diumenge, 28 de novembre de 2010

Intentant d'enfilar-se pel Serrat de les Garrigoses

No hi havia escalat mai i realment la roca és molt diferent, fins i tot respecte de la dels sectors veïns de Collbató; hi abunda el ciment calcari i hi manquen els prominents còdols de la part alta de Montserrat.
La orografia també és molt diferent, doncs tan plaques com esperons i diedres son molt discontinus i constantment l'itinerari canvia d'un a l'altre buscant les millors possibilitats de preogressió.
Finalment, l'equipament és el just, doncs les possibilitats que fisures i forats ofereixen per a l'autoprotecció, s'ha respectat en obrir les vies.


Comencem a escalar la via Aranya des del Camí de les Feixades, doncs els dos llargs que comencen més avall son posteriors i més difícils.
El primer llarg comença per una mena de canal amb una roca molt llisa al centre i amb més presa als laterals, o sigui que a obrir cames, que srà la tònica a seguir. Més amunt se superen algunes plaques que s'ho fan mirar, tot plegat amb ben poques assegurances; la Sílvia ho supera molt bé.


El segon llarg comença amb un pas una mica atlètic i desplomat protegit per un espit, i després continua per una placa amb bons forats. Fem la reunió opcional i continuo, amb un diedre a protegir que fa pensar en escalar i emplaçar assegurances, i a oblidar-se de seguir línies d'expansions que aquí no existeixen.


Arribats a la segona reunió, fem el tercer llarg fins la feixa, i essent tard, havent-se tapat el sol en plena ona de fred, i essent molts a la mateixa via (som 5 i ens precedeix una altre cordada), baixem.



L'experiència d'aquest tipus de via em satisfà, i el fet de passar por en certs passatges, genera el desig 'fatal' de fer-ne més, de superar i dominar aquestes vies.

Hi tornarerm. 

dissabte, 27 de novembre de 2010

Una gran excursió i una petita escalada

El Pas del Príncep és un d'aquells indrets de certa nomenada a Montserrat per ser quasi obligatori en els anars i venirs de cap a cap de la serra, així com ho és el coll de Porc per passar de cara a cara (nord i sud).

El que potser és menys habitual és fixar-se en la Miranda al sud d'aquest pas, i amb el seu mateix nom, com a objectiu d'una escalada des de la zona sud de la serra, tot i que des d'aquí és des d'on habitualment s'escala.

I no és extrany, doncs en conjunt resulta en un itinerari molt complert, sobretot si s'hi afegeixen petites marrades per llocs on no caldria passar per anar-hi i tornar-ne.

Des dels camps d'oliveres del Clot del Tambor, sota el Castell, prenem el camí ascendent que per la carena ens porta de cap a la Proa, prominent agulla amb una preciosa i asolellada placa que crida a ser escalada, tot i que la seva base desplomada no ho deixarà fer a qualsevol.


Continuem flanquejant les parets que miren a ponent, amb una gran quantitat de vies a l'ombra del matí, equipades amb parabolts i amb el nom a peu de via, que prometen la millor roca als que puguin superar-ne el grau.
El corriol, que segeuix els peus de vies esportives, acaba enllaçant amb el camí de la Cova de l'Arcada provinent del Vermell del Xincarró. 
Diferència de mitjans i habilitats.

Passant per la cova de l'Arcada, arribem al torrent de les Grutes, el creuem i l'enfilem fins un gran bloc que hi configura un sostre. A l'esquerra del bloc, unes marques blaves ens porten al peu de la via Blave d'Entrada, ja a la Miranda del Príncep.
Sobre la via no en diré massa coses; la informació disponible és àmplia, i resseguint les xapes blaves amb unes quantes cintes n'hi ha prou.



És un itinerari que busca els passos més fàcils cap a la Miranda, a base d'aproximar-se a les característiques baumes d'aquesta cara sudest, i de superar-les pels seus laterals, on hi trobem els curts i sempre aïllats passos més difícils.

Arribats al cim de la Miranda obtenim precioses vistes dels Frares al nord.


I cap al nord descendim fins gairebé el coll, baixant aviat a la dreta cap al Torrent de les Grutes, més amunt del característic bloc al que hem arribat quan feiem l'aproximació. 

Un pas equipat i un tram de torrent molt encaixonat donen un nou caire al recorregut que estem fent.

Desfent camí, arribats a la cova de l'Arcada, baixem al fons del torrent, a tocar de la font del Xebret (ara seca), enlloc de flanquejar cap a la Proa.




Més avall de la font, enlloc de seguir el camí normal del coll del Xincarró, continuem baixant pel torrent, ara anomenat del Tambor, i passem per davant de la impresionant placa desplomada de l'Agulla del Castell.


A partir d'aquí, el camí desapareix, i literalment baixem pel barranc sec, amb desgrimpades, salts i embardissades, fins que, prop dels camps del Clot del Tambor i amb la tarda ja avançada, acabem aquesta jornada de regust més muntanyenc que escalador.


dijous, 18 de novembre de 2010

La Mola de Sant Llorenç del Munt

Senzillament això.


Potser a algú inspirarà sentiments, potser a algú se li acudiran frases 'cèlebres', sentimentalismes de postal, o misteris per resoldre, però això simplement és el que és: el capdemunt de La Mola de Sant Llorenç del Munt, el planeta girant entorn de si mateix i la llum del sol de tarda refregant l'atmosfera freda de la tardor.


Contemplem i gaudim.  

dimecres, 10 de novembre de 2010

Val de Toran: Es Cobos (o quasi)

Tot fent nit a Era Honeria, repassant la guia de la Montserrat Timoneda i el Jaume Llanes, potser els millors coneixedors d'aquesta vall, ensopego amb el capítol de la zona d'Es Cobos i Cumedan, i m'adono que quadra perfectament amb les nostres intencions: bosc, salvatgia, i possibilitat de retorn fàcil en cas de mal temps.

Amb una previsió meteorològica plujosa, després d'una nit passada per aigua, el matí comença amb una prometedora llum rosada que reflectiex els núbols residuals d'aquest primer front que ens ha creuat.
Baixem, en cotxe aquest cop, fins l'oratori de Sant Laurenç. 

Sobre l'oratori i amb un inici confús, prenem el camí de bast que, en diagonal nord-oest sud-est, ascendeix pel vessant de la muntanya, travessant una fageda d'exemplars vells, i envellits segurament per les constants espurgues que les seves antigues soques han anat patint.


El bell camí puja fort, el dia es va tapant i de tan en tan algun vell faig caigut dificulta el pas. Un trencall a la dreta canvia el sentit de l'ascens i el suavitza lleument, arribant a la pista que ve d'Era Honeria, en un indret anomenat Liera Mala.
Seguint la direcció ascendent a ponent, un camí també força costerut puja pel bosc, passant de la fageda a l'avetosa, fins que arribats a la carena, el bosc s'obre donant lloc als prats de Pèirahita.


Uns caçadors que trobem dispersos entre Pèirahita i el cap del mateix nom ens asseguren que avui ens mullarem. 
Ja ho sabiem. 
La pluja s'inicia i anirà per llarg. Un front de ponent s'encallarà per uns quants dies donant altes pluviometries a la vall.
L'anhel de llum i sol surgeix de la profunditat mediterrània del nostre esser. L'inici d'un periode gris i plujós, en aquest entorn dramàticament tardorenc, pot excedir el gaudi que ens ha proporcionat la vall en aquesta estació, i decidim creuar la frontera climàtica que és la carena pirinenca.


Montrebei diu adeu a la una tarda després de la pluja i a uns dies passats a Toran en un entorn oposat, on el Pirineu si que és frontera.

Val de Toran: el descens de la carena

Em va quedar alguna imatge per a ilustrar aquesta ja de per si il·lustre vall, i no volia allargar l'anterior post.
És hora de vencer resistirse a la seducció de les àmplies vistes de la carena i començar a mirar i a tirar avall.

Això ÈS la Val de Toran.

El fons de la vall mostra l'evolució del color dels arbres com una mena de termòmetre que indica el descens de cota del canvi d'estació.

La fageda.

La roureda.

Si algú coneix bé aquestes valls i aquestes muntanyes és el Tuc, el 'can' que te el seu 'jan' a Era Honeria. De bon matí surt del refugi i decideix a qui acompanyarà d'excursió durant tot el dia, incondicionalment, anem on anem, de pressa o poc a poc, amb neu o sense, i sempre fins al final.
O potser decideix amb qui anirà segons el resultat de les seves súpliques a peu de taula durant el sopar?
Només ell ho sap.

Sant Joan de Toran; encara que sembli mentida això és la Vall d'Aran. Diguem-ho en veu baixa, no se n'assabenti algun monstre.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Val de Toran: per les carenes de Canejan

Aquests mesos de tardor, la part baixa de la Val de Toran mostra la cara més amable de la vall, doncs, mentre a les parts altes la neu humida ja és present, a cotes mitges encara trobem els arbres caducifòlis amb les fulles acolorides i l'herba assecant-se lentament. 
La tardor va descendint de cota, i darrera seu l'hivern.


Refugi d'Era Honeria i nucli de Porcingles.


Des d'Era Honeria, imprescindible guia en mà, per anar depressa caminem per carretera (quasi pista, de fet) fins a Porcingles. Després de creuar cap a l'oest aquest modest nucli de bordes, amb alguna casa encara habitada, prenem el preciós Camin dera Cau, planer, fresat i ben estassat, que marcat com a gr211, es dirigeix a Canejan.



Arribats a un barranc que ratlla aquest vessant, a plena vista i poc abans de Canejan, iniciem l'ascens pel Camín dera Grauera, estassat també però ple d'hebra, i que de marrada en marrada guanya el desnivell fins la cabana de Cap des Malhs.


El terreny és ple de falgueres i matolls que ofeguen l'herba, amb arbres esparsos i restes de bordes al nucli de Campespin, a mig camí.




Tic d'Ermer rera els pendents que cauen a Porcingles; últimes bordes de Campespin.


Des de la cabana, oberta i útil per a pernoctar-hi dues o tres persones, seguim el camí cap a ponent, en direcció a la Hònt Herèda.


Poc abans d'arribar-hi, en un torrent on hi ha una surgència d'aigua anònima, ascendim pel mig de la magestuosa i tètrica avetosa fins els Plans de Losars, sense assolir-ne pròpiament el cim, Dossau del mateix nom.


Plans de Losars, al capdemunt de la carena, frontera de què?

Som a l'amable carena que tanca la Val de Toran al nord, en una de les seves últimes elevacions a l'oest: al nord excelses avetoses, excepció de les quals n'és la que acambem d'ascendir, situada al vessant sud; al sud herbeis i ginestars.
Cap a llevant la carena es va elevant molt suaument, i nosaltres amb ella. Passem pel Tuc de Pan, pel Cap de Canarilhes, a la vertical de Porcingles, i pel Cap dera Potèrla, tots ells suaus elevacions sobre la carena, i estimballs quasi mil metres damunt del fons de la vall cap al sud.


Carena cap a l'est: Plans de Losars; al fons el pic de Sahaja, Tuc deth Plan der Òme, Canaus....

I a llevant la carena s'enfila primer a l'inmediat Tuc de Pan, seguit d'era Pica 250 m més amunt i l'imponent Crabèra-Canejan-Blanc. Al fons el Mauberme és el més nevat, i a la dreta el Tuc d'Ermer  que cau vertical al fons de la vall.

La carena topa amb les estribacions d'Era Pica, cim de 'només' 2000 metres  d'alçada que encapçala la veïna vall de Morars, al nord de Toran (un nou objectiu per fer-hi plans).
En aquest punt ens trobem en el Pas dera Potèrila de Naut (fa uns instants hem passat pel de Baish), on trobem els murs d'una antiga cabana.
Flanquegem pel vessant sud d'Era Pica fins trobar-nos a la vertical del Plan d'Artigabadet, fàcilment identificable per ser l'únic relleu horitzontal en mig de la contínua pendent que cau fins a San Joan de Toran. Descendim directament a l'esmentat pla, per sobre de les restes seques de les falgueres que la tardor ja ha liquidat fins la primavera vinent. Sota el pla, localitzem el corriol que ve de la cabana d'Era Trauèssa, i que baixa al fons de la vall per una costeruda fageda.
El relliscós i empinat corriol acaba intersectant amb el gr 211, que prové de Porcingles i prenem a llevant fins a Sant Joan de Toran. Ja per la carretera, en pocs minuts arribem a Era Honeria.