dilluns, 24 de maig de 2010

Vinhamala per la vall d'Ossó (en francès Vignemale i Ossoue)

Plena primavera i últimes neus de la temporada, però els esquis encara son molt útils per a accedir a l'alta muntanya.
La presa d'Ossó és un bon punt de partida cap al Vinhamala, doncs arribar en cotxe fins aquella cota i tan endins de la vall retalla molt l'aproximació.
Si la pista està tallada poc després de Gavarnia, per les allaus que cada any hi cauen pels drets pendents que tanquen la vall al nord, la comoditat passa a ser substituïda per la genuïnitat, per l'autentícitat de pujar la muntanya des del fons de la vall.
Afortunadament de tant en tant la natura triomfa!
Dissabte, a les 20:00 aproximadament, comencem a caminar, esquis a l'esquena, per la pista que remunta la vall en direcció a la presa, on acaba, i on hi ha una cabana perfecte per passar-hi la nit.

El diumenge, de matinada, travessem les Oulettes d'Ossoue, fins que la vall queda tancada per una cascada, envoltada d'estimballs aparentment infranquejables. La primera congesta de neu, resta d'un allau plena de pedres, ens rep: creuem la porta de l'estatge alpí.




Passada la cascada, entrem en una coma molt encaixonada on podem calçar-nos els esquis, doncs les restes d'allaus que cauen del Tapou i el Montferrat colguen totalment el terreny, fins i tot el cabalós torrent, mentre que els vessants dels voltants son ben nus.


Novament la coma queda tancada, sota els murs que antigament es trobaven sota la glacera que ho cobria tot. Virem doncs cap al nord i ascendim pel Barranc d'Ossoue, encara més encaixonat i ple de neu al fons.

Som a l'antic front de la glacera, que ara és una roca llisa inclinada per on llisca la neu a plaer. Hem de continuar al nord i guanyar alçada per franquejar els pendents de sota la cresta del petit Vinhamala, punt exposat des de mig matí, doncs es tracta d'un pendent de 45º a sud, rocós a la seva part alta, que s'escalfa de bon matí. Les rectes d'allaus i purgues així ho indiquen: l'endemà caldrà baixar d'hora.

Finalment arribem a la glacera. No hem hagut de desplaçar-nos cap al Montferrat per evitar esqueltxes; la neu ho tapa tot.


Davant nostre hi ha gent que amb esquis o sense s'afanyen a pujar la Pica Longa. No es poden entretenir; baixar tard és exposat. Nosaltres no tenim pressa. La nostra feina és muntar la tenda i descansar; hem pujat molt carregats i això es nota. Així doncs, res millor que una becaina sota el sol.


A la tarda ens dediquem a passejar pels cims del voltant. Almenys aquesta és la nostra intenció, fins que la tempesta ens convida a tornar a la tenda.

Agafem els esquis i ens enfilem en direcció cap al Montferrat; arribats a la cresta els deixem. La vista cap a la vall del Ara és formidable, amb el mític corredor de la Moskowa a la dreta, ascendit per a accedir a aquesta glacera per primera vegada.


Caminem cap al sud-est fins un escull rocós que dona pas als cims del Montferrat. Tornem enrrera amb la intenció de fer el Central, però el primer xàfeg de la tempesta ens fa esperar.


Dalt del Central hi ha dos muntanyencs fent bivac, esperant que afluixi la pedregada dintre de les seves fundes. Els deixem i tornem a la tenda, on esperem que pari la tempesta. Sopar, fusió de neu i a dormir.

El dilluns de matinada, el dia és totalment serè. La llum  de l'alba és fascinant, però la meva càmera no vol funcionar, i no em permetrà compartir les imatges que només han quedat enregistrades al meu record.

Heus ací unes quantes fotos de l'Oriol:
Esperant sota la tempesta; el pic del Mig de Bigorra al costat de la Punta Chausenque; la nostra tenda, minúscula enmig de la glacera.

Després d'ascendir la Pica Longa, amb una neu absolutament glaçada (la nit ha estat força freda) repleguem la tenda i carreguem les feixugues motxilles. Volem baixar d'hora per no exposar-nos a les purgues de neu que pugui haver-hi més avall, però potser ens passem.

Esquiem sobre un regel molt dur; les irregularitats de la glacera i sobretot les traces glaçades dels dies anteriors ens fan caure més d'un cop; però flanquegem amb tota seguretat les pales més perilloses.
S'acaba la neu; esquis a l'esquena, i vall avall. A les 12:00 som al cotxe, amb l'esquena ben castigada però molt satisfets de l'excursió que acabem de fer.

Mapes sobre la base del IGN.

divendres, 21 de maig de 2010

'Crits en l'Obscuritat' a ple sol

Curiosa sensació la d'escalar una via de característiques tan 'clàssiques' en un indret on sovint fem escalada esportiva.
Novament els germans Masó ens ofereixen una via absolutament lògica, a l'Agulla de Can Robert, que presideix l'entrada de la Canal de les Bruixes.
Tres espits estratègicament col·locats eviten que anem al terra en cas de caiguda, però per a progressar per la paret caldrà clavar algun pitó, i per a superar la por caldrà assegurar-se amb tascons i friends a la segona meitat de la via.

Cim de l'Agulla de Can Robert i Cingles dels Cavalls al fons.

El Jaume comença la via fins el tercer espit, des d'on es despenja i em cedeix el pas cap a la segona meitat de la via; avui es tracta de practicar l'escalada artificial, en la qual el Jaume hi te una dilatada experiència.

La segona part de la via, després de sortir del tram més vertical, ofereix una roca trencadissa i dificil de protegir, tot i que la dificultat disminueix.
Al capdemunt gaudim d'una vista inmillorable del Cap de Mort i el Cavall Bernat.
 Ressenya extreta de www.santllors.com

L'Obac entre boires i núbols.

El dissabte 8 de Maig el Jaume ens prepara una escursió sorpresa per la Serra de L'Obac.

El dia comença rúfol, després de la tempesta nocturna, oferint-nos preciosos paisatges.

El sol, encara esmorteït per les boires, comença a treure el cap sobre el turó de La Pola (o Tres Creus), i acaricia els cingles del Quarto de Reixa.
Poc a poc pren força i els colors de la florida primaveral es fan patents. Després del Quarto de Reixa, ens apropem al Turó de l'Espluga, descendim el Racó Gran i pugem a l'Hospital de Sang i la Cort Fosca.

Descendim al Sot de Mata-rodona i ascendim cap al Malpàs, passant per la cova del mateix nom.

El Turó del Malpàs és el punt més a ponent pel que passarem avui. Des d'aquí prenem la carena de l'Era del Enrics cap al coll de Boix.

Heures, monolits i pins de tres peus: a l'Obac podem trobar tota mena d'elements paisatgístics.


Els núbols de migdia comencen a creixer quan del Coll deBoix atenyem la Coma d'En Vila, per finalitzar el periple al Morral del Llop, d'on descendirem cap a l'Alzina del Salari.

dimecres, 12 de maig de 2010

Abbey Road a Sant Llorenç del Munt

Tornen les escalades de tarda a Sant Llorenç, i ho fan les peculiars vies d'aquest peculiar massís. Abbey Road és una via d'un sol llarg, amagada entre les bardisses del peu de la cinglera, just on el camí que puja des del Cavall Bernat fa les primeres marrades. Oberta pels germans Masó, está equipada amb espits allà on calen, i tot i el que fa pensar la ressenya, no hi ha reunió a dalt: es fa en una de les esplèndides savines que hi trobarem.

Els dos primers terços de la via transcorren per les franges de conglomerat vermellós, de mal fiar, amb un revestiment calcari procedent dels nombrosos regalims d'aquesta paret, accentuats per les nombroses pluges d'aquest any. Anem enfilant petites feixes fins un flanqueig a la dreta sobre una petita repisa herbada, on una sabina permet afegir una assegurança al ja de per si suficient equipament de la via.
Arribats al canvi de tipus de roca, hi ha l'últim espit, i comença un mur tombat amb preses petites, cantelludes i sòlides, que de tan bones permeten oblidar-se de que no hi ha assegurances. S'arriba així a dalt del mur on munto la reunió en dues savines; no hi ha cap expansió, o sigui que sortim per dalt.

Savines magnífiques que creixen sobre aquesta primera cinglera de Sant Llorenç, de la qual en forma part el Cap de Faraó, que encara no he escalat.