dijous, 27 d’octubre de 2011

Tardor a la vall de Toran, Laujo i el Montlude

15/10/2011

Continuant a la recerca de sensacions de tardor, ens dirigim a la vall de Toran. Encara perviuen records de brams de cèrvols i d'olor a sotabosc humit, però enguany el sol és sec i a la zona d'Artigossèra no ensopeguem amb cap cèrvol.
Fem nit a un petit espai herbat al costat de la pista; la poca ramaderia d'aquesta vall fa que els vessants siguin ben emboscats, i quan no, ben entapissats de matolls. Els prats queden reservats a l'entorn de les cabanes i la herba hi és ben alta, fent desapareixer gairebé els camins. D'entrada, la disminució de l'activitat ramadera és una pèrdua de patrimoni i aparentment una merma de paisatge, pero és ben cert que d'aquesta manera a la vall s'hi posen de manifest les comunitats vegetals i els paisatges primigenis, quasi intactes. Per que lamentar-nos de perdre un entorn ramader, tants que n'hi ha, a canvi d'un entorn natural en majuscules, excels entre pocs?
Després d'una nit interrompuda per les llums i el soroll d'un vehicle que maniobra inexplicablement al nostre racó (estem controlats?), la llum guanya la fosca lentament, però el sol encara restarà força estona rera els arbres.



Comencem a caminar al camí de Laujò, que pel bosc del mateix nom ens durà a la cabana, homònima també. L'inici és perdedor; el camí s'ha perdut entre les ginestes, i unes minses fites ens ajuden a trobar-lo, fins que ja és una mica més fresat sota el bosc. Els avets que el formen son drets, grans i ombrívols.


Les temperatures d'aquests matins d'octubre, amb el cel ras, son baixes; és el preu que cal pagar a les obagues costerudes del Toran, on l'agraïda ombra de l'estiu es converteix en la tenebra fosca i freda de l'hivern.
Acabat el bosc veïem ja la cabana de Laujò. El terreny és ara herba glaçada per la rosada, tot ell encara a l'ombra. Al fons de la vall apareix Canejan, plenament assolellat; els pobles, sense dubte, estan estratègicament situats per a aprofitar el sol al màxim.


El prat continua més amunt de la cabana; s'endevina el camí entre l'herba, que quan més amunt cap al coll, anomenat Cap de Laujò, més es difumina. Del coll estant apareix el bellíssim vessant propiament de Laujò, amb l'estany del mateix nom, i una nova cabana, anomenada Des Estanhs, ja que la primera li ha pres el topònim que potser li escauria més a aquesta.

Estany de Laujò i cabana Des Estanhs


El petit paradís de Laujò queda tancat a l'est pels Malhs dera Monthaneta, roquissars esquerps per on la vegetació s'hi enfila sense miraments, i al oest i sud-oest pel Tiron de Laujò i la seva llarga i suau carena que baixa al nord fins el coll. La gama cromàtica de la vegetació s'amplia aquí, degut a la combinació de fred i sol d'aquests dies.


Sortim de la qüasi depresió en que es troba l'estany i la cabana, i pugem cap al Cap dera Pala deth Gesp pels pendents enclotats del vessant nord del Tiron de Laujò.
En aquest últim coll tornem a ser al vessant del Montlude, per baixar fins el següent coll, Barracomica, a cavall de la vall de Varradòs. Per a aquesta última vall, l'accés al Montlude és molt més curt, sobretot si ens enfilem en cotxe per la pista dels Estanhs de Vilamòs, però l'encant del Toran, sense cap mena de dubte a partir d'ara, recau en el camí més llarg possible. El periple de Laujò és d'aquells que hom desitjaria que no s'acabés mai; la descoberta hi és constant.


 
Comencem l'ascens a l'oest cap al Montulde pròpiament dit, primer per terreny suau, esquitxat d'estanyols que desafien la sequera, fins que el pendent es redreça. Havent perdut el camí, flanquegem en ascens els pendents de la cara nord, per terreny d'escadusseres herbes entre pedres i terra, amb pinzellades de neu que aguanten de l'última enfarinada, fins una discreta aresta que resseguim fins el cim, foragitant un ramat d'isards.
Les vistes son àmplies i sublims en aquest dia extremadament clar, sota la tènue llum de tardor, mancada de tota calitxa que la distorsioni.

Cim del Montlude i vista de la Cresta de Crabèra-Tuc Blanc


De tan bell que ha estat l'ascens decidim fer el mateix camí de descens, excepte el tram que ara farem ran dels Malhs dera Monthaneta. Quedarà pendent per una altra ocasió de fer una circular descendint pel Tuc des Crambes i el Tuc des Neres, llarguíssima, però no és la tendència a l'eternització del gaudi el que busquem?


dilluns, 24 d’octubre de 2011

Descobrint el Donassà II: estany de Laurenti i Roc Blanc

13/10/2011

La pista que vàrem prendre a Querygut per a anar a la Restanca, passa pel refugi firestal Laurenti (lliure i obert), i cap allà ens dirigim amb cotxe per a fer aquest itinerari al Roc Blanc.
També aquí hi havia estat, i pel mateix itinerari, però en una època en que les percepcions de la muntanya eren mens intenses i menys interioritzades que actualment.

Totes les fotos son de la Sílvia. Les meves diapositives trigaran.

L'itinerari, igual que l'anterior, començ per una antiga pista, segurament de desembosc, més pedregosa i costeruda, que va guanyant alçada per la pineda fins a l'estany de Laurenti.
L'entorn és aquí més ferestec, menys amable que a la veina vall de l'estany de Rabassoles, amb serres rocoses i encinglerades que l'envolten, i tarteres que dificulten el camí.
L'estany de Laurenti és una làmina horitzontal enmig de l'aspre paisatge, un rabeig de pau entre els violents roquissars que l'envolten.





Estany enllá, amunt, el camí ascendeix fins uns cubeta deprimida, antic estanyol, pas previ al coll de Laurenti, al sud del Roc Blanc, separant-lo de la llarga carena que l'uneix al Baxouillade.

Des d'aquest coll, el camí s'enfila per un herbei de forta pendent, anant a cercar diversos colls que formen els esperonets que es desprenen del pic. El cim està format per una llarga cresta rocosa, on endevinar el cim costa degut a la seva homogènia alçada. Cap al sud la cresta és inofensiva; cap al nord cau a la coma de Barbouillère, formant un sistema de canals i esperons per on hom hi ha traçat algun que altre recorregut hivernal.



Retornats al coll de Laurenti, flanquegem la cara sud del pic cap al coll de Barbouillère per descendir per l'esmentada coma del mateix nom. Els pendents d'herba son aqui encara més drets que els que precedien el cim; el corriol és molt poc fresat i recordo que amb neu era bastant exposat.

Baixem ara ja per la vall que s'inicia a la coma de Barbouillère, per incòmode, pedregós i a voltes glaçat mal camí, i per tartera ja al fons, fins que els prats apareixen i la suavitat del baix Donassà s'imposa.

Ben aviat l'herba dona pas als pins negres, de gran port, i aquesta als avets, que formen un bosc ocluït i fosc, amb arbres també de tamany singular. 

Anem fent per gr, que aviat s'eixampla en una antiga pista, fins que passat un prat, ple de cavalls, trenquem a l'est pel mig del bosc, alt i esclarissat, per a evitar el gran revolt que dona la pista i arribar així al refugi forestal de Laurenti.




diumenge, 23 d’octubre de 2011

Descobrint el Donassà: Tarbesó per l'estany de Rabassoles

12/10/2011

El Tarbesó ja l'havia ascendit a l'hivern amb esquis, des de l'estació d'esqui de Mijanès. Convé especificar que les estacions d'esquí d'aquesta zona del pirineu poc tenen a veure amb els estandards a que estem acostumats, doncs senzillament és una explanada habilitada com a aparcament, un parell d'edificis i un parell de remuntadors; les pistes son a prou feines clarianes de bosc i algun prat aprofitat, que amb poca neu mostren algun filferro ramader.

Tot i haver fet aquest cim, el coneixement de la comarca exigeix una mica més, i fer-hi un parell de nits i caminar-la a la tardor és la manera potser més subtil de copsar la seva essència.


La tardor comença a l'alta muntanya i va baixant de cota. La seva acolorida manifestació visual és potser un dels fenòmens estacionals més efimers; és fàcil despistar-se i que ja hagi passat de llarg allà on voliem anar a gaudir-ne, però aquest no és el cas d'aquesta comarca. 

A cotes altes, el bàlec ja te un color vermellós, que entapissa els vessants entre els verds ginebrons i l'herba groga, tot formant un mosaic sublim.

Els bedolls son ben groncs, i els fajos, a cotes més baixes, van esgrogueïnt les fulles, però la tardor encara no hi és plena.




A l'aparcament de la Restanca, accessible per pista des de Querygut, trobem un magnífic prat d'herba on acampar, ben pla, a tocar del riu, amb un parell d'autocaravanes, una d'elles de fusta, muntada sobre un camió antic, una autèntica obra d'artesania. 
Hi muntem les tendes, i, esperonats pels veïns de les autocaravanes que en feien, encenem una foguera per a aplacar el fred nocturn, que contrasta fortament amb la calor que fara de dia quan toqui el sol. Quan haurem acabat l'excursió, ens confirmaran que han vingut els gendarmes, mostrant una permissivitat absoluta cap a les tendes muntades i les restes del foc; així és un plaer gaudir de les nits de tardor sense haver de patir, 'pagant' només l'obligat tribut del seny.


Amb llum de dia i sota les llargues ombres que el sol trigarà a vencer, encetem l'ample camí, antiga pista, que remunta pel bosc, fresc i acolorit però molt sec, fins que els arbres, ara esparsos, cedeixen terreny als prats, encar aprou verds per la sequera que pateixen.


 Superats uns 200 m de desnivell, arribem per còmode camí a l'estany de Rabassoles, i després d'una marrada i cent metres més amunt, als estanys Blau i Negre, tots ells al peu del prominent Tarbesó, que s'alça al nord.


El terreny és suau i amable; caminar-hi és un plaer, i ascendir el Tarbesó no suposa cap sobreesforç. Les vistes des del cim son molt àmplies. Tota l'Arieja és a la vista, i la paret est de la Dent d'Orlú crida l'atenció al final de la carena que ens hi uneix cap a ponent.




Des del cim, descendim al sud, a buscar la llarga carena que separa les valls d'Orlú de la comarca del Donasà. Àmple i còmode primer, el terreny es fa rocós i costerut a partir del Roc de Bragues. Descendim a un petit estanyol sense nom i reprenem el gr7, que mena en lleuger ascens al coll de l'Euga, on finalitzarem el recorregut carener.


Per un quasi invisible corriol, baixem la coma de l'Estanyet fins a l'estany del mateix nom, d'una bellesa extraordinària, amb vores rocoses i herboses, alguna d'arbrada i tot, i com va sent habitual, un cercle de pedres a modus de taula i cadires, i un altre amb restes de foguera, però amb graelles i tot; serà territori de pescadors?


Des de l'Estanyet descendim per molt mal camí, de pedres amb herba entre mig, cap al prat previ a l'estany de Rabassoles, on recuperem el camí fins a la Restanca.