dissabte, 29 d’agost de 2009

Passeig al Campvièlh (Campbieil)

Després de l'Aresta Ferbos, l'ascensió al Campvièlh és un passeig per un camí ben marcat i amb pendent progressiva i suau, per un entorn que quan més amunt més mineral i desèrtic és.

La boira que cada nit inunda les valls de l'Aura va trigar més que altres dies a marxar.


D'esquerra a dreta: Trois Conseillers, Neuvielha, Ramoun.


Als anteriors s'afegeix més a l'esquerra el Turon de Neuvielha, des de l'última zona on la vegetació és present abans del desert.


A la dreta, el pic Long amb la quasi desaparescuda glacera de Pays Baché, en un paisatge desertic i petri.




Estimballs a l'est del Campvièlh, amb la vall d'Aura i Piau-Engaly sota la boira.


Cim del Campvièlh.


El Maou, Badet i Long (d'esquerra a dreta) queden pendents per un altre dia.

dijous, 27 d’agost de 2009

Aresta Ferbos al Trois Conseillers



La proposta de l'Oriol feia dubtar al principi, per manca d'experiència en aquesta roca, però sense pensar-m'ho gaire accedeixo, doncs la dificultat és molt assequible.
L'aresta Ferbos és una línia molt clara que es despren del cim dels Trois Conseillers fins quasi l'Estanh de Cap de Long, formant un dels cantells de la piramide que és la seva cara sud.



Des de la presa de Cap de Long prenem el camí que porta al Llac d'Aubert, que ascendeix entre rocs en alguns trams i és perdedor per la quantitat de variants que hi ha fet la gent. Abans del coll l'abandonem i continuem flanquejant a l'oest per camí al principi i per tartera més endavant, sense perdre ni guanyar alçada, fins a topar amb l'aresta.



Enfilem un diedre lateral, en ensamble, fins assolir el propi fil de l'aresta. A partir d'aquí anem ascendint agulles, diedres i alguna placa. En els punts on hi ha més exposició i/o dificultat fem reunió i ascendim a llargs.



D'aquesta manera, després de 650 m i alguns passos de III+ arribem al cim.





Al cim del Pic des Trois Conseillers deixem les motxilles i ens dirigim cap a l'oest fins el Turon de Neuvielha, flanquejant la cresta i les agulles que ens hi separem per la cara sud (fites i corriol a troços).



Tornem enrera i iniciem el descens, primer per camí fins la bretxa de Neovielle, entre el pic del mateix nom i el Trois Conseillers (aqui comença l'aresta dels Trois Conseillers que ascendeix al pic de Neuvielha-caos de noms!). Des de la bretxa descendim per una canal al sudest, primer amb una mica de corriol i quan més avall més exposada, amb terreny descompost, fins que arribem a un punt on s'ha de fer un delicat flanqueig descendent, realment perillós.
Arribats a la base trobem i desfem el camí de pujada.



dissabte, 15 d’agost de 2009

Pic de Thoumasset per la vall d'Aston

El pic de Thoumasset és molt accessible per la vall de Rialb a Andorra, però ascendir-hi per l'Arieja permet descobrir el caràcter no només de les muntanyes, sino també de les llargues valls que caracteritzen aquesta comarca.

Per la carretera d'Acs (Ax Les Thermes) en direcció oest, ens desviem al disseminat poble d'Aston, lleugerament endinssat a la vall del seu nom. La carretera, convertida ja en pista asfaltada continua fins la presa de Laparam, però nosaltres estacionem a la de Riète, on entrem a la vall de Quioulès.

Seguint el còmode sender, ben cobert de
bosc dens de roure i faig, ascendim per la riba esquerra hidrogràfica de la vall, en forta pujada per superar un pas que evita la gorja.
El camí enllaça amb una antiga pista de les obres hidroelèctriques i s'acaba el bosc; caminem pel costat d'un tub de conducció d'aigua fins que les fites ens porten prat amunt cap a la cabana de Quioulès.

Poc abans d'arribar-hi la pluja fa acte de presència però gairebé no ens mullem.
A la cabana esperem que passi la tempesta, i unes excursionistes franceses ens diuen que l'endemà hi haurà més tempestes i ens serà impossible assolir els nostres objectius: erren la predicció.

Quan para de ploure reprenem el nostre camí, camí en el sentit de trajecte, doncs el camí físic el perdem.
Seguint falses o imaginàries traces, ens enfilem pel vessant esquerra de la vall, per terreny herbós i mullat, pedregós de vegades, i sempre molt incòmode i perdedor. Anem flanquejant d'aquesta manera fins que veiem i retrobem el sender bò. Arribem a la cabana de la Sabine on plantem la tenda, doncs estava plena de gent (això a l'Arieja només deu passar a l'Agost...).

L'endemà, a trenc d'alba, continuem a l'oest cap al fons de la vall, per un corriol que poc a poc va desapareixent sota l'abundant herba (quina diferència amb el vessant sud del Pirineu, més sec i més transitat).
Ascendim al coll, anomenat Pas de la Soulane, des del qual veiem el preciós estany Blau, que voltarem primer per la seva riba nord i després per la cresta cap al Thoumasset que el tanca pel sud.
Pas de la Soulane.


Estany Blau des del pas de la Soulane i des de la seva riba nord ...


... i des de la carena del pic de Banyell.


Thoumasset al fons des del Pic de Banyell.

Vorejant l'estany per la seva riba nord, en direcció oest, arribem al Port de Siguer, limítrof amb Andorra. Des del port prenem un llom, de vegades més ample, de vegades més estret i rocós, cap al Pic de Banyell (o Pic del Port de Siguer), situat ja al sudest de l'estany.


Des del cim baixem al nord cap a un collet on comença propiament la cresta del Thoumasset.
Algun pas de II i III ens permet anar pel fil de la cresta, amb algun mur entretingut de superar, amb vistes sempre de l'estany a sota.



Arribem al cim.

El descens l'efectuem per la seva cara est, directament avall, amb algun tram bastant vertical que es complica per la presència de herba i terreny una mica descompost.
Al fons de la vall seguim un corriol, que perdem a troços, i que ens porta a la cabana on tenim la tenda.


dijous, 13 d’agost de 2009

Vall de Toran: Sèrra Nauta

L'endemà d'haver explorat la carena que tanca pel sud la vall, tinc ganes de pujar a la carena que la tanca pel nord, i veure des de dalt la regió veïna del Couserans.

Comento al guarda del refugi d'Era Honeria que m'agradaria arribar-me al port d'Arbe, i em suggereix que des d'allà puji el cim de Sèrra Nauta (o era Horqueta), que des del port ja 'només' suposa 250 m de desnivell més. Aquest dia en total faré quasi 2000 m de desnivell.

A les 8 del matí surto del refugi i agafo el gr 211 cap a Es Grauers, coma herbada al fons de la vall tancada pels pendents i cingles que l'envolten. Abans del pont del mateix nom, deixo el gr i ascendeixo seguint alguna fita cap al'est, entrant a la solitària Coma d'Arbe.
Hi ha autèntics jardins naturals.


Assolits els 2000 m la coma forma una mena de feixa que es va alçant sobre l'estany Long de Liat fins a la vertical del Port d'Arbe. Una mica més a l'est, hi ha fites i pals amb pintura groga que assenyalen l'itinerari procedent dels estanys de Liat que es dirigeix a l'esmentat port.

Superat l'últim desnivell de la herbada pujada, apareix en primer lloc un dels Estanhets deth Port d'Arbe, preciós en ple port. El vorejo per la dreta hidrogràfica i arribo al port pròpiament.
Carenejant per herba al principi i per tartera després arribo al planer i ample cim del Sèrra Nauta, que cau en picat per la cara nord cap al Couserans.

Sarrahera, Molieres, Malh des Pois (Forcanada), Margalida ... massís de La Maladeta


Les vistes des d'aquesta carena son impresionants.




Baixo del cim desfent el camí i sota el port continuo avall fins l'Estanh Long de Liat, el qual vorejo per l'oest. Aquesta zona lacustre forma un altiplà a cavall de la vall de Toran i de la vall d'Unhòla (amb Bagergue a l'entrada), bastant malmès per les antigues mines i els telefèrics que baixaven el material al llarg de tota la vall de Toran.

Estanh Long de Liat amb el Mauberme al fons.

Des de l'estany ascendeixo al sud cap a les antigues cases de les mines, seguint un itinerari senyalitzat, fins a creuar-me amb el gr211. El prenc cap a l'oest i baixo per l'ample i còmode camí que fent grans zigazagues baixa per la encaixonada vall de Güerri fins Es Grauèrs, on l'he deixat el pujar.