diumenge, 30 de gener de 2011

Pic de la Cabaneta

Les recents nevades del divendres, caigudes amb molt poc vent, deixen una capa de 25 cm sobre una crostra ja molt envellida, doncs l'última nevada, de la setmana anterior, va ser escombrada pel vent.

Per la carretera, ben nevada, que penetra la profanada Vall d'Incles —plena de xalets d'aparença muntanyenca— accedim al pla que hi ha just abans del pont de la Baladosa, on aparquem.
L'aparença hivernal de la recent nevada amaga el poc gruix de neu d'aquest hivern, però el descens serà més plaent del que em pensava.


Creuem el pont (el modern, per  on va la pista forestal, doncs per l'antic hi corre un camí empedrat i massa poc nevat enguany) i ens endinsem a llevant seguint el curs del riu Juclar, que aviat deixarem per dirigir-nos al pla de Siscaró. Aquest pla, amb la seva cabana, restaran sota el nostre itinerari, a ma dels que ascendeixen el pic del mateix nom.

Pla de Siscaró. Les motos de neu van passant 

El soroll dels motors comença a imposar la seva malèfica simfonia per tot, i les traces de les motos de neu ratllen amb il·lògics itineraris l'inmaculat coixí hivernal. Com si fos un espai de pura diversió, els motoristes pugen i baixen, de vegades massa prop nostre, potser intentant presumir de l'aparent poder que els dona la màquina (actitut que comparteixen amb certs mal anomenats muntanyencs). És una lacra tolerar aquest reducte d'anarco-capitalisme enmig del Pirineu; l'Escapada... prou!


Més amunt del pla, travessem l'antiga cubeta glacial, ocupada ara per estanys i per suaus relleus que obliguen a remar. En breu atenyem novament els pendents que ens porten a la carena, un centenar de metres sota el cim.

Fontfreda, Valletes, Font Negra, Negre d'En Valira... les canals es van carregant de neu.


Les boires de l'Arieja van saltant colls i a voltes ens oculten totalment la vista, però el descens l'efectuem amb bona visibilitat. Alguns companys cerquen pendents més drets enllà del coll sota el cim; altres baixem per on hem pujat. La neu és bona, i tot la crosta dessota la neu pols, gaudim del descens.

dissabte, 22 de gener de 2011

Rigorós hivern a la Pala Sud del Tristaina

Un dels caps de detmana que s'anuncia com dels més freds de l'hivern, penso que una cara sud, després de calorades inusuals, estarà glaçada d'allò més i serà ideal per a fer una ascensió directa, sense necessitat de buscar l'encaixonament d'una canal per a trobar-hi condicions òptimes.


Tots els factors es confabulen i les condicions acaben essent les previstes, però s'hi afegeix element amb el que en principi no hi comptavem, si més no d'una forma tan prominent: la neu recent.
La nit de divendres a dissabte cauen uns quants cm de neu nova, que, transportada pel vent, en son molts més en zones d'acumulació.
Aquest fet, i el fort vent previst, em fan augurar un fracàs en la nostra intenció, però no srà així.
Abandonar l'escalfor del bar i del cotxe costa, però, finalemnt, a les 8:30 enfilem la pista de la Canaleta cap al pla situat a la cota 2200, d'on surt el camí cap al circ de Tristaina, amb l'estació d'esqui de Vallnord encara muda, buida, silenciosa.
Sotterrat sota la poca neu, s'intueix el camí, i el seguim obrint traça fins l'estany Primer (primer del circ).



En els pendents orientats a suodoest l'acumulació de neu és notable, i convida a adaptare l'itinerari al risc d'allaus que pugui haver-hi; el fort vent ha transportat grans quantitats de neu de la passada  nit, i les acumulacions ho posen de manifest.
Aquest fet és el que ens fa evitar el primer tram de la pala sud directa, el que supera les primeres canals a tocar de l'estany de Tristaina: les acumulacions de neu son importants aquí.
Decidim anar guanyant alçada pels pendents moderats del circ en direcció al collet de la cota 2696, al sudest del cim, on comença la segona canal.




Esquivant les acumulacions més importants, entrem al con de dejecció de la canal, on la neu és molt dura. Ascendim per aquesta neu, que encara amaga alguna acumulació, fins l'aresta cimal, on una escadussera cornissa ens condueix al cim.
Unes pales a llevant ens porten, prop de la cresta, novament al collet al que ens dirigiem durant l'ascens. Alguna desgrimpada sense massa dificultat i alguna pala delicada ens permeten descendir fins a retrobar la nostra traça.

Cara oest del Abellers, amb l'interessant canal que la ratlla.

Havent-se amagat ja en sol, arribem al punt de partida, en ple brogit ara que els esquiadors abandonen l'estació.


diumenge, 16 de gener de 2011

La Cajoleta, el Plec de la Martina i el Montgròs: combinació de vies al cor de Montserrat

La combinació d'aquestes agulles està essent l'ascensió preferida al Montgròs des de que s'hi han obert les dues vies: 'Esquivabolas' a La Cajoleta i 'Tot el que vola a la cassola' (gràcies als aperturisstes per la feina feta).

Pujar pel Camí dels Francesos per entrar al profund tall que és el Torrent del Migdia s'em fa a voltes més plaent. El contrast de la solana amb l'ombra del torrent, la vista en assolir el coll de l'Ajaguda, i el traçat encara no gaire erosionat del camí a diferència d'altres racons de la muntanya (si podem treptjar terra no trepitgem una arrel, i si podem trepitjar una pedra evitem tocar la terra —escalant erosionem menys)... doncs, com deia, tot aquest gaudi s'ha vist augmentat per la continuació cap al Montgròs escalant (treitjant pedra).

Des del coll de l'Ajaguda ja s'ens mostra tota la combinació de vies que farem, amb la grimpada i caminada per a enllaçar-les.


Ja al peu de la Cajoleta, identifiquem de seguida el peu de l'aresta Brucs, via blava i per tan amb punt blau al seu inici.

Seguint més la intuició que no pas els anclatges, sempre dificils de trobar quan la paret és tombada, arribo a la primera reunió, saltant-me algun parabolt.
Continuo també el segon llarg, on poc a poc la verticalitat es va imposant, i les llastres condicionen la progressió. El llarg és plaent i la reunió es troba sota el sostre, just on comença un terreny terrós i llastrós que esquivarem per l'esquerra, contrariament a l'aresta Brucs, la via de la qual tenim a tocar uns metres a la dreta.
Al tercer llarg passa la Sílvia al davant. Després de flanquejar a la dreta a través de la tosquera, l'itinerari es redreça i el grau augmenta; l'equipament és perfecte i el llarg acaba al cim de La Cajoleta.


La Sílvia resol els passos més difícils de la via. Després de rapelar l'agulla iniciem la grimpada.

Comença aquí una grimpada sobre els promontoris que enllacen l'agulla que acabem d'escalar amb els contraforts del Montgròs, mentre els Plecs de Llibre van imposant-se com a senyors del paisatge d'aquest indret: el seu rotund perfil anuncia la característica orografia d'aquesta regió dels Ecos. 


Arribem caminant al peu del Plec de la Martina, l'últim dels Plecs de Llibre cap a ponent (de fet no podem dir ben bé el peu, doncs com quasi tots els perfils d'aquest sector el pendent es dilueix gairebé en la horitzontalitat de forma progressiva.

Començo aquí la via Tot el que vola a la cassola, amb una primera assegurança que trobo massa amunt per la qualitat de la roca, molt llastrosa, no pas per la dificultat. Un pas atlètic amb bons códols em situa a la primera reunió.

La Sílvia al pas de IV+ sota la R1.


Continua la Sílvia amb el següent llarg, força llarg i sempre de quart grau, fins el capdemunt del Plec de La Martina, on les vistes ja comencen a tenir tota l'amplitud que més tard ens oferirà el Montgròs.

Descendim novament en ràpel fins el collet oest que separa aquest plec del Montgròs.
Comença aquí el llarg que te els passos més fins, entre V i V+ segons l'aperturista de la via, i que realment estan molt ben equipats.
La Sílvia s'ho mira i remira fins que supera els tres parabolts que protegeixen aquest tram del llarg, després del qual torna a imposar-se el quart grau fins la reunió.
Acabo jo la via amb un llarg quasi pla, en el que em saltot totes les assegurances, i amb un últim llarg on després del primer mur, maco i divertit, trobo que l'accés al segon no te massa sentit, doncs de front hagués resultat un itinerai potser més lògic (l'original consta d'un parabolt molt a l'esquerra, quasi al costat del camí que es puja a peu).

La vista des del Montgròs és potser una de les millors de Montserrat.


I la combinació de vies podria continuar, i continuarà. Els aperturistes ja projectaven  equipar una nova via propera a l'aresta de la Salamandra (crec que continuar per l'aresta sud de la Rocs Plana dels Llamps seria el summum); el que és segur és que aquest itinerari tindrà continuïtat.

dissabte, 15 de gener de 2011

Agulles: per a re-començar a escalar





El Morro Pla ens vigila
L'excusa és introduïr una companya a l'escalada, però a tots ens va bé reiniciar-nos, després de l'aturada nadalenca, en vies assequibles en el millor dels entorns.


Els companys coneixen millor que jo aquesta regió de Montserrat, i em deixo portar.

La primera agulla que escalem ja és als confins de la regió, potser ja a Frares: la Sense Nom.

Escalada plaent i tranquila, on l'únic elements que farà la gitza és el vent, i amb la dificultat, sempre baixa, que va augmentant fins els primers passos del quart llarg de quart més.







La canal Ampla és un tresor de bosc envoltat d'Agulles; els noms propis son literals aquí.

Des del cim descendim al collet nord, envoltats per l'Ànec, l'Agulla Passola, el Caputxó de Semir... Confesso que és una de les zones de Montserrat que més desconec i ja he posat l'ull a alguna que altre via.

diumenge, 9 de gener de 2011

Montserrat és poesia

Ja s'em predonarà la gratuïtat de l'afirmació, que no és pas meva; he de confessar que Montserrat és Montserrat i punt, i que si de cas, som alguns els que interpretem com a poesia la seva lectura, que en trepitjar-la, potser sense ser del seu agrat, fem de vegades de forma un tan abusiva.



Tot ascendint pel camí dels francesos, després de superar el coll de l'Ajaguda, hom es troba inmers en el pulcre i ombrívol Torrent del Migdia, en profund contrast amb el eixut vessant sud que ha acompanyat fins ara el camí.



Avui alguns escalen a la part baixa de la muntanya, però el dia no hi convida.
Mentre les boires amagen la muntanya des de baix, convidant a no apropar-s'hi i augurant-ne un aspecte d'allò més tètric, les seves agulles cimals revelaran el seu aspecte més suggerent a qui, amb els ulls ben oberts, decideixi apropar-s'hi. 

La Salamandra.

Cim del Montgròs.


No soc gens amant d'elements extranys a la muntanya, però he de confessar que aquest pessebre és tan montserratí com la petja del corriol quan encara no fa estat víctima de la massificació.
I és que em dol trepitjar herba i arrels quan puc trepitjar terra, i trepitjar terra quan puc trepitjar roca; tot i que sembli impossible, la goma de la bota pulveritza el terreny, i no ens podem convertir en el pricipal agent de degradació de la muntanya. 

Agulla de Can Jorba, quasi extranya des d'aquest vessant.

Mare de Deu de la Font, a Can Jorba, enrunada. Els Pollegons, tenebrosos sota les boires.