dimarts, 24 de desembre de 2013

Nerassol

15 de desembre del 2013

Breu incursió a l'Arieja més humanitzada, en excés per hidroelèctriques i per infra-estructures viàries, però és que la proximitat d'Andorra queda palesa pel trànsit constant; soroll de cotxes i de turbines ens acompanyen els primers i últims metres, però el silenci de la neu s'imposa la resta del jorn.


Neu des del poble de l'Hospitalet pres l'Andorre, glaçada a l'inici i a quasi tota la traça, que rellisca una barbaritat (en els trams de fort pendent era millor anar per fora).



L'acumulació de neu al fons de la vall és considerable, lògica d'aquestes terres ventades de nord.



La cabana de la Vesine ni ens la mirem; estem cansats i queda encara molta pujada. Les pales de la cara sud del Nerassol presenten lliscaments considerables, que apareixen aquí i allà.



Cim ventat, com no, al qual arribem caminant sense crampons per tot el tram de carena. La pala somital en canvi presenta unes condicions excelents, amb la millor neu del dia.


Arribats al torrent que baixa de Pedourres el solell està al límit, ni per a esquiar ni per a caminar; toca fer el que es pugui. 


Avall de l'aiguabarreig del Siscar i el Pedourres optem per caminar, tot i la presència de suficient neu, doncs els matolls i el regel que l'obaga fa reprendre ben d'hora, fan de l'esquí en aquest tram una mena d'apunta i dispara, que no obeeix a l'utilització d'aquest com a mitjà més adequat.  

Arieja poc autèntica la d'aquest dia, premonició esperem d'incursions més genuines.

dimecres, 18 de desembre de 2013

De llevant lentament cap a ponent.

Així comencem la temporada d'esqui de muntanya.

Divendres 6, massa tard per anara a cap altre lloc amb un horari mínimament decent, enfilem el Bastiments, que sempre és un bon inici de neu si és que n'hi ha.
Poca, glaçada i difícil.

El coll de la Marrana està complertament pelat, la qual cosa ens obliga a pujar i baixar pels tubs de més al nord. L'ascens fa suar per a no relliscar, però el descens hi és obligat, dret i amb millor neu que a la pujada. En definitiva les males condicions donen un altre càire a un recorregut del que altrament n'esperariem menys.






Del RIpollès ens desplacem al Capcir. La magnífica gite de La Dressere, a Formigueres, ofereix totes les comoditats i més.

Dissabte 7 tenim en ment el Pic de la Tribuna, de modesta cota altimètrica però presidint unes vallsl les del Donassà, molt ferestegues a l'hivern.
Des de l'aparcament de Puigvalador hem de remuntar tota l'estació d'esquí. La pujada s'ens fa llarga; ascendir per pistes no és d'allò més plaent, però la poca gent que hi ha i la magnífica cobertura boscosa d'aquestes muntanyes esmorteeixen la sensació d'entorn humanitzat.
Al capdemunt de la serra el paisatge canvia a un altiplà arbrat, el Pla de Bernat, amb una acumulació de neu extraordinària i pins dispersos, on l'orientació es fa difícil. Seguim una traça que aviat descendeix cap a la vall de Botadiol, on hem d'anar.
EL Roc Blanc treu el cap entre els arbres, i ja massa tard adverteixo que la nostra trajectòria ens porta massa avall d'on seria ideal per a remuntar el Tribuna. Efectivament descendim quasi fins a la sortida de la vall, arribant a un ampli plà al fons de la vall. 


El Roc Blanc des del Pla de Bernat.

Pla al fons de la vall de Botadiol, on anem a parar per error.


Amb certes dificultats creuem el riu i remuntem la vall, pleníssima de neu i un pel laberíntica. A mig camí trobem ja traces de l'itinerari correcte cap al Tribuna, que seguim fins a peu de pala i que abandonem per l'hora.
Girem cua doncs i enfilem pel bosc per on millor ens sembla, amb pendent fort i neu profunda, que ens fa suar de valent, fins a atenyer el Pla de Bernat. Agafem pistes i avall ben de pressa.


Diumenge 8, encarant la tornada a casa, gaudirem de la millor neu a la Cambre d'Ase.
Aproximació del tot coneguda, aquest és el primer cop que la faig amb esquis, i que bé que s'hi va.
Sortim d'hora, però arribats al replà on acaben les pistes ens atrapen tot de colles de 'frikis' amb lycra, poc pes i molta pressa. Les canals clàssiques s'han fet i alguna s'està repetint; hi ha traça a la Gigoló, a la Eclair i a alguna més.
Nosaltres seguim la processó que remunta la canal Vermicelle, amb els esquis a l'esquena, on el traç en fa còmode la pujada, ja fàcil de per si. Avui només reviurem la sensació visual de recorreu una canal; la superació de dificultats la deixem per a més endavant.
El descens per la canal central l'iniciem uns metres avall, sota un esperó rocós que sobresurt al bell mig, i és que als primers metres treuen el cap massa pedres com per a aventurar-s'hi, tot i que algú hi baixa amb els esquis als peus.
A partir d'aquí el descens és una delícia, amb una neu molt bona i franca fins al replà, on ja passa a ser més fonda i pesada.

 

 La propera una mica més a ponent.