dissabte, 28 de maig de 2011

El Cavall Bernat (de Montserrat). Via Desirée.

... per que n'hi ha més d'un: a Sant Llorenç del Munt, a la cova de l'Arcada...

 
 
http://joanjover.cat                                  http://www.ressenya.net

I de ressenyes d'aquesta via també n'hi ha força, amb diferències considerables entre elles.

Al primer llarg cal tibar de cinta més del que aparentment indica alguna ressenya, sobretot el primer. 

Al segon llarg, la llastra és un plaer d'escalar, i després d'aquesta hi ha un pas molt fi per a arribar a la reunió, que només la ressenya del Joan Jover marca com a 6a.

En el tercer llarg, després dels A0 de la sortida, el 6a que indica l'Escalatroncs no es nota com a tal; sembla més aviat un V+ si el comparem amb altres passos de la via.

El quart llarg no ofereix dubte: artificial equipat pur i dur, que es fa bé amb un sol estrep.

Per al cinquè llarg, només el Luichy li rebaixa la dificultat per sota del 6a, essent el pas prou fi com per otorgar-li aquesta dificultat.

Gràcies a l'Àlex, que fa de primer tota la via (jo volia provar el segon llarg, però després de les finures del primer desisteixo), ascendim al Cavall per aquesta via que, després del reequipament que s'hi ha fet, és molt segura i s'ha popularitzat.


 
El dia comença emboirat, boira que de vegades mulla i tot, però poc a poc va millorant.

Meitat del primer llarg; fisura de la llastra del segón llarg.

Finalitzant el segón llarg, i entrant al tercer.

Merlet del quart llarg, on penjem l'estrep. Inici del cinquè llarg, on les assegurances allunyen més.

Cim; arribant-hi i amb els Gorros al fons.


A partir d'aquí el repte és tornar-la a fer de primer i així prendre consciència de la via i de l'agulla.

divendres, 27 de maig de 2011

El Montcau, el capvespre

El cim

L'espera recompensa. 
Les últimes llums del dia eleven el paisatge de la terra al cel.
Els boscos i les muntanyes cedeixen el seu protagonisme visual a la llum, que reïx perfils imperceptibles hores abans.



Va ha estat  l'entestament de l'aigua etèria en intentar apagar el foc celestial.


Tal com si del seu transit nocturn es tractés, el sol reïx rera els núbols que momentàniament n'han ocultat la seva lluïssor.


Talment com l'au Fènix, reneix de les seves cendres per emprendre el vol cap a l'horitzó.

dimecres, 25 de maig de 2011

El Montcau; el matí.

Una nua roca d'accés asfaltat, camí erosionat i cim profanat, és el Montcau per a qui no es pren la molèstia de coneixer-lo més a fons.

Atanseu-vos-hi des del fons de la vall, volteu-lo i no hi pugeu.
Descobrireu.

La Canal de Llor amb els Emprius als peus de les estribacions est del Montcau.

La Panxa del Montcau per sobre; el Montcau des de la Carena del Pagès.

La Falconera, paradís de vies ara reservat als falcons, que tornen a donar-li nom.

    
El corriol, imperceptible al principi des del coll d'Eres, flanqueja de forma discreta a llevant de la muntanya, entre farigoles aferrades a la poca terra que troba entre els còdols esmicolats, florides i fortament aromàtiques els dies més tòrrids.

La seva petja és evident entre els matolls i prou intuïtiva sobre els codolars.

Quan canvia de vessant, al nord, els pendents es redrecen i els flanquejos son més aèris. La roca es vesteix de molsa i liquens.

Efimeres i vegetades feixes entre la roca permeten el pas del corriol, subjectat quasi miraculosament per la vegetació.


Arribem a un barranc a l'alçada de les Roques de la Coca, per on es pot fer l'ascens més recomanable al cim, a la vista dels Cortins.


Els Cortins ombregen el Montcau a ponent, creant dues canals sempre fosques, fondes i frondoses.

Narcisos florits. La panxa del Montcau flanquejant-la per sota.


El cim deixem-lo per més tard.



diumenge, 22 de maig de 2011

Magic Line al Gorro Frigi, via d'escola...

Potser si que es considera via d'escola, però  d'escola no son pas els espits rovellats, les reunións amb algun ferro extrany, el polit i dret mur de la quarta tirada, ni algun allunyament entre assegurances que hi ha en cert punts.

Ambient de Gorros.
Acompanyo la Teresa i l'Oriol a fer una via assequible a Gorros, que fa temps que no escalen i volen que el sfaci de primer.
Triem la Magic Line, doncs la Carles, que hauria estat millor pel fet, estava ocupada.

La Teresa i l'Oriol, i una cordada fent la Badalona, esperant que passessim.

El primer pas de la via em surt prou bé, tot i que en fred costa. El mur de la quarta tirada, com deia, és dret i amb algunes preses polides; quan l'escalo haig d'aminorar la marxa i mirar-m'ho, però em surt tot bé i gaudeixo.

Pugen ells i els sento patir; les cordes tiben. Amb esperit de superació però, i amb la total seguretat anant de segons, estan contents d'acabar la via i satisfets de reprendre les escalades.

N'hi haurà més. 

 

dissabte, 21 de maig de 2011

Mas Guasch al Puntal de l'Albarda

Paradigma de l'escalada clássica montserratina, gràcies a que va ser reequipada pel seu aperturista, entre d'altres, és ara una via assequible als escaladors modestos que, lamentablement, no hem conviscut amb els pitons i els tacs de fusta.


Un cop d'ull a la ressenya no és suficient per fer-se càrrec de que a la via s'hi ha d'escalar, tot i que realment, el grau d'exposició potser no sigui tan alt com es diu.

Una bona caminada des del monestir ja dona caracter a la jornada, a través dels espessos boscos que ombregen el camí vell de Sant Jeroni. El serrat del Puntal de l'Albarda és ben solitari, res a veure amb Gorros i altres zones del massís; només alguna cordada denota la seva presència als Patriarques.


Comença la Sílvia amb l'enrevessat L1, elevant-se entre baumes fins la reunió. Aquests primers passos ja defineixen la tònica del grau d'aquesta via, amb poc cantell i molta finura.





Continuo jo amb l'artificial equipat del L2.

Els primers passos per sortir de la bauma m'exigeixen l'estrep; després es fa bé en A0 fins que tomba sota una savina i continuo un troç en lliure.
Una mica més d'A0 i faig reunió (totes equipades amb parabolts i anelles d'acer inoxidable).




Alternem tots els llargs, i queda per la Sílvia aquesta tercera tirada de V, tota de IV i amb un V dels que no hi estem acostumats.


Em toca el L4, llarg estrella de la via per la seva continuïtat. Es tracta d'un diedre ple de pitons i amb alguns parabolts de reforç. Preses d'aspecte trencadis prop de la fisura cega i una placa força llisa a la dreta, obliguen a afinar l'escalada, sobretot després de lúltim parabolt, quasi a la reunió. En aquest punt em desplaço a la dreta per superar la panxa, i experimento la sensació de por a caure i la irremissible necessitat de pujar. 
Preses rodones, peus fins, últim parabolt cada cop més avall...
Silenci absolut per uns instants. 
Arribo a la R5.



Al L5 hi ha el pas més difícil de la via, però es troba aïllat entre quarts i ben protegit per parabolts.

Satisfets d'haver escalat aquesta via amb esforç pero sense ensurts, arribem al cim. Resta ressegir la carena amb algun petit ràpel, grimpades i desgrimpades, fins el camí de Sant Jeroni.

Ressenya de www.lanochedelloro.com.

dijous, 19 de maig de 2011

Esperó Ribes Sabate, al Cilindre, més vies de ponent.

En acabat de l'Olga Frontera, és prou d'hora com per agafar el cotxe i anar a fer una altre via no gaire lluny.
Sant Llorenç de Montgai és el lloc escollit, humanitzat però prou recòndit com per que la pau imperi a tort i a dret, i més essent dijous.

Disposats a escalar l'esperó Ribes-Sabaté, encetem una via de caire esportiu que comença més a l'esquerra (anem sense ressenyes i qui hi ha estat no recorda bé) i hi abandonem un malló.
Trobat ja l'esperó, ens hi posem.


El Wolfgang fa el L1 fins l'arbre, on fa reunió. Quan pujo se segón s'em fa extranya la roca, aixó com l'aparença trencada de tot plegat, però aguanta.

 

Continuo jo amb el L2, fent tot el flanqueig fins que la via canvia de vessant, possiblement enllaçant 2 llargs si obeïm algunes ressenyes del ciberespai. En algun punt observo poc i confonent parabolts tiro amunt, per les vies més noves que la creuen.
EL tercer i últim llarg el farà la Gina, que no s'espanta gens si alguna assegurança allunya.


Amb la millor llum de la tarda arribem al capdemunt del Cilindre, on prenem un breu però merescut descans.