divendres, 30 de març de 2012

Sons amagats a la paret de la Rufa

24 de març de 2012

Una piulada de fa dies al blog d'en Jaume ja em va introduïr aquesta via la llista de la meva memòria de vies per fer, però no recordava els comentaris sobre la dificultat i el grau, que ara, després d'haver fet la via, rellegeixo i entenc. 
Efectivament el grau apreta, els V+ son potents, algun molt, però he gaudit i molt la via, i les dificultats les hem superat perfectament, o sigui que serà el grau correcte.
Altrament cal dir que l'itinerari, l'equipament i l'estil, en definitiva tota la via és un encert; és de les que m'agrada sobre la compactíssima roca de la vall de Canelles.



Uns certs embolics amb els corriols que es difuminen a mitja aproximació ens fan suar i esgarrinxar-nos més del compte, també certament a unes hores més de 'dominguero' que de muntanyenc.
Amb tot, amb la ressenya fotografica a la ma i les indicacions dels aperturistes arribem a peu de via ràpidament.

La Sílvia enceta el L1, trobant bé tots els passos i resolent tota la tirada sense problemes.



Continuo jo el L2 que travessa cap a la dreta a la recerca d'una fisura equipada amb pitons, on la dificultat va apretant fins arribar, amb passos cada vegada més fins, a la reunió, per cert ben penjada i incòmode.



El L3, que fa la Sílvia, em sembla dels més fins de la via, i la proximitat dels parabolts així ho auguren. Algunes preses sobre el llabi faciliten agafar-se amb les mans, però els peus son d'adherència pura en un tram on la roca presenta un aspecte tosc degut als regalims d'aigua... però és adherent! I passem, potser amb alguna trampa puntual. Després d'aquest tram i protegits per una sabina ben gran, el llarg continua per una placa ara si ben rugosa i cantelluda fins a la còmode reunió, en una alzina.



El llarg L4 transcorre per terreny planer però absolutament rocós i compacte, en diagonal ascendent, fins que el pendent es redreça i es converteix en un flanqueig, a protegir amb Aliens, sempre a la recerca de la reunió que s'em mostra allunyada a la dreta, sobre una còmoda repiseta.



Surt la Sílvia pel L5, boscós a mitja tirada i novament rocós, però ben planer en aquest tram fins al punt de haver-hi una fita a mitja tirada per a indicar el camí. 



Som ara enfront la placa final de la via, el L6. Em toca a mi. Comença amb certes rugositats i preses bones, desprotegida, a equipar facilment, i poc a poc es va allisant i adreçant, exigint passos llargs amb peus en adherència i equilibris amb poques mans, però ja ben protegits per 4 parabolts en aquest tram, és un plaer fer la gimnàstica escalatòria sobre aquesta roca impecable. La reunió es fa sota el sostret final.



El L7 te un pas atlètic de sortida, ben protegit, i continua per roca tombada i foradada, amb preses d'escandol fins a seure al costat de la reunió.



Per al descens preferim el ja conegut camí que baixa a ponent de la via, el 'normal' del Balinyó, tot i que demani acabar de pujar l'avantcim del tossal del Balinyó.

Una via més i de les bones, en aquesta zona, la vall de Canelles i la Narieda Sud, més ben dit Tossal del Balinyó, on les escalades sempre em resulten plaents i satisfactòries com a pocs llocs. 




Ressenya del Llorenç Vallès:



dijous, 29 de març de 2012

Altiu i prominent Bisbe de Santa Linya

24 de març de 2012

Quan el riu Segre s'encaixona a la terra, entre roca i roca, només ens hi podem apropar per les seves aigües o travessant les seves cingleres, com ho fa la línia fèrria de Lleida a la Pobla de Segur, única infraestructura existent al congost que envolta el pantà de Camarassa.

No crec que mereixin el qualificatiu d'infraestructura els equipaments per a rapel ni la via ferrada, que utilitzarem respectivament per a aproximar i per a retornar.












 


A Santa Linya prenem la pista que es dirigeix al nord, cap a l'altiplà de Montclús, fins el castell del mateix nom i l'ermita de Sant Urbà. La suau orografia es confabula amb el dia assollellat per a oferir un paisatge plàcid i lluent després de les passades pluges. El Montsec al fons ens recorda que som en terra esberlada per cingleres. El riu Segre retalla aquí una profunda bretxa, ofegada en part pel pantà de Camarassa, però que encara manté a la vista totes les partets i agulles que s'hi formen. Aquesta configuració del terreny obliga a baixar primer i pujar després per a atenyer-hi qualsevol dels seus racons.


Tres-cents metres enllà de l'esplanada/aparcament del Castell de Montclús, cal deixar el cotxe en el punt on surt una difusa pista cap a l'esquerra, amb presència d'alguna fita, i que costa de veure, doncs el bon estat de la pista principal convida a seguir endavant pensant que anem bé. I hi anem de bé, però després, a la tornada anirem a parar a l'encreuament mencionat.

Seguim doncs la pista principal fins que s'acaba, i busquem a la dreta un corriol també força difús al principi, que baixa cap al barranc. Barranc avall, quan apareix el primera salt de roca, trobem una instal·lació per a rapelar, de parabolts amb anelles, molt nova. Fem un rapel de 25 m. Continuem caminant pel camí més lògic i trobarem una altre cinglera amb un rapel de 40 m, que ens deixa sobre un tou de vegetació on segur que s'ens enredaran les cordes.

Primer i segon rapel.
Túnel del tren. Ràpel que no hem de fer (després marxarem per aquí). Baixada al riu.

Continuem baixant pel barranc i gairebé sense adonar-nos ens trobarem sobre una llosa de formigó abovedada, plena de molsa i pedres: és el túnel del tren, cobert artificialment aquí per a creuar el barranc. Una altra instal-lació, rovellada i amb una corda fixe, ens convidarà a fer un altre ràpel o a descendir per la corda de nusos, però no ho hem de fer. Aquest equipament ens porta al riu i prou. Nosaltres vàrem baixar-hi, i val a dir que a l'estiu és el lloc ideal fer llançar-se a l'aigua.

Caminem per sobre d'aquest petit túnel de formigó cap al sud fins a trobar un corriol evident i fresat, que primer puja i després flanqueja fins al coll que separa el Bisbe de la paret de la cinglera.

 El Bisbe; L1; R1, amb el fill del Bisbe.

Som doncs a peu de via. La via Normal original es decanta a l'esquerra a buscar el camí més fàcil, però tres parabolts que tenim just al davant conviden a tirar recte amunt. S'hi posa la Sílvia i la cosa costa, doncs la roca no dona confiança, humida de tanta pluja i trencadissa. La graduació és de V+. En uns metres supera el mur i fa reunió al replà, en dos parabolts.

La Sílvia al L2. Restes d'una pota de conill a la reunió: salvatgia!

Em toca a mi el L2. Pujo sobre el fill i començo l'artificial equipat, sense estreps, essent suficient en A0 i descansant de la fifi. En un pas llarg em penjo de l'Alien blau i és aquí on cal flanquejar lleugerament a l'esquerra per buscar preses i sortir a la repisa, prop de la via Directa, passant un blocs on poso algún altre alien. Reunió de dos parabolts amb anelles.


El tercer i últim llarg comença amb una fisura que permet fer bavaresa. La Sílvia la protegeix amb alguns Aliens fins arribar als parabolts, doncs la mullena de la roca no permet refiar-se dels peus.  Prop del cim hi ha la reunió de dos parabolts amb anelles, bastant penjada, i entre les pedres del cimal trobem el pot de registre.

Pot de registre al trencadís cim.

En un sol ràpel arribem a peu de via, i les cordes es recuperen be. Fins i tot amb cordes de 50 m s'arriba sense problema.


La tornada la farem desfent camí fins a la instal·lació de ràpel que no hem de fer, al costat del túnel artificial del tren. Allà seguirem el camí que s'hi inicia i que flanqueja per sobre les aigües amb algun tram de corda fixe fins a trobar la via. Caminem per la via cap al nord fins a la boca d'un túnel i allà comença la via ferrata que supera la cinglera. L'equipament és bo, amb graons de ferro, cable de vida i alguna cadena. 


En acabat seguim el corriol amunt, que pel costat d'unes runes, i convertit en pista en desús després, ens portarà a l'encreuament inicial, sempre acompanyats depetites fites que confirmen que anem pel camí bo.


Barranc, escalada, ferrada... entorn feréstec i allunyat on només el tren trencarà el silènci.

Ressenya de la feec ,per Jordi Marmolejo.

dimarts, 27 de març de 2012

Esperó Sud entre pluges, a Sant Llorenç de Montgai

22 de març del 2012

La pluja ja havia de remetre, però no ho fa, i anem fent temps a Balaguer, sense presses.
En un moment donat, a mig matí, ens dirigim a Sant Llorenç de Montgai, i quan més a prop més luminós era el cel, fins que deixa de ploure tot i que l'entorn és ben moll.


El calcari però asseca ràpid, i més tractant-se d'un esperó, encara que passarem per xemenèies i algun tram terrós on haurem de procurar trepitjar pedres enlloc de terra.

Just a la dreta de l'Esperó Rematxa comença la via Original a l'Esperó Sud, tot i que aquest es troba un esperó més enllà, cap a l'est, i per tan el primer llarg consistirà a travessar la primera barrera rocosa per una xemenèia.

L1 i la seva xemenèia.

Aixi doncs, amb clapes d'humitat a la paret encetem el L1, que enfila un terreny tombat i vegetat vers la marcada xemeneia que es perd sota l'esperó inmediat al Rematxa. Una reunió intermitja antiga confirma que anem bé però no cal fer-la. A la sortida de la xemenèia hi ha la 'bona'. 

Reunió prèvia a la xemenèia del L1 i R1 de del L2.

Després de travessar el barranc que separa aquest esperó intermig enfilem una agulleta que dona inici al Esperó Sud pròpiament dit., amb un pas de V aeri i amb bona presa, per gaudir amb tranquilitat. La R2 es fa al seu damunt.


Foto que em fa la Silvia des de la R3.

El seguent llarg, el tercer pren cada cop més carater d'esperó, essent més aèri i amb passos aïllats per tibar, amb una sensació més de cresta que de paret, i és que aquest sector te res a veure amb el vei Cilindre i els seus característics còdols. Aquí tot son fisures, cantells i plaques, calcari pur.



Del quart llarg, el més dificil és sortir de la reunió. El més factible em sembla abocar-me al precipici cap a ponent, amb bones preses de mans, i sortir amunt deixant el parabolt bastant a la dreta. La resta segueix la planet tònica de la resta de la via, amb una roca que aparenta molt esberlada però que és ben sòlida.

Arribats al capdemunt, pleguem cordes i just al començar a baixar ens enxampa la pluja. Passarem la resta de la tarda refugiats al bar del poble, estudiant el camí de la via de l'endemà, que serà sobre el mateix riu però de caire absolutament diferent.

Tornarem.

Ressenya de l'escalatroncs.