divendres, 25 de juliol de 2014

Regalecio o Regalèssia, cresta fàcil i toponímia complicada

5 de juliol del 2014

És un jardí florit la vall de Siscar al començament de l'estiu. Allunyats al poc de començar a caminar de l'Ospitalet, fins i tot els elements humans semblen armonitzar amb la natura; i què és un jardí si no?











Del brogit del transit constant i de la central hidroelèctrica del poble d'Ospitalet, penetrem al silenci de primera hora del dia quan tot és a l'ombra, només trencat pels rierols d'aigua i el cant dels ocells.
Per molt bon camí pugem per la vall del riu Siscar, coneguda a l'hivern, fins que creuem el riu i comença a ser més pedregós i envaït per la vegetació vigorosa. Arribats a l'estany del mateix nom, ascendim cap al coll altre cop homònim, on comença aquesta cresteta.



Estany de Siscar, camí de la Portella.


Pic de Regalecio.


Des de la Portella de Sisca, ascendim el pic de Regalecio per l'evident canal d'herba que sembla menar al cim. Al capdemunt s'acaba i grimpem un parell de murs, amb estimballs drets a llevant i canals a ponent. Assolim el cim.
D'aquest, podem desgrimpar cresta o bé baixar una canal lleugerament a l'esquerra, que és l'opció que triem, tot i que també exigeix desgrimpar (trobem un tascó abandonat).
Arribem a un collet on s'inicia un laberint de gendarmes. Alguns els enfilem, altres els flanquegem; un d'ells ens demana de treure la corda i fer un llarg, amb un pas potser de IV per a encimbellar-s'hi.
Nous collets, ara més elevats, i atenyem un tram més rectilini i més a nivell, també més aèri, pero de fàcil grimpada en horitzontal, fins acabar de cop en estimball: rapel de 25 m i coll final.

 

Podriem continuar la cresta cap al pic d'Albe, i més enllà enllaçant crestes en aquesta regió rocosa i amable a la vegada, però ja en tenim prou i del collet cerquem la millor baixada cal al fons de la vall, a retrobar el camí de la Portella de Siscar a l'estany de Pedourres.




Pic de Regalecio des del camí cap a l'estany de Pedourrés.



Prenem el camí GR, enfangat i ple d'aigua arreu, vall d'Arques avall. Retrobem els ginebrons carbonitzats fa dos anys, en un foc que va durar dies i que lentament anava cremant en profunditat, permetent que actualment només hi creixen herbes d'estiu. Això si, la florida és impressionant.
 



 

divendres, 4 de juliol de 2014

Peguera, pic i vall, principi i fi.

22 de juny del 2014.

Els dies llargs val la pena d'aprifotar-los per pujar les muntanyes des dels pobles, és a dir, senceres, en tota la seva dimensió, tot i que pel cas ens en sobrarà de dia.


La primavera, estiu ja a quasi totes les cotes, és un esclat: aigua arreu, herba seca encara per brotar, flors, i gentada; uns corrent amb poca cosa, altres trescant amb molta càrrega i alguns passejant . Al cel, un falciot foragita el corb que potser li amenaça el niu, mentre un voltor s'ho mira tot plegat des de més amunt a veure si en treu profit.  

Des d'Espot encentem ben d'hora, en previsió de tempestes que no vindran, el camí que remunta la vall de Peguera fins al cim del mateix nom. 





El Peguera, culminació de la vall, treu el cap a la dreta.
Contrasta la protecció que es pretén al lloc amb l'humanització, estàtica com les obres hidroelèctriques i dinàmica i més maligna com la sobrefreqüentació.



Estany Negre.



 Tuc de Saburó.
El polaritzador i les emulsions Fuji fan una bona aliança, tot i que aquesta no és una Velvia.