diumenge, 24 de gener de 2010

Puig Peric: una cara nord poc coneguda

Dissabte, quasi a les 9 del matí, certament tard, sortim de l'aparcament de l'estació d'esquí de Formigueres, amunt amb esquis per la clariana que deixa al bosc l'antic telesquí, en direcció oest, cap a la carena de la Serra de Mauri.
A aquesta hora l'estació obre i els sons de la 'civilització' ens acompanyaran durant l'ascens.

 
La neu dintre el bosc és l'acumulada dies enrera pels forts vents, com ho serà la que trobarem entorn els estanys i a la canal.



Seguim un itinerari marcat per companys que ens precedeixen, arran de carena i en paral·lel però separats de la pista d'esquí, cosa que ens dona una certa intimitat en termes excursioniestes respecte dels esquiadors.


 

 
Des de la Serra de Mauri es divisa sempre el massís del Carlit i al fons el massís del Puigmal, amb l'inequívoc circ de Cambredase.


 

La carena de Mauri comença a oferir una perspectiva complerta del circ que formen els Perics.
Sembla a prop però hi ha un troç...


El Petit Peric i el Puig Peric, i a la imatge de la dreta el Canigó.


 

La zona dels estanys de Camporells és massa planera per a gaudir dels esquis al màxim, però sense cap dubte, aquests son el millor mitjà per desplaçar-s'hi.

 

Al peu ja de la cara nord del Puig Peric, deixarem els esquis quan la pendent ens dificultin la progressió, tot i que trobem dos excursionistes que han ascendit i descendit íntegramnet la canal nord amb els esquís als peus.


 

Canviem esquís i pals per grampons i piolets i ens enfilem cap a la dreta de la canal Nord, on unes roques marquen clarament una altra canal més a l'oest.
Ens hi aventurem. La neu és pesada i fonda a estones; quan el primer esbufega més del compte el segón passa al davant, i així anem progressant i guanyant alçada.
Trobem un parell de ressalts complertament coberts per la gruixuda capa de neu; les roques treuen el cap i el poc glaç que hi ha a sobre permet clavar i superar-les còmodament.



La canal es divideix novament ja prop de la carena. Prenem el brancal de la dreta, que s'ens mostra continu, empinat i estret, i que finalitza al costat d'una prominent agulla al nord del cim. Arribem així a la carena, prop del cim. Passem de llarg la canal Nord, per la qual baixarem, i arribem al punt culminant de la muntanya.


 
El Puig de La Portella Gran tanca el circ per l'oest; la seva cara sud te una gran acumulació de neu.

 
Mapes de l'itinerari seguit, obtinguts de www.geoportail.fr



dilluns, 18 de gener de 2010

Estrena d'esquis al Pedró dels Quatre Batlles

Després de vint anys sense fer esquí de muntanya, decideixo adquirir un equip nou i posar-m'hi, que de companys no en falten.

Amb el perill d'allaus anunciat, optem per fer un recorregut per terreny trepitjat, tot i que a la baixada, veïent l'assentament de la neu i la localització de les acumulacions, baixem totalment fora pista.


Al fons a l'esquerra el Cadí i a la dreta la Serra d'Ensija, amb una llum filtrada pels núbols alts que ens acompanyaran tot el día.



Dibuixos al cel i al bosc, naturals els uns i artificials els altres.
En aquesta sortida anem cinc amb esquís i dotze amb raquetes: realment una bona colla.


Carenegem cap a l'Estivella. El vent ha fet de les seves amb la neu i fa de les seves amb els núbols i el cel.


Tossal d'Estivella.


El fort vent dels últims dies deixa petja en aquestes muntanyes que hi son tan exposades; grans acumulacions en vessants sud i zones nues a la carena.


Montserrat sempre és present a qualsevol vista des del Prepirineu.


Des del cim del Pedró dels Quatre Batlles iniciem el descens cap al Clot de la Vall.
La neu a cotes altes primer és molt ventada, erosionada, amb pedres que treuen el cap. Una mica més avall és dura amb una capa flonja a sobre que permet fer el que es vol; en ple Clot de la Vall, entre el bosc, fa patir a cada gir, però amb decisió es deixa ferm disfrutant i tot. Ja al capdevall del descens comença a ser massa feixuga.


Mapa del ICC amb indicació de les zones d'allaus.

dimarts, 12 de gener de 2010

Pluja i neu a Sant Llorenç

Dimarts 5 de gener, la pluja.



Les boires deixen entreveure la Punta d'En Serreta.


El camí de la Carena del Pagès s'esvaeix entre la boira.


Font Flàvia.


Un altre cop la Carena del Pagès, ara de tornada.


Dissabte 9 de gener, la neu.


Després de dos dies de mal temps i nevades, dissabte apareix el sol. El Pirineu s'ens mostra nevat des de Sant Llorenç...


... i les temperatures son gèlides, tot i trobar-nos a la paret de llevant, arreserats del vent de ponent.


La Castellassa de Can Torres te entitat pròpia, tot i ser minúscula al costat de La Mola; fins i tot te llibre pròpi!


A la Carena de la Cova de Les Ànimes hi ha neu ventada.


El fred no permet que es fongui.


Comencem a trobar molta gent quan arribem al cim de La Mola.


Tothom s'arrecera al bar, excepte els que no hi son benvinguts: em quedo amb ells.



diumenge, 3 de gener de 2010

Primer corredor hivernal al Fontfreda, Alta Cerdanya

Una nevada amb vent considerable i baixes temperatures no acostuma a resultar en bones condicions per a l'ascens de canals.
Tot i així les ganes d'ascendir-ne poden més que la raó de les circumstàncies meteorològiques, i vet aquí que les emocions triomfen sobre el raciocini, i les condicions en aquest vessant nord-oest del pic de Fontfreda son bones, bastant bones.

 
Estacionem a l'aparcament de l'estació d'esquí de Porte Puymorens i ascendim per la pista en direcció oest, just quan obren els remuntadors, però encara sense esquiadors.


 Imatge de febrer del 2008, quan vàrem ascendir el corredor Central.

Al final del telecadira de la Vignole continuem en direcció sud-oest seguint el millor camí possible entre el caos de blocs, que no massa nevats amaguen forats (raquetes molt recomanables).



Voregem la paret fins l'ample canal que separa el pic de Fontfreda del de l'Estanyol, més al nord, i flanquegem en ascens cap a l'entrada de la canal, ja amb crampons.

 

El primer tram te una inclinació de 40º, fins on es bifurca donant lloc a la Canal de la Dreta, on el nostre itinerari es redreça fins els 50º.  Trobem en aquest punt un característic bloc que treu el cap sobre la neu, al bell mig de la canal.




A tota la canal hi ha una considerable acumulació de neu. A la primera meitat trobem una capa de 15 cm de neu recent transportada pel vent sobre una base compacte i dura. Progressem còmodament.



Com més amunt més gruixuda és aquesta capa de neu recent i menys consistent és la base, però en cap cas suposa un greu inconvenient i només es fa més fatigós de progressar.



El primer ressalt te una mica de glaç a sobre que permet punxar els piolets i tibar per pujar; el segon està practicament tapat de neu. El vent bufa fort del nord-oest, canal amunt, i en aquest punt és on més es nota.


Finalment sortim a l'ampla planura cimera, on allunyats de la cornisa, el vent ja no és tan fort.



De l'aspror de la paret a la planura del cim; del fort vent encaixonat a la canal a la calma, i de l'ombra al sol: quina sensació de pau trobem aquí dalt... mentre al voltant, les boires arrossegades pel vent ens separen del fons de la vall, on la vida transcorre en carreteres, pistes d'esquí i pobles com en una altra dimensió.


Què hi busquem aqui a dalt?


Descendim per l'ample canal oest, despullada de neu a dalt, i resseguim tota la muntanya fins l'estació d'esquí, on caminant pista avall contemplo el gaudi dels esquiadors completament aliens a l'entorn que els el possibilita.