diumenge, 29 de març de 2009

Canal dels Isards, el Cadí més salvatge.

Un cap de setmana meteorològicament inestable no és el millor moment per a descobrir indrets salvatges, però les experiències viscudes en fer-ho resulten molt intenses. Els habituals companys d'aventures, la Sílvia i l'Oriol, no es fan enrera així com així si hi ha alguna possibilitat de gaudir de la muntanya, i per tan decidim intentar la sortida. A les 4:30 h sortim de Terrassa i ens dirigim cap a Adraèn, poble situat a l'extrem occidental de la serra del Cadí, a l'Alt Urgell.


Tenim sort i la pista que des del poble arriba a la ermita de Sant Salvador està neta de neu. En aquest punt comencem a caminar per la mateixa pista, ja amb neu com es veu darrera del cotxe.


A la pista que flanqueja el Cap de la Fesa pel nord s'hi acumula gran quantitat de neu, més de la que hi ha al bosc, com sol passar en la majoria de pistes.


Parets del Cap de la Fesa i canals del Cap de la Costa Verda, el nostre objectiu.


El dia de moment aguanta, i a estones toca el sol al fons de l'Alt Urgell.


El primer tram del recorregut és una torrentera al mig del bosc, interrompuda per petits ressalts.


Les altes temperatures dels últims dies han minvat el regel nocturn i la gran quantitat de neu acumulada a peu de ressalts ens para algun parany.


El primer ressalt no presenta dificultats; el terreny es va empinant.




El segon ressalt requereix assegurar-se
i ens fa treballar una mica més.
Com que no hi ha glaç, l'Oriol diu que la roca és cosa nostra.
M'hi poso i
obro el pas fins uns pins que hi ha a sobre on munto reunió. Utilitzem dos friends i un petit pi que hi ha al principi.
Amb glaç hauria estat una cascadeta molt divertida, però ens hem d'adaptar al que trobem.






A partir d'aquí anem trobant ressalts, amb més glaç quan més amunt, que ens permeten fer piolet tracció.



Comença a nevar a mitja canal.


... i va apretant.


Sortim al capdemunt del Cap de la Costa Verda, i sense entretenir-nos carenegem cap a l'oest.


Arribats al Cap de la Fesa, el Cadí finalitza i davalla en forma de lloms emboscats. Baixem cap a l'oest i després nordoest. La nevada, la boira i el bosc ens obliguen a utilitzar mapa i bruixola, i sobretot intuició; endemés, la gran quantitat de neu acumulada en aquest vessant fa la progressió molt fatigosa. Constantment hem de prendre decisions: més a la dreta, més a l'esquerra, descendim ja cap al nord, hi haurà cinglera més avall, continuem cap a l'oest ...


Arribem finalment a la zona anomenada el Pradell i trobem la pista que de la carretera d'Adraèn puja al Cap de la Fesa. Tot i que no era la nostra intenció, la prenem, doncs és la única referència que tenim per saber on som. Anem baixant per neu fonda a troços, molt cansats ja, i temo que anirem a parar a la carretera i haurem de pujar tota la pista fins a Sant Salvador amb la nit a sobre!


Afortunadament, trobem el prc que marca el mapa i que no trobavem, i que ben senyalitzat, ens dirigeix al punt on hem iniciat l'excursió.
La descoberta d'aquesta zona ha estat intensa, tan per les condicions que hem trobat com per la solitud de l'indret, i sobretot per l'esforç i les dificultats compartides amb els magnífics companys.

Recorregut de la canal dels Isards.


Itinerari aproximat sobre mapa del Icc.


dilluns, 23 de març de 2009

Pic de La Vinyola en ple anticicló hivernal

Després de la bona neu que vàrem trobar al Cadí la setmana passada, probem sort a la zona de Pimorent, animats per aquest anticicló que encara dura.


Després de les altes temperatures dels dies passats ha fet i fa fred, i la neu està transformada i dura. L'aproximació es fa còmodament sense raquetes.


El David puja amb esquis però de seguida es desvia i s'en va cap al Pic de La Mina.


Punta de la Vinyola al centre-esquerrra i Pic de la Vinyola a la dreta: el nostre objectiu.


Els diedres de la Punta de la Vinyola estan secs a la part superior. Caldria una altre nevada per a trobar-los en òptimes condicions.


El Pic de Fontfreda va ser el primer en el qual vaig ascendir una canal en aquesta zona.


Entrada de la canal. Hi ha molta neu dipositada al fons i la pendent no supera els 45º. Del pas de 70º ni rastre.


En el terç superior de la canal la neu dismuneix i aflora la roca, sense cap dificultat. L'Oriol superant-lo ...


... i la Silvia.




Al final de la canal busquem els trams més dreta, doncs la neu convida.




Rampes finals i cim.




El descens l'efectuem per la primera canal a l'oest de la Punta de la Vinyola.


La comoditat del recorregut ens permet ser al cotxe a les 14:00 h, on trobem el David que fa estona que s'espera i que promet passar-me unes fotos espectaculars que ens va fer des del Pic de La Mina.


diumenge, 15 de març de 2009

Canal Amagada i sortida directa

Durant la setmana, que ha estat anticiclònica, ens hem anat animant, i al final ens hem trobat 10 companys als peus del Puig del Quer.
Uns van pujar a Estana divendres a la nit, uns altres dissabte de matinada ....
El camí d'Estana a Prat de Cadí semblava, a les 6 del matí, un pelegrinatge de fidels camí del 'temple'.

Inconfusibles Roca de l'Ordiguer i Puig del Quer des de Prat de Cadí.

Inconfusible també el Prat de Cadí des de les alçades.

Un dia de veritable primavera comença....

... però a les canals orientades a nord encara és hivern.


La neu a la canal Amagada està en molt bones condicions.













L'orientació est de la canal dona bones vistes de les parets de la Roca de l'Ordiguer.

Molt bona neu. Si es busca, hi ha trams glaçats per fer a piolet tracció.

El sol ens atrapa i escalfa de valent.

Per tan, amb el regel nocturn, la neu està molt transformada.













El Jot's, la Silvia, la Espe i el David... el final de la canal és força dret.

La gran quantitat de neu dipositada forma una gran repisa prop del final de la canal.

El Rafa arribant al final de l'Amagada.

Instal·lació de ràpel per passar de la Canal Amagada a la Sabat.

Després d'ascendir la Canal Amagada i fer el rapel fins la Sabat, deixem la Espe, el Rafa, el David i el Jot's, que continuen per la Sabat, i la Silvia i jo ens decidim a fer la sortida directe.

Básicament es tracta d'una mena de diedre amb roca descomposta a la dreta i sòlida i llisa a l'esquerra. Un dipòsit de neu a l'inici ens permet fer la R0 bastant amunt, al peu d'un primer ressalt.
Surto amunt i puc posar un cargol de glaç en una placa prou sòlida; més amunt un friend i així vaig superant ressalts fins que la corda diu prou.
Munto R1 i puja la Silvia.
La següent tirada resulta més fàcil, però més difícil d'assegurar, amb roca molt descomposta al final.
Amb dos merlets a la cresta faig la última reunió.



La Silvia surt de la R0. Poques fotos d'aquesta variant.


Imatge des de la última reunió.

Des del final de la Directa ja només queda un flanqueig cap al final de la Sabat i la última rampa sota la cornisa del Puig del Quer.

























El Jot's ja fa estona que es mira la sortida des de dalt.

Puig del Quer amb el collet on acaba la Sabat.



Cim del Quer. L'Ordiguer impressiona des d'aquí.


Canal central del Ticó (o del Llitze segons les fonts). Aprofitem aquesta roca per a rapelar l'entrada, i després baixem amb compte per una neu molt endurida al principi i en fusió més avall.