dissabte, 25 d’octubre de 2008

Realment, nous horitzonts.

Tot i que ja havia pujat a la Roca del Corb ara fa dos anys, la descoberta de nous racons prop de llocs pels que habitualment només hi passem es obre nous horitzonts, literalment nous com els que s'ens van obrir sobre Sant Honorat.

La Roca del Corb i les Moles de Sant Honorat son una illa de conglomerat enmig d'un entorn calcàri, la qual cosa, tot i la seva modesta alçada de 1067 m enfront la seva veïna, la serra d'Aubenç, que arriba als 1500 m, la fa paisatgísticament remarcable.

Com que una imatge val més que mil paraules, no m'estendré més.


Les pluges de la nit deixen restes de núbols al matí.

Vessant sud de les Roca del Corb.

La casa del Corb és aquesta bauma, bastant bén conservada.

Vista de les Moles de Sant Honorat.

El Corb i Sant Honorat.



Des del cim de l'Agulla del Corb veiem la Roca del Corb.

... i les Moles de Sant Honorat al nord.

Vista cap a llevant, amb la ermita de Sant Salvador del Corb.



Les Moles de Sant Honorat sempre presents al nord.

Hom diu que Sant Salvador del Corb és l'ermita romànica més petita de Catalunya.



  
Després de baixar i flanquejar el Corb per la seva cara nord, comencem el flanqueig de Sant Honorat pel seu vessant sud.


Torrent de Rumbau.




El flanqueig de Sant Honorat  




Molts botets en aquesta època.

Primera punta de les Moles de Sant Honorat, i toll a mig camí.

Els colos comencen a virar cap a la tardod.


Fosrtificacions a l capdemunt de Sant Honorat.

Altiplà de Sant Honorat, amb velles reunions de vies d'escalada.




La cinglera cap al nord és impresionant.




dilluns, 20 d’octubre de 2008

Millor ferros molls que roca molla

Aquest dissabte tocava quedar amb colla i fer una activitat assequible: via ferrata Roques d'Empalomar, a Vallcebre, i després una caminada al voltant del poble.
Al llarg de la primera meitat de la setmana s'hi va anar apuntant molta gent, i durant la segona meitat, la previsió de pluges va fer que uns quants es fessin enrera.
Mentre conduïm cap a Vallcebre, tot és moll i a estones plou. Afortunadament quan passem Berga comença a apareixer el blau del cel entre els núbols.
Així doncs ens afanyem i amunt.


Des de l'aparcament que hi ha a l'oest de les Roques d'Empalomar, prenem un corriol senyalitzat i fresat, tan evident com relliscós degut a les últimes pluges. Arribem al coll situat al nord de les Roques d'Empalomar i descendim flanquejant cap al sudest.


Arribats al peu de la via ens equipem. L'entrada es supera de braços, 
agafats a una cadena, doncs el calçat moll no permet adherir-se a la roca. Inmediatament comencen els graons i el cable de vida, tot plegat molt ben equipat.



Ens internem sota un matoll i la via gira 90º a la dreta, iniciant un flanqueig, primer sobre repises de fusta i després sobre una llastra de roca. Després del flanqueig, continuem ascendint per roca molt llisa, fins que assolim el final de la paret on trobem el pont. Aquest pont és gairebé de joguina; si no hi fos no passaria res, doncs el fons és a 2 m.

Passem el pont i continuem ascendint per terreny menys dret fins el cim, final de la via.
Mentre jo arribava al final (he pujat el primer) comença a ploure, i substituïm la caminada prevista per un esmorzar al bar.


Inici de la via.


Tram previ al flanqueig.


L'equipament és molt bò.


Flanqueig: primer taulons de fusta, després graons metàl·lics i al final sobre la llastra.


La roca és molt llisa el aquesta zona. Després del flanqueig la via te un traçat sinuós.


Dia rúfol de tardor; aviat plourà.


El pont suposa un element diferent a la via, tot i que no és necessari.


Punt més alt de la via.


En Jaume B arribant al final....


... i en Dario que ja arriba sota una fina pluja.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Via 'Pique Longue' a la Granota, Montserrat

Dissabte escalo aquesta via amb gent de la Secció de Muntanya del Club Natació de Terrassa: la Silvia, la Fran, la Mª Jesús, el Joaquín (que n'és el 'presi'), el Xavi i el Juan Carlos; de company de cordada em toca  el Joaquín.
No fa massa sol però el dia s'aguanta, tot i les previsions de possibles pluges a partir de migdia; tot i així fa una mica de vent que a les reunions i durant el descens ens fa sentir el fred.


 
Fem la via en 3 llargs, tot i que a les ressenyes s'en consideren 4:

El primer llarg fins a una reunió evident (n'hi ha una abans que passo de llarg) te alguns pass de V i està sobreequipat; obro jo de primer.

El segon llarg correspondria al segon i tercer d'algunes ressenyes, doncs val la pena fer la segona reunió còmodament al capdemunt d'una agulla lateral, separada per una estreta fisura de l'agulla principal on hi ha la instal·lació (i des d'on rapelarem després); continua de primer el Joaquín.

Després d'aquesta reunió caminem cap al darrera de l'agulla principal, on hi ha un mur de 10 m de V+/6a- segons ressenyes, evitable caminant per la seva dreta. Tots l'escalem, doncs ens ve de gust i ens hi sentim bé, però no el podem considerar un llarg en si.

El tercer llarg, com veiem, queda separat de la resta de la via, doncs després del mur, continuem caminant un troç fins el peu de l'aresta de la última agulla. Obro jo; comença amb uns passos de V i poc a poc es va tombant; arribo a un punt on s'acaben els parabolts i veïent que la inclinació disminueix, continuo fins al cim de l'agulla. I, la reunió? ni rastre d'ella; i el terreny força descompost. Trobo una sabina i una prominencia rocosa; amb una cinta i les cordes monto reunió en aquests elements i asseguro el Joaquín.
Quan ja és a punt d'arribar em pregunta on soc, doncs uns metres més avall i a la dreta (pujant) hi ha la instal·lació. M'havia perdut! M'assegura i desgrimpo cap allà.
En acabat rapelem per totes les reunions fins a peu de via.

El Juan Carlos, la Fran i el Xavi fent la via del costat que a partir d'aquí empalma.

La Silvia al primer llarg.

Vistes espectaculars de Sant Benet.


... i del Monestir.

Mur de V+/6a-.
Segona reunió.
Últim llarg.