diumenge, 14 de juny de 2009

Cresta del Medio i de Coronas


Dia llarg, bon temps i la pista que ascendeix per Vallhiverna oberta al transit, son les circumstàncies ideals per a aventurar-se a fer aquesta excursió.
Divendres a la nit arribem a Puente de Coronas i fem bivac a 'peu' de cotxe, dormint només 4 hores, doncs el dissabte ben d'hora comença l'activitat.
Aproximadament a les 6 del matí remuntem la vall de Coronas amb les motxilles ben carregades: tendes, cordes, material d'assegurament, piolets i grampons .... Menys mal que no calen raquetes ni esquis, tot i que veurem algú descendir la canal Estasen esquiant!
Fotos de l'Oriol.


Trepitjant molt poca neu i molta pedra, arribem a l'Ibón Medio de Coronas; plantem les tendes, deixem material i menjar, i ja som a punt per a començar l'ascensió del dia: la Cresta del Medio.
Fotos de l'Oriol.


Foto d'en Jot's.





...nimfa de roca i glaç ...


Ascendim les pales ja ben nevades al nord-nordest de l'esmentat 'ibón', en direcció a una línia de neu (una canal) lleugerament al sudoest del cim del pic Maldito.

Pales de neu al peu de la cresta de Cregüeña.


Ibón de Coronas al costat del qual hem acampat.

La neu encara es manté prou dura com per a pogressar-hi còmodament, però conforme atenyem la canal i el pendent es redreça, degut a la seva orientació sudest, el seu estat empitjora i cada cop és més humida. Tot i així ascendim còmodamnt aquesta canal d'uns 45º aproximadament, amb un ressalt intermig ben sec que entreté una mica la pujada.

Fotos de l'Oriol.



Una de les millors vistes de l'Aneto, amb la canal Estasen de front.

Aquesta canal ens mena a l'últim coll de la cresta de Cregüeña al pic Maldito, més al nodest de l'Agulla Haurillón.
Des d'aquí fem un llarg, assegurat amb un merlet i un parell de fiends, per a superar pel vessant de Cregüeña un flanqueig i una xemeneïa que ens deixen en terreny més fàcil, al damunt de la cresta.
Fotos d'en Jot's i de l'Oriol.



El cim del Maldito es veu a escassos metres davant nostre, però la pròpia cresta encara amaga una estreta i aèria bretxa, sota un gran bloc de pedra que es mou en tocar-lo, que tot i les bones plataformes que presenta, fa respecte, degut a la seva estretor i a la verticalitat d'amdós costats. Així doncs assegurem el pas i procurem no tocar l'inestable bloc.
Mentre passem veïem una cordada ascendint la Diagonal al Maldito i disfrutant de les bones condicions que presenta. 
Fotos d'en Jot's i de l'Oriol.

Arribem al cim del Maldito i trobem els integrants d'aquesta cordada.
Per afany de col·leccionisme de tresmils d'algun company, ens dirigim al gendarme Schmidt Endell, a l'oest del cim, en direcció a la Maladeta. Fem un rapel vertical d'uns 10 m per evitar una canal glaçada en descens i grimpem uns metres fins a aquest gendarme. De tornada ascendim aquesta canal, amb molt de compte i agafant-nos a la roca.

Ràpel pr arribar al Gendarme Schmidt-Endell.

Des del Maldito anem còmodament fins la Punta Astorg, que consisteix en un bloc lleugerament desplaçat al nord de la linia de cresta.
Fotos de l'Oriol.

En lleuger descens cap a l'oest arribem a una marcada canal, a la qual descendim mitjançant un rapel de 25  m. La cordada que havia ascendit la Diagonal descendeix per aquesta canal cap als ibons.

A partir d'aquest punt la progressió és entretinguda i caòtica, en un veritable laberint d'agulles i canaletes que cal anar flanquejant, i que anem ascendint en quan podem per divisar el cim del Medio. La linia de cresta és esmolada, amb grans blocs en equilibri, que tot i el seu aspecte, no es mouen.

Cim del Medio i Aneto al fons.


Uns per una linia més popera a la cresta i els altres més avall per la cara sud de la mateixa, arribem al nevat cim del Pic del Medio.
Fotos de l'Oriol.



Novament descendim a l'est per roques ja no tan grans fins que prop del Collado del Medio retrobem la neu. Còmodament ascendim els menys de 30 m de desnivell que ens separen del Pic de Coronas.
Continuem al sudest cap al coll de Coronas, passant per la Tuca del Collado de Coronas. La llum de la tarda ens mostra les millors imatges de la potser més imponent vista de l'Aneto, i des de l'Aneto un company de Rocs&pics, el Marc, ens fotografia. Divisem la canal Estasen amb les seves variants, apetitosos caramels que ens fan salivar per l'endemà, i que en desig es quedarà degut al canvi de temps que ha de venir.


Pic del Medio des del Coronas.


Pics de Coronas i el Medio al fons.

Fotos de l'Oriol.



Descendim al coll de Coronas, creuem una petita rimaïa que comença a obrir-se i descendim per neu quasi continua fins els estanys on hem acampat.


Fotos del Marc.

Son les 9 de la nit i hi ha molta llum encara, com allarguen els dies! Alguns companys troben amics entre els nombrosos grups de muntanyencs que han ascendit als 'ibons' durant el dia, amb la intenció tots ells de fer l'ascensió a l'Aneto per la Canal Estasen. Poc ens pensem que els nostres plans se n'aniran literalment a l'aigua.

Sopem una mica, i divisem ja cap al sudoest el to fosc que pren cel per sota la llum del dia que s'acaba; instants més tard algun llamp a la llunyania ens avisa del que vindrà. No son núbols d'evolució diurna, i per tan no es tracta d'una tempesta que passarà ràpidament. A mitja nit, des de la sensació de protecció del sac de dormir i la tenda, sentim com el vent, els llamps i l'aigua transformen l'apacible paisatge diürn en un infern d'elements desbocats.

El diumenge al matí esperem una treva de la pluja per desmuntar el campament i descendir al pont de Coronas, on tenim els cotxes.
Tot i no haver pogut ascendir l'Aneto per la canal Estasen, estem plenament satisfets d'haver complertat la cresta del Medio durant el dissabte.
Un sobreesforç en el braç esquerra em deixarà per un temps fora de joc, sense pode escalar fins que els metges diguin. Aquest serà el preu que la Natura em fa 'pagar' per les últimes activitats realitzades.


Itinerari realitzat (mapa Alpina).


dilluns, 8 de juny de 2009

Explorem La Plantació

Ni el Wolfgang ni jo haviem escalat a La Plantació (Montserrat) i ja feia un temps que ell en parlava. Com que no calen excuses per a anar a escalar a un lloc, no en dono ni una més: en teniem ganes i ja està.
I quin lloc!
Accedim a Montserrat pel Clot de la Mònica i el camí que flanqueja el Serrat de la Pastereta per la seva cara oest.

L'incofussible Frare de Baix marca l'entrada del Clot de la Mònica. Per a accedir a la regió de La Plantació, pugem pel Torret dels Llorers, al qual entrem pocs metres després del trencall que ve de la Canal de l'Artiga Baixa i de la ferrada Les Dames.

Al torrent dels Llorers trobem graons metàl·lics a trams que ens faciliten l'ascensió. Finalment, i gràcies als companys que ens ho adverteixen, arribem a la cara sudest de la Roca de Sant Cugat. Escalem la via Conxita García Pérez i ens precedeixen en l'escalada el Jaumegrimp (escalant el segon llarg a la foto del mig) i un company seu.

Foto que fa el Wolfgang a l'Agulla del Patchwork. Al fons el Jaume al L2 de la via.

Començo amb L1, de 40 m i una dificultat màxima de IV+, ideal per a calentar. La roca és una mica solta i llastrada però sense problemes (de fet després de les últimes escalades a Sant Llorenç sembla fins i tot excel·lent). Aquest llarg arriba al cim de l'Agulla Patchwork, al final de la qual hi ha la R1 que posteriorment canviarem mitjançant un ràpel cap al peu del L2, al coll entre aquesta agulla i la Roca de Sant Cugat en si.

R1 a la descomposta Agulla del Patchwork i el pot amb el llibre de piades: autèntic!

El Wolfgang fent el rapel cap a la R1 bis, al peu del formidable til·ler que ombreja l'inici del L2.

Després del rapel, el Wolfgang tira amb el L2, 25 m, patint una mica amb el brut inici de 6a (un farcell de bardisses farcides amb un tronc que flota a un pam de la paret 'ajuda' a reforçar el grau).

A partir d'aquí V+ per a gaudir: bona presa i ben assegurat. 

Després de la R2 a mitja paret, continuo jo el L3, sortint per un mur de V+ que fa esbufegar de primer, i superat el qual, el plaer de progressar amb bones preses fa oblidar l'allunyament de les assegurances.

La cordada precedent al cim, a pocs metres de la R3.
Uns metres al nord del cim hi ha un rapel de 20 m que ens porta al coll nord de la roca, des del que descendim a l'oest per una embardissadíssima canaleta cap a la canal de la Mamella. Els braços i la roba assaboreixen les espines de la selva d'artíjols que atravessem.

  
El Wolfgang al L3, descens, i R1 de la Tomahawk a La Mamella.

La Tomahawk la trobem ascendint uns metres aquesta boscosa i còmode canal. Bona roca i molt ben assegurada: per a disfrutar.
L1: pel Wolfgang, 35 m, V.
L2: surto de la reunió per un pas una mica fi V+ i amunt, 30 m, quasi fins el cim, al que aribem a peu.

Jo al L1 de la Tomahawk.

Vista al sudoest cap a la Roca de Sant Cugat...

... i cap al nord als Gorros, plens de cordades.


Al costat la Mamelleta i al fons el Cavall Bernat, Sant Jeroni, etc.


L1 de la Tomahawk; el Wolfgang arribant a la R2, i L1 de la Territori Dakota.

Rapelem La Mamella i continuem avall per la canal del mateix nom, fins que arribem a tocar la cara oest de la Roca de Sant Cugat.
Tenim tan a ma la Territori Dakota que no ens hi podem resistir.
El L1, 35 m, comença molt tumbant i es va redreçant de forma poc perceptible a la vista, de manera que passem de III a V/V+ progressivament. Comença el Wolfgang.
El L2, 30 m, el faig jo de primer per una preciosa fisura de V+ (gràcies Wolfgang!), assegurada amb 3 claus (la resta de la via son parabolts), atlètica i amb molt bona presa.
L3: 35 m, es caracteritza per un mur que interromp la continuïtat de l'agulla. El mur te poca alçada i amb un sol pas ben obrt de cames es supera. protegit per 2 parabolts. 

Fisura del L2.
Mur del L3.

Enlloc d'arribar al cim que ja hem fet anteriorment, el Wolfgang fa la R3 al ràpel que ens portarà al collet nord.
Descendim novament la selva de bardisses i tornem a ser a la canal de la Mamella.

La Mamella que hem escalat fa una estona, L2 de la Territori Dakota. i la Presidenta, vessant oest per on trascorre la Canvi Climbàtic, que apuntem a la inacabable llista de vies a realitzar.