dimarts, 30 d’agost de 2011

Clàssiques al Pedraforca: Estasen i HOMEDES

HOMEDES, 10 d'Agost

Amb el bon regust de la Estasen, accepto de molt bon grat repetir aquesta via, feta fa un temps amb l'Oriol.


Repetim maniobres logístiques i ben d'hora som a peu de via.
La Sílvia ataca el primer llarg i a partir d'aquí anem alternant tirades; el pas de la Z és clarament un A0, no veig la manera de fer-lo en lliure.


Arribats al planell de Diables, no fem la reunió que queda elevada a l'esquerra i fem la sortida cap al Collet, doncs la que puja al Gat ja l'havia fet, però abans d'arribar a aquest, se m'acudeix d'escalar cap al ràpel directament. La presència d'un pitó indica que ja han pujat per allà.  


La paret és força vertical; flanquejo a l'esquerra fins una fisura on hi ha un bloc encastat que desploma; descanso penjat d'un tascó i m'ho miro. Les preses son bones i l'únic entrebanc és la por, o sigui que amunt. Quan el terreny tomba faig reunió d'un parell de friends i de dos tascons.



Des d'aquí continua la Sílvia fins fer reunió a les bagues del ràpel i ens acostem al cim.
Amb l'avantatge de liurar-nos de la major part de la misèrrima tartera central, baixem i retornem al refugi i al cotxe.


Així doncs, una vegada més el Pedraforca ens ha ofert noves aventures en una via ja coneguda, i molta satisfacció en permetre'ns explorar passos relativament complicats en terreny desequipat.



dilluns, 29 d’agost de 2011

Clàssiques al Pedraforca: ESTASEN i Homedes

ESTASEN, 24 de Juliol

La via Estasen és in itinerari, com la majoria de clàssics de la cara nord del Pedraforca, on l'escalada és el mitjà per a accedir al cim, amb llargs trams de grimpada i de caminada sobre pendents herbosos i predregosos.

Localitzar l'inici ha estat una mica complicat, doncs flanquejavem la cara nord per una feixa massa baixa. Tot i així, la permanent visió de la paret fa fàcil d'identificar la via, i trobant-nos a la deva vertical, tirem amunt, ajudats per unes cordes fixes que trobem al torrent quan aquest es redreça. Potser ja anavem bé?


Ensopeguem de ple, doncs, la característica placa tombada i la fisura que forma amb la roca veïna. La Sílvia enceta la via; relliscós inici per a aquesta placa rentada durant mil·lenis per la neu i l'aigua, es tracta d'un llarg aïllat, doncs després camiarem en flanqueig a la recerca del millor pas per a superar el següent ressalt vertical, rera el dit del Riambau.

Primer llarg. Dit Riambau, amb la feixa herbosa que hi porta.

Al coll que forma el dit amb la paret comencen els llargs més sostinguits, en principi tres que fem en dues tirades, fins a l'inici del flanqueig cap a l'est.


Després d'aquestes 2 (o 3) tirades, flanquegem a l'esquerra per una repisa còmode, aèria i ben assegurada amb pitons, al final de la qual ja podem fer reunió d'un pitó i un pont de roca.
Les ressenyes indiquen un pas de IV en aquest flanqueig, però per dificultat  no hi trobo aquest grau; potser la impresió que fa l'abisme sota els peus ho justifica.



Després del flanqueig continuem acendint caminant, fins una canal on fem un nou llarg. Un pitó indica recte amunt per la fisura; uns altres pitons indiquen per la placa. Comencem per la fisura i acabem per la placa, complicant-nos d'aquesta manera un llarg que havia de ser senzill i curt.


La sensació de cim ja es respira a aquestes alçades de la via, i després d'un altre tram d'ensamble mig caminant, apareix l'últim llarg propiament d'escalada.
De ple nord passarem a ponent, pujant sobre l'aresta per un diedre fisurat, bonic d'escalar i fàcil de protegir.


Som, ara si, al cim del Calderer, amb arribada gairebé directa. Les boires que a estones han allunyat l'estiu de nosaltres queden retingudes a la cara nord i pentinen les crestes que ens separen del Cim Nord del Pollegó Superior.


Caminem una estona cap a l'oest fins s trobar els ràpels de les cadenes que configuren la via normal d'accés al Calderer, i descendim a trobar la tartera de l'Enforcadura cap al refugi.


Ressenyes: