diumenge, 28 d’octubre de 2012

Tardor a Barravés, Salenques i Angliós

12 d'octubre de 2012


La tardor encara primerenca, més verda que groga o vermella al fons de les valls, baixa de les alçades al ritme que marquen la temperatura i el sol, tots dos a la baixa, condicionant  l'acoloriment de les fulles dels arbres, dels matolls i de les herbes.
Les pluges desesperadament esperades aquest any han fet oblidar la falta d'aigua i d'humitat, sense la qual el paisatge de tardor seria mancat d'un dels seus elements primordials, condicionant de tots els altres en els boscos caducifòlis on som.

Vall de pas i amb nom d'evocació aliena, la de Barravés, maltractada per unes infraestructures preuadíssimes pels que anem a gaudir i a destrossar la muntanya, tan transitada com els gegants que l'envolten però gens venerada, avui acollirà el nostre primer passeig tardoral, a la recerca de colors, llums i textures de tardor. I és que de bellesa n'hi ha arreu si hom sap i vol veure-la i sentir-la.


A mesura que anem penetrant per la vall de Salenques les esperades sensacions tardorals creixen, materialitzades en una fullaraca seca i molla per la pluja recent, i en uns bolets que no collim i que desconeixem, dels quals només m'interessa la seva bellesa. La fageda es despulla de fulles i els troncs s'inclinen reverenciant la llum que prové del riu.

Enfilant el barranc d'Angliós el camí planer esdevé corriol costerut i el caminar contemplació. Les moixeres s'encenen vermelles entre els bedolls grocs i els faigs encara verds, i els pins sempre foscos. L'espectacle és captivador i la pujada es farà tan llarga com constants les aturades; cada mirada és un quadre.




La cara sud del pic del Feixan mostra interessants esperons granítics; desconec si hi ha cap via en aquest vessant.

El barranc d'Angliós es va tancant poc a poc i el desnivell es va suavitzant, fins que arribem a la capçalera lacustre dominada per l'Estany Gran. Els arbres desapareixen i dominen el paisatge el terreny volcànic del pic dels Bous i el granític del pic de la Solana de Llauset, avui però a recer de les boires que van i venen.




Cabana de fusta d'Angliós, lliure. Només li manca una estufa de llenya. 

Sense gairebé desnivell i caminant per suaus prats d'herba esgrogueïda atenyem la capçalera de l'Estany de Santa Fe, que queda al fons de la coma, fosc i tètric per l'ombra de la boira que s'està imposant.


Sense baixar-hi flanquegem la coma i arribem a la Colladeta de Riueno. El cel es tapa del tot i renunciem al curt ascens de la Tuca del mateix nom, excel·lent mirador, segons diuen, d'aquestes valls.
L'abundància de prats entre Angliós i Riueno posen de manifest el caracter ramader d'aquest vessant, amb cabana tancada de pastors a Santa Fe, en contrast amb el pedregós i gens herbós de Salenques.
Plovent i a voltes patinant sobre l'herba molla baixem pel minso corriol barranc avall. Quan el pendent es redreça el bosc repren el protagonisme, i un gran faig en presideix l'entrada; el cel torna a clarejar i deixa de ploure.



Pel camí ara ja més ample anem descendint pel bosc fins a ensopegar amb una antiga pista que condueix a unes runes, restes de barracons i altres instal·lacions de les obres hidroelèctriques que impacten fortament des de Llauset a Baserca. Un parell de quilòmetres a peu per la carretera fins on hem aparcat posen l'accent al caràcter de pas d'aquesta vall, on val la pena enfilar els nombrosos barrancs laterals per descobrir racons absolutament autèntics.




dimarts, 23 d’octubre de 2012

L'hora vermella dels Cavalls

Últims d'octubre del 2012, plena tardor.

L'estiu ja es va acabar quan li tocava i les tardes minven tan aviat com la llum solar decau. Les postes de sol encara no s'han escenificat davant dels meus ulls, però el tel del seu color accentuat per la codina rogenca tenyeix l'aire del capvespre.


L'aire net i sec ofereix la visió de tota la comarca fins les veïnes costaneres.



La freqüentació del mateix itinerari converteix en ritual la presa de certes imatges, davant les quals fora pecat no aturar-se i mirar, i jo haig de mirar a través de la càmera. L'objecte material serà el mateix però la diferència de la fotografia raurà en el factor temporal. És tan divers enquadrar diferents objectes en el mateix moment que diferents moments del mateix objecte.


Tarda clara i de cel net. Tarda boirosa amb el característic núbol encastat a La Mola.


Després de flanquejar sota el Cingle del Salt dels Cavalls, grimpem per l'aresta que es desprèn de la Miranda, fins que al peu d'aquesta la flanquegem. És un recorregut preciós, dels que més m'agraden de Sant Llorenç. Entre els boixos a l'esquerra i la codina a la dreta arribem al Malpàs dels Cavalls. 



Penetrarem ara a la foscor de la canal que, entre els Melindros, supera el desnivell de l'últim graó de La Mola. En sortir al capdemunt del replà cimal el bosc deixa via lliure a una llum que ja s'acaba del tot i que ens despedeis fins a la propera jornada si hi som a temps, si no fins a la propera primavera.




dissabte, 20 d’octubre de 2012

El Cavall Bernat de la Vall

7/10/2012


En un racó inmillorable, entre l'alzinar de fons de vall i el codolar inmens del Montcau, emergeixen a llevant, capriciosament separades del volum colosal d'aquell, tres o quatre agulletes entre les quals el Cavall Bernat de la Vall n'és la més esbelta. 

Encaixen també i amb precisió en l'estrat de roca bona, gris, compacte; per sota argila vermella i per sobre codolar inconsistent. 

Accedim al bell racó pel camí que flanqueja i volta els Cortins pel nord, amb frontals vistes de la Falconera i un encisador passeig al capdemunt del torrent de la Coca, amb el sostre vermell de còdols a la dreta i el barranc boscós i farcit de vegetació a l'esquerra.

Creuem inmediatament el barranc i ara flanquegem el Montcau pel nord. Les últimes pluges han alimentat els pans de terra que com esponges deixen anar lentament l'aigua, que mulla la codina i nodreix l'herba, les arrels de les quals sustenten la terra sobre la que a la vegada hi arrelen i viuen elles mateixes. Cicle perfecte; natura en una sola paraula. 
   

Una gran fita assenyala el trencall quan voregem l'últim barranc sota el Cul i passem al vessant nord. Un reguitzell de petites fites marquen el camí sobre el codolar, allà on és imperceptible el traç del camí; tan trepitg que hi ha en altres llocs del massís i aquí cal obrir be els ulls i la ment per endevinar els recorreguts.
Uns metres avall penetrem al barranc emboscat. Una gruixuda catifa de fulles testimonia la poca presència de caminadors, endemés de la persistent sequera d'enguany. Tot i així la vegetació te aquí un reïalme inexpugnable, ocult entre cingleres i deserts de codina i a recer de masses i ventades.


Una doble agulla que forma un arc el seu bell mig dona la benvinguda a l'indret. En desconec el nom. Els petits buits de la paret allotgen una minúscula moreneta i un pessebre, i per tan algu accedeix aquí amb certa regularitat. S'endevinen també caps de burí vells al costat nord de l'arcada, mostrant un recorregut extrany i que acaba de seguida; segurament es deu haver desprès alguna porció d'argila on se n'hi ubicaria algun.
A la paret sud de la cova/arcada una línia d'espits conviden a escalar. 

Amb uns primers passos atlètics i de bona presa cacem la primera xapa i assolim una fisura horitzontal. A partir d'aquí podem fer oposició amb l'altre agulla i progressar fins el capdemunt, on una savina serveix per fer reunió i descens. Son 15 metres de via sense pretensions que només ens permeten treure el cap per sobre del bosc.
Enfront tenim el Cavall Bernat de la Vall, al qual aribem baixant una mica més per aquest pendís boscós, net i ben conservat.



La Normal al Cavall.

No és una via difícil, i molt menys llarga, però te tot el caràcter d'una clàssica. Preses cantelludes, de vegades laterals, de vegades un forat argilós, però prou fiables pel tacte de la ma directe de la pell a la roca, contrasten amb la diferent sensació que transmeten als peus, que sovint caldrà apoïar sobre uns còdols dels que no en sabrem res fins que els presionem i els carreguem amb el nostre pes. Hi ha un moment en que el dubte és tal que sense saber ben be com hom fa un pas sense fer força, sense refiar-se ni apoïar-se enlloc, flotant sobre la paret, però els còdols han aguantat. Incert del tot serà la resistència en cas de caiguda d'uns ancoratges ben envellits i rovellats, que afortunadament no catarem. Potser son prou resistents a la traccció per a la progressió, que tampoc provarem, doncs surt tot en lliure. 



Com de diferent seria la sensació si la roca fos bona o si les assegurances fossin expansions a la última!
Aquestes vies son tresors que cal conservar i qualsevol restauració ha d'assegurar-ne la conservació, del caracter i de les vivències que ofereix.
A mig llarg hi ha un espit relativament nou (única expansió moderna) proper a un burí rovellat amb plaqueta, i just al costat d'un minúscul cargol de cap quadrat, amb un cordino encara més minúscul. Diria que només de torcar-lo es trencaria. No és això un museu?


La seguretat del llarg la proporciona aquesta expansió, així com la possibilitat d'encastar algun empotrador petit a la fisura on hi ha els primers pitons, on per cert hi ha un cordino plenament acceptable. Així doncs és perfectament compatible la seguretat amb la conservació de les vies, especialment en casos com aquests on la dificultat és prou assequible. Caldrà anar canviant peces, evidentment, doncs els pitons acabaran desfent-se i l'instal·lació cimal per a despenjar-se presenta força rovell (dos espits amb cadena i anella al costat d'un rosari de burins units amb un cable d'acer, tot oxidat).  


A la xemenèia les estretors de les parets ens ofereixen seguretat i angoixa a la vegada. Hi ha punts tan estrets on és difícil aixecar i moure les cames i els peus, i reptar pot ser una solució. Evidentment serà tan difícil caure com progressar. Tot i així col·loco un Tricam, un alien i un tascó, que donaran confiança quan calgui sortir enfora per esquivar estrenyiments impossibles. En tot aquest tram de la tirada la roca és bona, sense els cantells punxents que presenta aquest estrat en altres indrets del massís.




A la fita cimal s'hi amaga el pot de registre. El llibre posa de manifest l'asiduïtat de certs personatges habituals de Sant Llorenç, i conté unes quantes ressenyes que, com un tresor, cal anar a buscar allà a dalt. En mostraré només unes imatges.







dimarts, 16 d’octubre de 2012

Raó de Ser al serrat delsTudons

6 d'octubre del 2012

A la recerca d'alguna cosa propera i ràpida per a escalar, el llibre dels Masó sempre conté ressenyes assequibles i traçats originals, que potser defraudin al que busca grans vies i emocions, però que proporcionarà gaudi a qui sigui capaç d'apreciar sencillesa i humiltat en les coses petites.

Amb l'única presència de caminants al camí dels Francesos en aquest vessant, la soledat del serrat del Tudons desapareix quan en assolir-ne la carena observem l'eterna munió d'escaladors que enfilen la sobreocupada Miranda de Can Jorba. Només algunes curtes plaques equipades per a fer-hi esportiva i un grapat d'agulletes ofereixen alguna cosa més als escaladors aquí, però tampoc no gaire.
Una via d'estil clàssic hi és tot un encert.



La Silvia enceta el primer llarg. L'aparença tombada amaga uns passos de certa finura on cal prendre-s'ho amb calma. Fins a trobar el primer pitó situat on trobem la primera dificultat, la fisura permet encastar-hi alguna peça. 
Quan acaba la fisura entrem de ple a l'esperó, assegurat amb espits, on la placa es torna encara més fina fins que tomba sota la reunió.



Al segon llarg hi ha les coses rares i em toca a mi.  El llabi culminal del serrat marca una fisura horitzontal per on flanqueja la via, sobre roca tosca; una savina i un pont de roca son les assegurances naturals que hi trobem; un pitó i un espit asseguren el pas de descens, el més difícil. Després de baixar canviem de vessant i per una placa de tercer, neta, s'arriba a una savina on s'hi fa reunió, que no em sembla tan precària com diu la ressenya. 



El mateix llabi sota el que planqueja el segon llarg marca el camí de la quarta tirada, ara en forma de fisura vertical. La via puja per la placa de la dreta, amb el primer i únic espit bastant amunt. Quan acaba la fisura, canviem novament de vessant, assegurats per dos pitons, i acabem la tirada i la via fent reunió en qualsevol savina.


Som a la aèria carena del serrat dels Tudons, amb la profunda vall de Can Jorba a sota.
Caminem uns metres fins a trobar un pi abocat a l'est des del que fem un rapel de 30 metres clavats, directes a l'arbre sense bagues ni mallons.

Foto del llibre.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Empotrats a casa. TIM a la Falconera.

22 de setembre del 2012

Hi ha llocs i vies que de sobte prenen protagonisme als blocs, i aquest és el cas de la Falconera, pregonada a tort i a dret aquests dies. També hi fa que la veda és oberta des del 31 de juliol, però hom deu esperar a que passi la calor de l'estiu i a tornar de vacances per enfilar-s'hi.

La xemenèia que solca la voluminosa Falconera és un recorregut més que evident, i per ella hi transcorre la més assequible de les vies, la Terra i Mar (TIM). Endemés ha estat reequipada, o potser només restaurada, no sabria dir.


El primer llarg, 35 m, IV+, comença en ple torrent i cal enfilar uns curts metres de terra fins assolir la roca, que en aquest punt comença per la franja bona, grisa i compacte. Una fisura i una sabina permeter assegurar-se fins que entrem de ple a la xemenèia.
Aquesta és ample i còmode, i permet enlairar-se en diagonal cap a dintre per allà on més agradi. Ho faig bastant al fons, prop de terra. Un forat permet encaixar-hi un Tricam i més amunt un parabolt marca el camí cap a la reunió.


El segón llarg, 20 m, IV+, continua a plena xemenèia, amb alguna panxa una mica més difícil que justifica els quatre parabolts que hi trobem. A part de llaçar algun element vegetal no posem cap assegurança més. Sense adonar-nos-en passem per sota la tirolina de la via Integral Fliping, en bastant mal estat segons diuen, ja que no ens hi fixem. Caldria desmuntar-la o refer la via?


El tercer llarg de 30 m, comença amb un pas on les preses son les precises i necessàries per que no sigui de molta més dificultat de la que és. Una expansió el protegeix i un gran boix assegurarà la continuació. 
La xemenèia s'acaba i passem de seguida a terreny tombat i més esmicoladís, abans de travessar un tram d'herba i terra. Algún matoll permet d'encintar-hi baga per a protegir-se i en algun forat hi entren be els encastadors, doncs tot i la facilitat, no està gens clara la solidesa del que trepitgem.

De seguida fem cap al coll i reunió en una savina.


Resta l´últim llarg, una senzilla grimpada al cim de La Falconera, que no caldrà per als que només vulguin escalar.


Ressenya extreta de www.santllors.com