Tardor al Montseny

Dia ventós i fred, sol baix de tardor... heus ací les circumstàncies que combinades amb un lloc elevat i relativament aïllat altimètricament parlant, ofereixen un tast de paradís als amants de la natura i la muntanya.

 

Els primers faigs apareixen a 1300 m sobre El Colell, al vessant sud sobre Sant Bernat de Montseny.

 

 

Des del Puig Sacreu les vistes s'obren.

 

 

 

 

  

i des del Matagalls s'eixamplen.

El nostre gran calcari: cara sud del Pedraforca

Impressionant, asolledada, grisa i llisa.

Així és com defineixo aquesta paret.

Escalem la via Camí del Tro, una escalada llarga esportiva, ben protegida amb espits i claus, sobre una paret continua i amb alguna reunió una mica incòmode.

Foto del Jesús.

Començo jo amb el primer llarg, que te algun pas de V+. Em surt bé i em sento animat.
El segon llarg li toca al Wolfgang. Quan passo pel 6a es posa de manifest la limitació dels meus peus de gat (els 'bons' els tinc a fer soles) en quant a adherència, en uns passos on aquesta és fonamental. Rellisco i caic però resolc el pas sense A0.

Vist l'èxit demano al Wolfgang que continui amb el tercer llarg, que també te algun pas de 6a. En aquest cas no patino i pujo bé de segon.

El quart llarg, de V+, ja el faig jo de primer i coneixent fins on puc apretar els gats busco bé les postures per adaptarme a la roca i superar els passos tranquil·lament.

Foto cutre de telèfon mòbil: ens mereixem més, potser?

Des de la R4 baixem, doncs és tard i hi ha gent a baix que ha abandonat. La resta de companys també baixaran des d'aquesta reunió i alguns des de la tercera.

 

Foto del Jesús. La tribu de La Tribu. Ressenya del Joan Jover.

El Pa de Quilo

Un imprescindible de la zona: forn Reig.

El joc amb la natura és perillós, per que sempre guanya ella, i per tan nosaltres guanyem o perdem depenent del costat del que estem. 
Enfilar una via d'escalada és un joc amb i contra la natura, com la majoria de coses. L'important és no desequilibrar aquesta balança en perfecte equilibri.
Aquesta és la lectura que faig d'un fet anecdòtic que podria no haver-ho estat: en no se quin llarg de la via, agafo una roca sense penjar-m'hi (ah! beneïda prudència ) per comprovar-ne la solidesa i en una fracció de segon es desplaça inevitablement avall. Li calculo uns 200 kg de pes. Cridar bén fort és la primera i única reacció vàlida: darrera meu hi tenia la companya de cordada (l'Aurore) i una altra cordada de tres. La roca cau, es trenca en dos o tres troços, arrenca un boix i no se quantes coses més. Afortunadament tothom contesta quan, silenciat l'estrèpit, pregunto per tots.

Fotos fetes per l'Anna mentre escalaven 'El cap i el passarell a Montanissell''

Així doncs, és aquesta una via que travessa moltes feixes amb força pedres, roques i matolls, que la fan discontinua, fet altrament comú en aquestes cingleres.

Les dificultats és concentren fortament en el primer llarg, en el que haig d'agafar-mes dos cops de les cintes fent de primer de cordada. Segurament ho podria treure en lliure, però quedo satisfet quan llegeixo a la ressenya que la via comença amb dos passos d'estreps.

El sisè llarg és el més continuat en quan a escalada. Tot i no passar de cinquè grau és sostingut, amb alguna placa d'adherència típica d'aquesta comarca - i quina adherència: un lleuger plugim mulla la roca però comprobem que continua sent increiblement adherent!

Sortint de la R6 hi ha dos passos d'A1, on els estreps s'em fan indispensables (el Juan Carlos ho fa en lliure i de primer de la seva cordada!).

El cim ens obsequia amb vistes espectaculars; la llum de la tardor anuncia el final del dia i de l'any.