dijous, 24 de maig de 2012

Vall de Toran. Era Pica

12 de maig del 2012.

I el llop no ens devorà.
Passem la nit a Era Honeria, buït com massa sovint, i gaudim de l'agradable conversa amb l'Aleix i de les carícies que sempre de bon grat accepta el Tuc.

Lluny de maldecaps, volem un dia de gaudi absolut amb l'entorn en el que ens trobem, i què millor que la carena que tanca la vall pel nord, on és possible experimentar l'excursionisme en estat pur, caminant des d'un poble ben poc influït pel turisme fins a unes muntanyes gens maltractades per la massificació, passant per un entorn rural malauradament quasi abandonat, però que sap transmetre el que hauria estat fa uns anys.


Des de Canejant un costerut camí puja sense pietat entre bordes i camps vorejats de murs, ara plens d'alls florits, potser temps enrere de bestiar pasturant.


Una font convida a beure la seva aïgua oferint fins i tot la tassa per a fer-ho. I què n'hi ha de fonts en aquesta muntanya de Canejan! No passarem set.

Sota el Cap dera Serra el camí comença a flanquejar ran de bosc. Un cabirol que s'hi escapa fa honor a la salvatgia de la vall.
Aviat arribarem a la Hont Hereda, i una mica més amunt a una altra on deixarem el camí més evident per a gaudir d'una avetosa extraordinària.



Passar de la intensa llum de la solana, tot i la nubolada, a la foscor de l'avetosa que hi creix és com entrar en un palau, on els troncs son les columnes i la terra coberta de pinassa la catifa que dona la benvinguda als hostes.

Al capdemunt de l'avetosa s'endevina un corriol transversal que mena fora, als prats, i ja decididament carena enllà. 
Pugem el Tuc de Pan i flanquegem el de Canarilhes pel magnífic camí que sobtadament apareix en aquest tram. Arribem a la planera zona de Cap dera Potèrla i ens dirigim de dret cap a Era Pica pel fil de la cresta.

El Cap dera Pala Vaciuèr, els tucs de Crabèra, Canejan i el Cap del Malh: vista integral de la cresta de Crabèra i de les canals, inclòs la que no vam encertar, Era Trauessa. Al fons el majestuós Mauberme.

Ramat d'isards que sorprenem a Era Potèrla. Valls de Bedreda i Comatroja.


Les boires de la planura occitana intenten penetrar a l'Aran però no ho aconsegueixen del tot. Els isards, refiats de la seva protecció, es deixen sorprendre fàcilment en mig dels prats, i fugen cap a l'avetosa en veure'ns. La mateixa sorpresa s'emporten un parell de perdius i alguna guatlla. Els cèrvols vam tenir la sort de veure'ls el capvespre anterior ben a prop del refugi. Aquesta vall és un paradís natural, molt més ben protegit pel seu desconeixement i abandonament del que podria estar-ho per cap figura legal.

Arribada a Canejan pel camí d'Era Guarèra després d'enllaçar amb el dera Cau.
  

dissabte, 19 de maig de 2012

Vall de Toran. Era Trauessa (o quasi), a la cresta de Crabera.

10 i 11 de maig del 2012
La realitat de les dimensions d'aquesta muntanya és quelcom que no obeeix a la interpretació que puguem fer de la cartografia, per precisa que sigui, ni tampoc a la percepció visual, que en base a experiències prèvies, ens transmetrà una relació de proporcions que no s'hi ajustarà.

Ben mirada sobre plànols i vista uns quants cops des de diversos angles, fins i tot trepitjada pel seu fil, ens encarem de ple a aquest vessant sud de la Cresta de Crabera, que uneix aquest Tuc amb el Tuc Blanc, amb el destacat Tuc de Canejan enmig.

Som en uns dies de temperatures altíssimes, sobretot al fons de les valls, però les nits son clares i encara que sembli mentida regela en alçada. Els vessants sud estan molt nets de neu, trobant-se acumulacions de purgues al fons de les canals i de les comes, mentre que les pales i les arestes son ben nues. Els vessants nord en canvi, son objecte d'allaus degut a les acumulacions de neu que presenten, que amb les temperatures altes, ja no son capaces de sostenir-se, sobretot quan el terreny és de roca llisa i de fort pendent.

És així com observem allaus des de les pales superiors de la cara nord del Tuc d'Ermer, que comencen essent lliscaments de plaques sobre la roca llisa i ja desglaçada, i que en impactar en les cingleres de sota acaben formant veritables cascades de neu. Per tan la màxima serà 'les cares nord ni tocar-les'.

Circular avall pel semidesert Aran és un plaer, petit però en comparació a l'ombrivola carretereta que serpenteja discreta pel fons de la Vall de Toran.

Al final de la pista, sota el Barratge de Sant Joan, dinem a l'ombra dels arbres; al sol no s'hi pot estar. Preparem i carreguem motxilles i encetem el camí de Barrier cap a Es Grauèrs. Algun allau que cau del Tuc d'Ermer posa l'accént a la música constant i estrident del riu, que baixa amb violència per les Gorges del mateix nom. El desglaç a aquestes hores de la tarda és força patent.


Arribats a la Hont des Brotaci ascendim pel matollar primer i herbassar després, en direcció a la Coma d'Arbe. Hi entrem lleugerament fins a situar-nos prop de les primeres pales de neu, ja gairebé a la boca de les canals, almenys aparentment.  Els isards ens miren des d'allà. Què hi fan? S'hi estan fins el capvespre.

El terreny és tot pendent i fer-hi nit no és fàcil. Trobem un parell de bedolls, inclinats per les fortes allaus que deuen caure aquí quan tot és ben carregat de neu, amb un petit amontegament de pedres al darrera, que serà de fàcil aplanar per a muntar-hi la tenda.



Anem a dormir molt d'hora. En breu ens llevarem.

A les 3:30 h sona el despertador i ràpidament ens llevem i comencem a ascendir. Aquí no hi ha pèrdua, sempre amunt.
En pocs minuts ja trepitgem neu. No fa gaire fred, però ha regelat. Ens posem els crampons.

L'entrada de la canal, que amb llum de dia semblava inmediata, es fa esperar, donant-nos una primera noció de les dimensions reals del vessant.

Ben fosc anem pujant i percebim la primera inflexió cap a l'oest, i arribem a un punt on la canal sembla acabar, que en principi interpretem com al primer collet del que fa referència la ressenya, però que de seguida veïem que no és.
Així doncs hem saltat a una nova canal que presenta una clara continuïtat amunt, tot i que aviat la neu començarà a minvar. Sobre plaques cada com més aïllades anem progressant fins que comencen les rimaïes i les interrupcions, amb ressalts de roca.
Aviat ens trobarem ascendint cascades d'aigua i terreny rocós. La neu s'acaba.



Fotos de la Silvia.

Arribem al collet on segons la ressenya hem de flanquejar a la dreta en lleuger descens per a entrar a una nova canal i ascendir-la fins el final. Així ho fem. El que no està clar és quin és aquest final, doncs amb els nombrosos trams rocosos que hi ha es fa difícil de saber on hem de travessar novament a la dreta a buscar la canal que definitivament ens ha de portar al capdemunt de la serra.
Som en un mar de canals, agulletes, esperons i cascades. Ara és el moment en que el vessant mostra la seva dimensió real, fent-nos-hi cada cop més petits en comparació. És inmens!
Continuem recte amunt pel terreny més evident i és aquí on errerm. Definitivament hem perdut l'itinerari. 



Evitem tan com podem d'assegurar-nos amb la corda, doncs s'ens està fent molt tard i el sol és implacable. Afortunadament no ens tocarà, però haurem d'assegurar-nos en alguns passatges on la roca és inclinada i mullada pels regalims d'aigua.

L'incertesa consisteix a saber en quin punt de la cresta anirem a parar, ja que això condicionarà del tot les possibilitats del descens.
El desvetllament d'aquest misteri revela l'errada en l'itinerari i ens situa en el punt més delicat de la cresta: a l'inici del tram més aèri i difícil previ al Tuc de Canejan. Tenim cap a l'est, que és cap a on hauriem d'anar, un gendarme envoltat d'estimballs a banda i banda, amb roca mullada i neu inconsistent. A l'oest hi ha la llarga carena cap al Crabera, plena de cornises sobrecarregades cap al vessant nord, sota les quals cal flanquejar, entre allaus que han anat caïent i que cauran, doncs ja és migdia i la temperatura és plenament estival.

Som a la gola del llop. Ens devorarà?



En blau el nostre itinerari; en verd la continuació de la canal Era Trauessa.


dimarts, 8 de maig de 2012

Creu Roja al Cavall Bernat (o Burret) de Sant Llorenç del munt

7 de maig del 2012

Fa dos anys escalavem unes quantes vies d'aquesta vistosa i accessible agulla de Sant Llorenç del Munt.
Dir exactament quines vies hi hem escalat és difícil, perquè gairebé sempre hem començat per una i hem acabat per una altra, bé per que hem sortit per una variant o bé per que ens hem equivocat. De totes formes, aquest és el tarannà de les nombroses apertures en aquesta roca: variants, enllços, creuaments...

De moment hi hem fet:
  • La Canal Central (nº 6 de la ressenya de www.santllors.com) sortint per la Normal nº 10. Aquesta combinació és la que fa la majoría de la gent. Equipada, desequipada, restaurada, reequipada... en fi, de tot i més. Per aquí és per on baixem sempre amb un rapel de 30 m clavats des de dalt.
  • La López Roca (nº 5) de vegades per a fer top rope i provar la nº 4, i de vegades continuant per la Normal fins dalt.
  • La Via dels 3 Burins (nº 9) continuant per la Normal.
  • La Jaro (nº 22) entrant per la Insoculòrum (nº 23).
  • La Cagalàstics (nº 18) sortint per la Directa (nº 17)
  • L'Arrossàires (nº 13), aquesta sencera sense variants.
  • La via sense nom nº 19
I ara la Creu Roja, nº 20. Ja hi vàrem sortir per aquesta fisura l'anterior ocasió, quan vam fer la via sense nom amb el número 19 a la ressenya; ja deia jo que aquella savina em sonava...

Flanquejant pel sud l'agulla, ens situem a la seva cara oest i grimpem una mica fins uns grans còdols, on ens aturem còmodament a peu de via. Veiem clarament la varietat d'equipament del primer llarg, amb espits, algun parabolt i algun cap de burí vell i rovellat que ens ajudarà molt.


L1: 25 m, V+/A0
R1. Foto Silvia
Aquest llarg consisteix tot ell en placa de roca vermellosa de mala qualitat, amb alguna franja de còdols mitjans i franges molt terroses.
El primer mur és molt dret, amb presa arrodonida i roca trencadissa, a base de petits grans i molt fang vermell. Per a mi és el pas més difícil de tota la via. Comença la Sílvia i s'hi escarrassa a provar-lo en lliure, però l'A0 s'imposa. 
Les assegurances estan molt a prop en tot aquest llarg, com entenc que ha de ser donada la poca solidesa de la roca.
Uns metres més amunt torna a haver-hi un altre mur que s'ha de mirar bé, tot i que amb una mica més de presa que el primer, sobretot més grosses.
Després d'aquest mur el terreny tomba però és més terrós. Un parabolt protegeix el pas fins una gran savina morta, amb un tronc preciós al costat del qual hi ha la reunió amb dos parabolts. Llàstima que l'arbre no sigui viu, que si no els parabolts no caldrien.

L2. Fotos Silvia.

L2: 25 m, V, A0
Tenim enfront una fisura vertical que a la part de dalt travessa l'agulla fins l'altre costat.
La fisura forma una xemèneia que s'ha d'escalar en oposició (ramonage); així doncs em penjo la motxil·la a l'arnés amb una cinta llarga i cap a dintre.
Al fons de la xemenèia hi ha la primera assegurança: una baga en un pont de roca. Una mica més amunt hi ha una altra baga, una mica més enfora, penjada d'un tac de fusta. El cordino que uneix la baga al tac de fusta mereix un canvi, però avui no és el moment. Amb fe en que resistèixi m'hi penjo. 
Ara cal sortir a l'esquerra amb un pas bastant aèri, més impresionant que difícil. Sortosament hi ha un pitó molt a prop, una gran V una mica rovellada però molt ben empotrada, que asseguna el pas de totes totes.
Amb bona roca pels peus flanquejo i supero una repisa que dona inici a la segons fisura, comú a la via nº 19. El parabolt que hi ha aquí és l'única expansió del llarg.
Amb alguna oposició més i per còdols ja més grossos arribo a la savina, previ pont de roca a la fisura, que serà l'última assegurança fins el cim, ara ja amb bona roca, compacte i de bona presa.

La reunió la faig a la savina del cim, doncs les anelles del ràpel queden massa lluny com per veure i controlar la companya.


Els últims raigs de sol m'acompanyem fins a acabar el llarg i acabem tots dos amb el sol ja post.
La satisfacció d'aquestes petites escalades és absolutament contraposada a la dimensió de les vies. En allò més petit s'hi concentren les emocions més intenses, servides una tarda qualsevol d'un dia qualsevol, sense més pretensions.



Entre tempestes al Coma d'Or

5 de maig del 2012

Després de tres mesos d'hivern sec, aquesta primavera costa de veure el blau del cel, i més encara sobre el blanc de la neu, que ara és abundant però resta sota una capa de núbols quasi constant que la humitegen i a la vegada la mantenen.

Una altra minsa nevada ha caigut aquesta nit sobre un mantell abundant per sobre dels 2000 m d'alçada, transformat i ben asentat, i endurit per regel nocturn, però de molt bon progressar gràcies a aquesta finíssima capa recent.

La idea inicial és pujar el Puigpedrós de Lanós per la canal nord-oest, però un moment de bòira i tempesta just abans d'arribar a la Portella de la Coma d'en Garcia ens en fa desistir, doncs l'itinerari inicial requereix fer molts ascensos i descensos que en cas de manca de visibilitat temo errar.
Així doncs amb més material del compte a l'esquena assegurem la jornada fent només el Coma d'Or.


La poca neu al coll de Pimorent permet entrar amb cotxe a la malmesa Coma d'En Garcia; la pista està neta, i ens atansem quasi fins el sifòn d'aigües. Sota la fista i ran de riu hi ha una llenca de neu on ens posarem els esquís i per on baixarem després. És prou gruixuda per tapar-ho tot, roques i matolls.


Sense més secrets fem aquest popular itinerari d'esquí de muntanya. El punt on la neu és més escassa és entre la Portella de Cortal Rossó i el cap de Llosada, on les pedres treuen el cap. Tot i així el descens d'aquest tram serà una delícia gràcies a la compactació que presenta el mantell.




dimecres, 2 de maig de 2012

Una de les poques esquiades de l'any, al Montmalús.

29 de maig del 2012

M'hi resisteixo tan com puc, la evito, però per a fer una sortida ràpida m'aprofito de que les carreteres andorranes assoleixen tranquilament i sense miraments els 2000 metres d'alçada, i permeten així arribar a la neu sense esforç. És com una via d'escalada sense aproximació...

I és per això que hi van tants esquiadors de muntanya que, com uns quants que vàrem trobar, per a ells l'esquí és una fi en si mateix, i no un medi que facilita l'accés quan la muntanya està nevada. Vet aquí que molts baixaven des del coll del Montmalús sense 'molestar-se' a fer cim; només pretenien el decens.


Tot i ser pont de primer de maig, les estacions d'esquí tancades i una meteorologia purament primaveral foragiten turistes de la muntanya, i Andorra sembla una urbanització fantasma semiabandonada. I no parlem de les estacions d'esquí. 

La bogeria primaveral ha volgut que les precipitacions que ahir eren aigua enllà dels 2500 m, durant la nit fossin neu fins més avall dels 2000, i i el caprici del vent de sud, escalfat pel seu propi fregament amb les muntanyes, fa que la neu sigui més humida en alçada just sota el coll, mentre que a cotes relativament baixes, entorn els 2000 m, es manté pols fins el migdia!

Avui les pistes d'esquí son totes nostres; només alguna moto de neu se sent de lluny de tan en tan. Una munió de gent ,ja sigui amb raquetes o amb esquís, pugem i baixem d'aquesta muntanya, uns per aquesta coma i d'altres per qualsevol de més enllà, fins a coincidir tots a la coma Estremera i al coll. 



El dia comença radiant. Les boires poc a poc aniran evolucionant, i acabarem fent el descens entre escadusseres tempestes de neu granulada.


Entre cops de vent i nubolades assolim el cim amb els crampons als peus, i albirem la vall de la Llosa i les muntanyes que la tanquen formant-hi una mena d'embut cap al sud; allà si que m'hi ve de gust d'anar-hi.
D'Andorra en torno sense la sensació d'haver anat a la muntanya.