dijous, 30 d’agost de 2012

Aresta GER

21 de juliol de 2012

Roc de Ponent

Una aresta granítica entre alzines, brucs i gatoses no és el que tenim per costum al nostre país, doncs associem aquesta roca amb l'entorn d'alta muntanya pirinenca, generalment nu o poblat de nerets.
L'orientació a ponent del vessant no és suficient per a apaivagar la calor estiuenca d'aquestes comarques, però a l'aresta s'hi estava be.

Primer per un corriol i després per la tartera fitada arribem a peu de via.

La Silvia fa el primer llarg, que li surt molt be tot i començar amb IV+ desequipat. La roca es deixa equipar be i en un no res és damunt del ressalt. La continuació és una mica més fina però uns pitons existents donen confiança.


Continuo jo amb el segon llarg, que d'entrada sembla que comenci més dret tot i ser també de IV+. Bones preses i possibilitats de protegir bé faciliten la progressió. Superat aquest primer diedre apareix el flanqueig, aeri, aparentment difícil però que quan m'hi poso es converteix en un plaer, adherent, amb cantell invertit i ben protegit per tres pitons. Arribo així a la gran alzina on es fa la reunió, ample i còmode, per seure i esmorzar si cal.




Quasi fent mitja volta, en direcció al flanqueig però ara amunt, surt el tercer llarg. Tot ell és fàcil, però per reprendre el fil de l'aresta cal superar un pas on tot és ben rodó, i on cal refiar-se plenament dels peus, doncs amb les mans no agafarem res de bò, especialment si som més aviat baixets.
La Silvia s'hi està una bona estona per passar.


Quarta tirada plaent i en plena aresta, que poc a poc mena cap a la paret de l'esquerra, altre cop fora de l'aresta, per a fer reunió en dos parabolts d'una altra via, crec.

Surt la Silvia a per la cinquena tirada, amb un tram vertical al davant que li farà treballar l'autoprotecció. No és el pas més difícil de la via segons les ressenyes, però en esser desprotegit demana més esforç. Després del pas fa reunió sobre l'aresta; les cordes comencen a fregar.


Acabo així la via grimpant per plena aresta fins el cim.


Serà ara, durant el descens quan patirem la màxima calor, tot i que a estones hem escalat al sol sense gairebé adonar-nos-en.
Lloc i roca molt interessants; haurem de cercar ressenyes, doncs em consta que hi ha força vies a la zona.



diumenge, 19 d’agost de 2012

'Mussols' d'alta muntanya

Que només existeixen petrificats.
Caminar, ascendir, escalar, desgrimpar, caminar: tot.


Val de Toran. Foto: Silvia.

dijous, 2 d’agost de 2012

De paquet a l'Anglada Guillamón, Trompa de l'Elefant

Superats diria jo per aquest itinerari tan lògic, amb la corda pel davant fruïm de l'autèntica escalada montserratina, en aquest Sant Benet que tan poc trepitjo, i és que aquí cal nivell, de grau per a encarar les vies esportives i de valor per a les clàssiques.

L'Edu molt amablement no només puja de primer, si no que ens transmet la seva respectuosa actitud envers la muntanya i la seva història vertical, i que contrasta amb l'ambient que es respira a la contrada, festival d'esportiva i corrua d'escaladors amunt i avall. No hi estic acostumat.

Primer llarg ben curt, només per situar-se a peu de línia. Segon llarg entorn de la fisura que dibuixa el traçat de tota la via, de vegades en diedre i de vegades en placa; reunió en una gran bauma on s'hi pot fer una becaina si cal. Tercer llarg estrella, meitat xemenèia meitat artificial a la quasi desapareguda fisura, que continua la xemenèia. Quart llarg fisura amunt fins a superar el bombo, i després placa de còdols fins el capdemunt de l'agulla, que la Sílvia corona la primera.

Quatre imatges diran la resta.

Diedres i plaques al segón llarg.

Còmoda reunió 2 a la bauma. La xemenèia treu el nas a l'esquerra.

Xemenèia del tercer llarg.

Artificial del tercer llarg.

 Cim.