dijous, 29 de juliol de 2010

Vall de Loron: Es Gorgs Blancs i Claravida

DIMECRES.

Les boires que al vespre tapaven els vessants s’han esvaït completament. Avui canviem de vall i passem a la ribera de Claravida (Clarabide en francès).

Uns metres sota la presa de l’estany de Calhauàs prenem un corriol que ressegueix la canalització que condueix l’aigua cap als tubs del salt de la Soula. 
Ben curiosament hem de travessar dues portes –una d’entrada i una de sortida- d’una petita edificació de les hidroelèctriques que ocupa tot el camí, entre la paret i el buit.
El sender flanqueja tota la muntanya sense gairebé perdre ni guanyar alçada, primer cap a l’oest i ,després de passar els tubs que cauen a la Soula, cap al sudest. 

Arribem així a l’estany de Pouchergues, també recrescut amb una petita presa. El voltem per la seva dreta i a l’entrada d’aigües plantem la tenda.


Aquest estany està menys encaixonat que el de Calhauàs, però la seva vall es perllonga menys cap a l’est i per tan les ascensions des d’aquí seran més directes i empinades.
Remuntem la vall per un corriol entre nerets, deixant a un costat el caos de roques i ràpidament guanyem alçada a l’esquerra, per un llom empinat ple de fites, amb tarteres i barrancs d’antigues glaceres a banda i banda. Superem així el mur amb la imponent cascada que cau de l’estany de Claravida, que encara no es veu, sempre caminant enlairats sobre l’entorn. 


La vegetació va desapareixent i el llom es converteix en un roquissar, que poc a poc s’acosta a la neu dipositada al fons de la canal que baixa del Port de Gias.


El glaçat estany de Claravida queda a la dreta, i per l’esquerra trepitgem ben poc la pala de neu que hi cau dintre. El terreny es redreça i comença l’ascens cap al port, altre cop per terreny inconsistent de pedra i grava.
Al mateix coll hi arriba un ample llom ple de roques que descendeix de dels pics d’Es Gorgs Blancs, formant una ample coma amb el Camboue i el Saud, més al nord. Hi ascendim molt incòmodament fins una mena d’avantcim arrodonit, on deixem les motxilles.

Lorda-Rocablava i Torre Armenguad; el Es Gorgs Blancs queda amagat.

Des d’aquí, seguint fites per la cara sud, grimpem primer la Punta Lorda-Ròcablava i després el propi pic d’Es Gorgs Blancs, deixant de banda encara no se ben be per què la Torre Armenguad, situada a plena cresta entre els altres dos, però és igual. Alguns passos son una mica exposats, sobretot de baixada, però es deixa fer.

Cim del pic d'Es Gorgs Blancs i cim del Claravida.

De retorn al coll ens dirigim als tres cims del Claravida, que mostren un altre tipus de roca que els fa menys inaccessibles. Mirem si es veu algun rastre de corriol o fites per fer el descens cap a l’estany de Cralavida pel coll que hi ha abans de la Forca de Claravida, però no hi ha cap rastre i les boires van fent acte de presència.
Retornem al port i descendim a l’estany de Pouchergues. Durant la nit un despreniment em desvetlla, i es posa de manifest la salvatgia d’aquestes muntanyes.




DIJOUS.

Sembla que haguem encertat plenament les condicions meteorològiques per a fer les ascensions que ens haviem proposat, i avui, dia de descens i retorn, el matí ja és complertament emboirat.
Desfem el campament i, encara amb ganes de conèixer algun racó de camí cap a baix, ens arribem a la cabana de Caseneuve, situada a l’entrada de la vall d’aigües Tortes, als peus del Vathmala. De fet es tracta del camí original per anar de Pushergues a La Soula, però hom hi ha traçat un itinerari més directe pel fons de la vall que tampoc arribem a veure a traves de l’espessa boira.


La cabana de Caseneuve és un refugi lliure en excelents condicnions. La porta i les finestres son d’alumini, te una cuina a llenya, dues plantes, fusta a l’interior... ens n’anem amb ganes de tornar-hi i estar-nos-hi.


A mig camí de La Soula trobem un gos que segurament és del refugi, doncs fa mitja volta i ens acompanya de baixada, desapareixent en arribar a La Soula. Després d’una breu parada continuem per les Gorges de Claravida avall, les llaçades del bosc, els ponts sobre els tubs i altre cop a Pont de Prat, amb un dia absolutament gris i emboirat. Les tempestes que cauran durant el viatge de retorn en cotxe reafirmen l’encert en les condicions meteorològiques que hem tingut; hem estat ben rebuts i amablement acomiadats per part de la Muntanya.


Mapa de l'itinerari realitzat.


dimarts, 27 de juliol de 2010

Vall de Loron: muntanyes de Gourdon, Eus Espijoles i Belloc


DILLUNS.

Amb el Vertex nº 219 en ma, esperonat per l’article que fa referència a aquesta vall, i sabedor de que al Jot’s li falta algun tres mil per aquesta zona, passo per Pozán de Vero a recollir-lo i tirem vall del Cinca amunt.
En travessar el túnel de Bielsa-Aranhoet (Aragnouet en francès), fan acte de presencia les boires arrapades als vessants de les muntanyes, responsables de la intensa verdor dels pendents que per costeruts que siguin, estan sotmesos al domini de l’herba.


Entrem a la Vall de Loron i Lodenvièla amunt, arribem a Pont de Prat, on hi ha la central elèctrica de Tramedaigas (Tramezaïgues) i una sèrie de xalets de la mateixa companyia que l’explota.
Un parell de revolts abans de l’aparcament fem nit.

DIMARTS.

Quan la llum de la lluna plena comença a ser ombrejada per les muntanyes que tanquen la vall de la Pez, i la llum del sol, reflectida a la impol·luta atmosfera matinal, comença a il·luminar indirectament els vessants, arrenquem a caminar sota la central, a 1229 m d’alçada.
En uns minuts travessem els xalets i entrem al sender en mig del dens bosc, on cal encendre el frontal. Les llaçades que descriu el camí son molt amples, exageradament de vegades, però d’aquesta manera la pujada es fa còmodament tot i les feixugues motxilles que portem. Travessarem les tuberies forçades que baixen aigua a la central tres vegades.


El sender arriba al seu punt més alt i comença el flanqueig del vessant esquerre hidrogràfic de les Gorges de Claravida. Aquest camí va ser construït a finals del segle XIX per a accedir a l’estany de Calhauàs i utilitzar-ne l’aigua per regar la plana gascona. Les instal·lacions hidroelèctriques es van construir més tard, i als anys 30 s’hi van instal·lar els telefèrics, d’ús exclusivament industrial, per accedir a les diverses infraestructures.


Al final de les gorges la vall s’obre i arribem a la Soula, on hi ha la sorollosa central hidroelèctrica i el refugi del mateix nom. Prenem el camí a l’esquerra que ens porta cap a l’estany de Calhauàs (Caillauas), també per amples i còmodes llaçades que faciliten la marxa.

L’estany de Calhauàs és el més pro- fund del Pirineu, segons els cartells explicatius de Pont de Prat; certament els seus verticals vessants denoten una important fondària. En arribar-hi apareix una construcció en runes i un parell de casetes de les instal·lacions hidroelèc-triques; més avall de la presa hi ha una mensa de cabana, oberta en part però bastant bruta, que pot servir de refugi en cas de necessitat (abans de la presa però per sobre hi ha també un abric excavat a la roca). Travessem la presa cap a la riba Esquerra hidrogràfica, on trobem uns replans ideals per passar-hi la nit, on hi ha un parell de tendes de pescadors.

Estany de Calhauàs.

Havent alleugerit considerablement les motxilles, continuem vall amunt. Superem el vessant esquerra de l’estany per un marcat corriol fins arribar a l’estany dels Islots, nom que rep per que te un parell d’illes al mig.


El camí travessa tarteres i prats, sempre pel fons de la vall i entre estanys, passant prop del de Milieu i fins a un últim estany sense nom. Aquest conjunt d’estanys s’anomena Es Gorgs Blancs, i dona nom als pics que tanquen el circ pel sud, en francès Gourgs Blancs.

Vista cap a l'est, al Gourdon, i a l'oest el massís del Vathmala (Bachimala).


 Es Gorgs Blancs: Islots, Millieu i sense nom, vist des del Gourdon. Calhauàs queda enclotat i no es veu; al fons les boires comencen a amagar el massis del Vathmala.

Després de l’últim dels estanys entrem a la morrena del que queda de l’antiga glacera d’Es Gorgs Blancs. El terreny passa a ser una amalgama de pedres, grava i terra, d’uns 100 m de desnivell i força pendent, on el corriol permet pujar-hi bastant bé. Superada la morrena el terreny s’aplana i en pocs minuts ja trepitgem neu, que no deixem fins quasi el coll homònim.

 
El pic Es Gorgs Blancs amb el Jean Arlaud, i el magnífic Xel de la Vaca.

Des del coll, el pic d’Es Gorgs Blancs es mostra de difícil accés. Els nostres objectius es situen cap al nord: Gourdon, Eus Espijoles i Belloc. Enfilem l’aresta que amb alguna senzilla grimpada ens porta al cim del primer. 

Cresta del Gourdon al Eus Espijoles.
 
El descens el realitzem per una canal que mena sota la cara est de la cresta nord, i així la flanquegem, fins que a mida que baixa la tornem a assolir quasi al final. Passem la bretxa que culmina l’estreta canal oest entre els dos pics i ja tenim al davant la paret del Eus Espijoles.
Novament flanquegem a la dreta per a evitar aquesta paret, fins que la roca tomba i permet grimpar els pendents de la cara est del pic, on puja l’itinerari normal des de Òl (Oô). 
Des del cim continuem la cresta ara cap a l’oest, que ens condueix fàcilment fins al Belloc Sud. Deixem aquí les motxilles i fem l’acrobàtica cresta per grans blocs cap als dos següents cims del Belloc. Retornem al cim sud.

Cim del Belloc sud: el Gourdon impressiona de d'aquí. Les boires accentuen la cara nord del Eus Espijoles.

El descens s’efectua per una vira cap a l’oest que baixa directament des del cim, amb pedres soltes que la fan relliscosa, fins que arribem a la canal que cap al sud obre pas entre les parets. Acabada la canal girem a l’oest i continuem baixant, seguint fites a la recerca d’un pas per salvar el contrafort que ens separa de l’estany de Milieu. 


Finalitzat aquest passatge retrobem el camí de pujada que resseguim fins l’estany de Calhauàs, on fem nit.

diumenge, 25 de juliol de 2010

Funció Clorofíl·lica a La Pastereta i normal al Frare de Baix

Dues formes d'entendre l'escalada: la primera com un exercici a la recerca de la paret i la roca, amb un itinerari molt lògic, això si, assegurada amb parabolts, i la segona com a mitjà d'accedir a una agulla, per l'itinerari més fàcil i amb el mínim equipament.

Amb la idea d'acabar d'hora i no complicar-nos la vida, escalem la via Funció clorofíl·lica a la cara oest del serrat de La Pastereta.
Durant el còmode accés a la fresca del matí pel Clot de la Mònica, no puc deixar de mirar, com sempre, el Frare de Baix, i avui ens hi enfilarem.

El Frare de Baix adossat al Serrat de Muntaner.

Ens dirigim primer a l'esmentada paret oest de la Pastereta i després de recórrer els peus de via de les més difícils que es troben a l'esquerra, arribem a l'acanal-ament que forma la paret, on uns metres bastant amunt hi ha al primer parabolt de color encara vermell.

Fotos de la Sílvia del primer llarg.


Enceto la via; la trobo continua, amb molt bona roca, ben assegurada, amb algun pas que m'he de mirar, i gaudeixo de l'escalada.
Continua la Sílvia el segon llarg amb la mateixa tònica; els metres de les ressenyes no em quadren gens; diria que aquesta tirada en te uns 35.


 Ens passem les cordes i altre cop la Sílvia fa el tercer llarg.


En tres rapels descendim a peu de paret, on trobem una cordada a punt d'entrar a la Vilambar i al cap d'uns minuts una altra que entra a la via que acabem de fer: avui hem estat molt matiners i hem escalat sols a la paret.
Essent d'hora anem al Frare de Baix a buscar la Normal; ben be al revés de com fora ideal, passem d'una via d'ombra a una de sol.
Flanquejant per sobre de la primera feixa de la cara est del Serrat d'En Muntaner, arribem a la canal que separa el Frare de l'esmentat serrat. Una cordada d'escaladors que venen rere nostre a fer la via, bastant més veterans que nosaltres, ens donen quatre consells i orientacions.

Fotos de la Sílvia del primer llarg.

Començo i asseguro en un parabolt de la Petit Guifré. Pujo mig per placa mig per la canal, fins sortir al collet i fer reunió en dos espits amb xapa petita (els mosquetons grossos no hi entren); encara sobre el vessant del serrat, a l'ombra del Frare.


La Sílvia em cedeix també el segon llarg. Sortida a la dreta de la canal amb canvi de paret (del serrat al Frare); bones preses de mans en uns còdols que sembla que hagin de saltar però que son molt sòlids. Immediatament comença el flanqueig a l'esquerra, sobre una repisa molt còmode, però no hi ha cap assegurança. Els Tricam fan la seva feina en els forats que hi ha entre els còdols. Quan la paret tomba, s'ascendeix amunt fins el replà cimer, on una sabina permet fer-hi reunió (hi ha dos parabolts dels que farem el descens).

R1 de dos espits i R2 de la sabina del cim.


Pot de registre, com tota via clàssica mereix.