dimecres, 20 de febrer de 2013

Aire mediterràni, neu atlàntica. Madrès, El Capcir.

17 de febrer del 2013

Amb neu des del poble, abans i tot, s'assaboreix l'hivern i la muntanya sense pagar la penyora d'utilitzar estacions d'esqui i altres infraestructures de gran calat per a aproximar-nos, que infecten i desvirtuen el paisatge.


Aquest altiplà que corona la Cerdanya, el Capcir, és una clara terra fronterera entre els fluxes mediterrani i atlàntic, rebent el millor de tots dos, punt de nexe entre els dos vessants. És així com la neu hi abunda després de les borrasques de ponent d'aquestes setmanes passades, mentre que als massissos del Puigmal i del Canigó hi és ben escassa.

Els camps ho son de neu, els arbres nus de fulla a baix, rauen a dalt vestits de neu pel vent de les alçades. El bosc sembla més impenetrable del que és degut a que l'enorme gruix de neu ens eleva a nivell de les branques, que endemés cauen avall pel pes que suporten. El paisatge és irreconeixible per oblidat, no per extrany, doncs aquesta hauria de ser quasi la normalitat hivernal que ja no s'esdevé.


El recorregut que fem no te cap secret. És un clàssic d'esquí de muntanya quan hi ha prou neu, en una muntanya que encara no havia pujat mai, i que esperava més esquiable, sobretot a la part baixa, on l'espessor del bosc, accentuada per les circumstàncies, força un descens ben forçat per l'estret cami que el travessa. 

Sortim del poble d'Odelló per terreny pla de camps i pastures, fins a creuar el rec de Roc Marí per un pont de fusta, i encaraem el llom que baixa de la serra a ponent. La traça segeuix generalment una pista que s'introdueix al bosc, fins una cruïlla on trenca per un camí més estret muntanya amunt.
Acabat el bosc el paisatge és espectacular. De la cabana d'Oller només s'en veu la teulada; arbres vius farcits de neu i arbres morts complertament nus, com escultures, poblen els inmaculats pendents blancs.



Fem l'ascens sols, sabent que tenim un grup al davant i que veïem que enfilen per la carena, mentre que nosaltres flanquegem a buscar uns pendents més propers al barranc. Quan arribem al cim, per cert amb els esquis als peus, ens sorpren la quantitat de gent que hi trobem, i que baixaran pel nostre vessant.


El descens comença per neu molt millor del que aparentava mentre pujavem, practicament fins abans de la cabana, essent més pesada i encrostada a les seves proximitats. Al bosc, la baixada és de supervivència, encarrilats a la traça i frenant per no perdre el control i estavellar-se contra els arbres. Finalment resta el tram pla pels camps fins al poble.