dissabte, 30 d’abril de 2011

Repetim la Cafè, copa i puro a la Roca Narieda

A la recerca de l'excel·lent calcari de la Roca Narieda, ens dirigim a la seva paret sud, encarada a la vall de Canelles, amb l'intenció d'escalar la via Gran Manitu, via de sis llargs amb força placa i grau assequible.
Una cordada de 3 o 4 escaladors ens precedeix, i amb poques ganes d'aglomerar-nos en plena via, decidim anar a la Cafè, copa i puro, l'altre via assequible de la paret, això si, llarga, molt llarga.
465 m de via en 14 llargs, que escurcem enllaçant-ne 2 o 3, ens suposen 6 hores clavades d'ascensió.
Som 3, la Sílvia, l'Àlex i jo, i escalem ben compenetrats; així dona gust! Endemés, ells no l'han escalat abans.

Inici de la via, i detall d'un empotrador on s'hi fa reunió.

 
Les savines encintades son l'assegurança més habitual a la via.
 
No descriuré aquesta via que ja vaig escalar fa un temps amb el Wolfgang; a la xarxa hi ha abundant informació que ho fa millor del que jo podria.
Una cosa que m'agrada d'aquesta via és el gran aprofitament de recursos naturals per a l'assegurament, a base de ponts de roca i savines; en certs trams la via és una successió de savines encintades, que ens indiquen el camí a seguir.

 
Original accés a la feixa entre el L9 i el L10.
Al dotzè llarg hi ha els passos més difícils de la via, 6a en una placa amb una estreta fisura, que permet l'emplaçament dels pitons que ens protegeixen i i dels dits que ens permeten progressar.



Ballet al L12.

dijous, 21 d’abril de 2011

Remat de tardes d'entre setmana a la Punta d'en Clerc

Per acabar aquesta tanda de tardes, el Wolfgang suggereix aquesta via, clàssica de Sant Llorenç que jo encara no havia escalat; en aquesta paret només he escalat la Tercera República.

I avui si que he gaudit.

Tot i que la via te 3 llargs (vegeu aquesta piulada), enllaçem els dos primers, tot i que la corda fregará bastant més. 

Amb tota la generositat del mon, el Wolfgang obre el primer llarg, on la roca és el típic conglomerat terròs i vermellós de Sant Llorenç. Tot i l'aspecte trencadís i feble, tots els còdols aguanten; es nota que estan provats i més que provats. Tot i així cal estar rodat per fer de primer aquest llarg, on alguna assegurança allunya una mica per ser la roca que és.


Fotos del Wolfgang. No se que ha fet però han sortit en b/n (confesso que m'agraden així).

I el segon llarg em toca a mi. Roca bona, trams verticals, V+, assegurances variades (força burins) però abundants en la máxima verticalitat (abans es feia en artificial), o sigui que sento que escalo, que pateixo lo just i que gauideixo. El pas de sortida, en teoria protegit per un espit, i dic en teoria per que balla com una mala cosa, el faig directament en A0. 

dimecres, 20 d’abril de 2011

Continuem escalant a Can Marcet.

Tot i que la ressenya indica que estracta de l'Aresta de Can Marcet, en realitat, la via d'avui, la Kalashnikov, ascendeix una punta direfenciada de l'anterior, separada per una canal, potser cega, però prou marcada.

El caire d'aquesta via no te res a veure amb la d'ahir, doncs és molt més esportiva, prioritzant potser l'escalada per sobre de l'itinerari.

Un pas de 6a al primer llarg es deixa fer, però el 6a+ del segon és finíssim (caic; meny mal que ho faig tot de segón), i del 6b de dalt de tot no cal ni parlar-ne (directament A0).

En definitiva ha estat un dia per tibar i poca cosa més, però de tan en tan cal fer-ho.


dimarts, 19 d’abril de 2011

Més tardes i més racons a Sant Llorenç: l'Aresta de Can Marcet

Les vies dels Masó son garantia d'escalada de descoberta, d'itinerari original, i la web de Santllors n'és el millor mitjà de difusió.

Aquesta aresta, que forma part de la cinglera que s'estén a l'est de la canal de les Bruixes, és molt accessible i propera, i de descens ràpid i còmde per l'esmentada canal.

La via Ricard Mampel Dalmases és de recent creació, repetida poc després de la seva obertura pel Jaume Grimp, es nota que és nova. La roca és encrostada, encara per netejar; cal repetir-la més. 

El Wolfgang, que està fort, obre el primer llarg, fent una bona cata de la roca, pedra a pedra, i així, amb calma i seguretat, arriba a la reunió. El llarg està perfectament equipat, en consonància amb la qualitat de la roca; el tram d'artificial es fa molt be sense estreps.

L'estètica aresta, superada pel Wolfgang. Fotos de la Sílvia.

El segon llarg em toca a mi. És el típic llarg aventurer, tremendament estètic, amb roca excelent, d'aquells que otorguen tota la personalitat a aquest massís i a les vies que hi obren els que més be saben interpretar aquesta personalitat.

 
Entrant a la xemeneia i el Wolfgang a les seves entranyes. Fotos de la Sílvia.

Sortit de la reunió per terreny ajagut, m'asseguro a l'ultim parabolt de la via. A partir d'aquí penetro a la xemeneia  (quasi cova, amb el seu pot de registre), on hom s'hi pot encastar de totes les maneres imaginables, i les assegurances son l'alzina d'entrada, un pont de roca (tan endins de la xemeneia...!) i un tricam que col·loco en un magnífic forat. 

Ja sobre la cinglera, un gran pi permet fer-hi la reunió final. Per mi ha estat una escalada per repetir, curta però il·lustrativa de Sant Llorenç.

Els amics, la via, la muntanya i el capvespre: sublim!



dissabte, 16 d’abril de 2011

Via del Guillem al Tossal de la Feixa

Així com en una anterior ocasió vaig gaudir força de l'escalada en aquesta muntanya, aquest cop la via i la paret se m'han fet extranyes, i no serà per la companyia, ni per l'entorn, paradís eixut on escoltar les rapinyaires mentre el descans de a la reunió possibilita la contemplació.


Després d'un primer llarg de calentament i quasi de tràmit, pujo el segón, acotat com a Ae. Els parabolts em semblen allunyays per ser artificial i propers per ser lliure; no trobo preses ni posició ni m'adapto a la roca... massa temps sense escalar. Aquest llarg em marca la resta de la via.



 
La Txell, la Sílvia, el Wolfgang... la companyia ajuda a no defallir.


En un total de sis llargs arribem al capdemunt de la serra, estreta carena de verticals pendents, similar morfològicament a la de la serra de Carreu.


I després de les dificultats només hi ha una possibilitat: escalar més.

dijous, 14 d’abril de 2011

Cracks Mediàtics al Cingle del Bolet de Can Pobla



Ressenya de www.santllors.com

Tornem a encetar les tardes d'escalada a Sant Llorenç, i a assaborir les seves postes de sol des d'un dels infinits racons que ofereixen les seves parets.

Un cop més, els Masó ens regalen una via amb un caràcter del més pur estil d'aquests aperturistes, val a dir, reunions en arbres, assegurances on calen i itinerari lògic.

Moltes son les vegades que he passat pel peu d'aquesta paret, pujant per la canal de la Querosa (confesso que desconeixia aquest nom) direcció als Cavalls, el meu camí preferit cap a La Mola.

 

El primer llarg comença en uns grans còdols que s'ecalen qüasi per pur caprici, doncs caminant podriem atenyer la primera reunió, però d'escalar es tracta! Dos parabolts ens protegeixen de la mala qualitat de la roca més que no pas per la dificultat.


El segon llarg comença sota un llabi amb una fisura on s'hi poden encastar friends. De seguida, i per placa, progressem sobre un conglomerat gris, bò, recobert per la tosca calcària que l'aigua hi ha dipositat durant mil·lenis i que en escassos minuts ens atrevim a profanar.
Forats i cantells ens fan oblidar que només dos parabolts, força allunyats, ens protegeixen; en un forat hi entra molt bé el Tricam negre. Poc a poc arribem al capdemunt de la cinglera, on cal cercar un pi força endins per fer-hi reunió.


Ja gairebé fosc, decidim buscar camí cap al bolet, enlloc de descendir en ràpel del del pi, com aconsella la ressenya. Embardissats i qüasi ensigalats, travessem densos boixos i trepitgem troncs secs d'alzines, envaïnt una mena de clots de terra que son els dormitoris dels senglars. No ens toca ser aquí; aquest terreny no ens pertany; hauria preferit fer el ràpel.

Sortim en uns minuts a tocar del Bolet de Can Pobla i baixem per la canal de la Querosa (ara ja en conec el nom).


Queda encetada la temporada de tardes d'escalada a Sant Llorenç, però encara hi falta algun company convalescent per que el gaudi sigui complert.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Que pot haver-hi de nou a Gorros?

Encara que sembli mentida, encara més essent dissabte, una escalada a la Gorra Marinera i a la Magadalena inferior, arribant sols al cim, ha estat una realitat.

Encetem la paret de la Gorra totalment sols. Només alguns curiosos que transiten pel camí saluden, i altres amants de l'exercici matinal passen corrent tan com poden.

Escalem per la cara nord no se ben be quina via; comencem per la Ninona, que continua ja en terreny ajagut per la Sargantanes, i i acabem el cap de l'agulla per la 'Per davant'.
Escalada fàcil, protegida i plaent, ideal per inciciar-se o reiniciar-se (deu ser el que més faig...).


Després de l'escalada, gats fora i becaina (o quasi) al cim, amb una temperatura i un sol que gairebé despisten a la vegetació i tot.


Descendim al coll oest i baixem les escales de Jacob cap a la base nord de la Magdalena Inferior. Algun grup d'aprenents, una cordada que acaba, una altra que comença.... típica situació de Gorros, però al cim, novament, impera la solitud.

Escalem 'La que hi faltava'. Primer llarg fi i d'aparença llefiscosa, que la Sílvia fa com si no hagués deixat d'escalar ni un dia, i segon llarg preciós, amb cantells, bolos, continuïtat....




Un altre bon repòs al cim i avall amb tota la calma del mon.

I es que avui tot ha acompanyat.