressenya un cop més de l'escalatroncs.

I d'aquí cap al Pedraforca, a fer més clàssica...

dimarts, 19 de juliol de 2011

Monistrol al Cap de Mort

Sembla ser que aquesta via està destinada a que l'escalem per etapes.
L'any passat, una tarda en la que començava a caure quatre gotes, ens vam aixoplugar sota el sostre i vàrem escalar el primer llarg, per fer almenys alguna cosa i saciar les ganes d'escalar.


Enguany, decidim tornar-hi una altre tarda i escalar la via.


Començo doncs el primer llarg. Divertirts els grans còdols inicials; arrodonit l'interior de la fisura per a poder-hi tibar; excel·lent la savineta que permet superar la panxa; i A0 per entrar a la reunió. La roca és sòlida, però fina i rodona. L'equipament és perfecte; no s'hi passa por i es pot fer artificial quan cal.


Un cop tots tres penjats a la reunió (venen la Sílvia i el Jaume), em fan continuar a mi amb el sostre.


Amb un estrep i la fifi vaig fent, de parabolt a parabolt, fins a sortir i continuar amb artificial per la paret encara desplomada. Quan redreá una mica, no m'hi veig en cor de passar a lliure i continuo penjant-me, aquest cop però de burins i filferros ben rovellats!


Faig reunió en un parabolt i un espit, doncs més amunt no ens sentitriem i les cordes fregarien de valent.

És tard i el sostre ralentitza la progressió. El Jaume baixa des de la R1 i la Sílvia i jo des de la R2.
Ens queda doncs l'últim llarg de la via, curt i de bona roca, crec que tot en lliure.

Potser l'any vinent.....
A llarg per any.

dissabte, 16 de juliol de 2011

Foguera Nocturna i Juan Garcia Alvero

Curta però intensa la primera, al Cavall dels Brucs, i encara més curta i amb un altre regust la segona, al contrafort de l'Agulla del pas dels Naps, hem seguit els passos del jaume grimp, fent una via que ja feia temps m'havien recomant i una altre per a completar el dia.

Errem el camí que ens ha de portar a la Cova de l'Arcada pel Coll del Xincarró, i ens enfilem fins ben be el Vermell i quasi la Desedentegada. Retrobat el bon camí, passem la font del Xebret, que ja només goteja, i la cova de l'Arcada.

Després del característic caos de roques, un corriol puja còmodament cap a la zona de les agulles dels Naps. Foscos alzinars i maranyes d'argelagues atapeeixen racons entre agulles i barrancs.

Passat el torrent de la Coma Alta en direcció sud, trobem de seguida el Cavall dels Brucs, amb el peu de via quasi a tocar del corriol.


La via s'enceta amb tres passos d'estreps per a superar el desplom de peu de via, després passa a lliure en flanqueig, sempre ben protegit, i poc a poc anem sortint a la vertical per on continuarà tota la via. La R1 és incòmoda i penjada.




Incòmoda R1. Ressenya de La noche del loro.

El segón llarg és dret i continu, amb els passos més fins de la via, fins una bauma on aquí si que és còmoda la reunió.

Amb una sortida en A0, s'inicia el tercer llarg, que aviat comença tombar per passar a IV i arribar al cim.
Descendim en ràpel cap a la canal sudest, plena d'argelagues que ens faran un desagradable massatge a les cames.
Desfent el camí d'aproximació, després del barranc boscós que travessem, arribem al peu de via de l'Agulla del Pas dels Naps. 


Comença la Sílvia el primer llarg de la via, resolent molt be els graons vermellosos protegits amb pitons, fins la reunió ja molt propera al cim.




Amb un curt flanqueig, el segon llarg, per cert ben curt, em situo en línia amb el cim i pujo fins dalt, fent reunió en una savina.


Cim de l'Agulla del Pas dels Naps. A l'esquerra es veu el Cavall dels Brucs.
 
Descens en rapel, massatge d'argelagues i retorn, aquest cop pel bon camí fins els camps d'oliveres del Bruc.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Les valls d'Orlun

El nord frondós i boscós ens farà pagar amb aigua el desig d'entrar-hi en contacte, però aquest n'és un preu ben assumible, grat i tot.
El que va quedar del tot escudat pels agressius núbols de tempesta, que com hòplites helènics protegeixen els seus tresors, va ser la cresta del Pid d'Etang Faury, que fosca, tenebrosa i ben molla s'ens va negar.

Des de les Forges d'Orlú, caminem per la vall de l'Orièja, renunciant a l'aparcament de Le Franguil en previsió de baixar per Naguille, gran encert aquest.


Entre fagedes i prats resseguim el còmode sender i venerem la Dent des dels seus peus, objecte de desig també que aviat temptarem.
La vall de l'Orièja és ben boscosa fins que virem al sud i apareixen generosos prats i fenassars florits; som encara a cotes baixes i l'herba és alta.


La vall sembla tancar-se i la roca s'apropa; ascendim un conseiderable desnivell pel camí que a marrades el salva i penetrem a la zona d'En Beys, emb estany, refugi i pic.

El cel rondina i avisa. Passem de llarg l'excelent aixopluc que seria el refugi; preferim la tenda, que aixoplugarà com mai.


Deixem enrera l'estany i pugem a la collada d'En Beys. Som al punt d'inici de la cresta que ens portaria al pic d'Etang Faury. Les primeres gotes cauen en intervals irregulars de temps, sense arribar a mullar, i el cel ens permet descendir a l'estany de Peyrisses on plantem la tenda.


La nit trona i llampega com el més aterrador apocalipsi; els llamps avisen com flaixos, els trons vibren i la tenda és aixafada per la ventada i la violència de l'aigua; la natura es posa de manifest de la manera menys estàtica possible.


L'endemà, les restes dels núbols oculten la cresta, altrament ben molla, i ens fan dessistir de qualsevol intent.
Amb calma doncs, descendim per la coma d'Eychouze avall, cap a l'estany de Naguille. ELs arbres reapareixen només acostar-s'hi, i la florida sembla haver estat inmune a la forta tempesta de la nit passada.



Els núbols tornen a apoderar-se del cel, avui de forma pausada però perseverant, i només passar la presa, comença a ploure.


La fosca fageda, farcida de molsa verda i boires capricioses, ofereixen un espectacle sublim, fantasmagòric i tenebrós, però transmet una serenor que dista de la violencia de la tempesta passada.

Molls i famolencs som a les Forges d'Orlú altre vegada, i sota la pluja abandonem l'Arieja amb ganes de tornar-hi a resseguir les llargues valls fins el capdemunt dels seus cims. 

diumenge, 10 de juliol de 2011

Roques i bosc al Circ de Concròs

Sovint tan menystingudes com visitades, les muntanyes del Pirineu més oriental regalen tresors als que aprecien més el camí que el cim.

Pujar el Roc Colom pot ser tan enriquidor com banal, sempre des d'un punt de vista sensual, depenent de l'actitud que hi posi el caminant, i de per on s'hi atansi.
Per tan cal que la bellesa s'imposi a la rapidesa a l'hora de triar itinerari, fent del camí més llarg al cim el camí més directe al gaudi, doncs copçar la bellesa requereix temps.


És aquí, on les muntanyes son menys esmolades i més benignes, on hi ha les tarteres més tortuoses i laberíntiques, amb els més grans dipòsits de grans blocs caòtics i inaccessibles. Potser és aquí on Gerion el gegant va acabar amb Pyrene i més pedres hi va abocar Heracles?


La placidesa del bosc i del sotabosc permet progressar còmodament, esquivant els roquissars caòtics i esmicolats, que tard o d'hors haurem de travessar. Superat el bosc l'herba senyoreja el sòl i encatifa el terreny com di de reis ens tractés.


Prolífic estiu en pluges, cada racó floreix com si d'un ram de flors es tractés, tal i com aprecia Goethe en boca de Werther.