diumenge, 13 de gener de 2013

Neu negra a l'Arieja

Dissabte 12 de gener del 2013

... i és que poca cendra i molt vent tenyeixen fàcilment la neu, que també és poca i acumulada en fondalades.




El desastrós incendi que aquest estiu va cremar la muntanya a ponent de l'Hospitalet, fins al pic de Maurès i el Cap d'Acaugnes, va estar una setmana cremant sobre relativament poques hectàrees de terreny, la qual cosa indica que sense dubte va afectar la torba sota l'herba, molt seca aquest estiu passat.
El paisatge és dessolador i amb neu ofereix un aspecte dantesc, barrejant-se cendra, neu bruta i branques de ginebrons carbonitzades.



Afortunadament per a nosaltres no tot el recorregut que fem ha estat afectat pel foc, però si per una manca de neu considerable.
Des de l'altre banda de la carretera l'obaga manté la neu fins al fons de la vall, dura i força trepitjada, però encara mitjanament esquiable. A les solanes hi ha hagut fusió i a les carenes i crestes vent, o sigui que avui els esquís es queden al cotxe i fem costat als companys, que van a peu.

Sobre la cota 2000, a la represa d'aigües, la neu torna a apareixer amb continuïtat i acumulacions del vent. Des d'aquí fins al cim de la Tossa de Pedourres s'hi pot esquiar, tan en ascens com en descens, però el porteig i el descens de l'entorn del tub de la central elèctrica fan que no ens arrepentim de la decisió presa. 
Avui gaudirem del paisatge i la companyia.


Pala d'ascens a la Tossa de Pedourres i Portella de Sisca al fons; gens de neu a la carena del Nerassol. El pic de la Regalessia (o Regalecio), baix però punxegut, suggereix dedicar-li una sortida. 

 Vall de Bessines. Pic d'Auriol a l'esquerra i Pugpedrós de Lanós i Coma d'Or a la dreta.

Pic d'Alba a l'esquerra i Rulhe a la dreta, terreny de crestes. 

Geogràficament i orogràfica s'oposen els suaus perfils del coll de Pimorent i la Tossa d'Alp al fons. Observeu els escadusserament innivats Fontfreda, Valletes, Vinyola, Font Negra...

Muntanya de Taba, lluny al nord, que encara manté força neu. El Soularac a la dreta i el Saint Barthelemy a continuació.

Desfem camí i marxem plens d'idees, amb moltes muntanyes i valls per recorrer en aquesta zona tan propera i laboriosament accessible segons la tria.  Mentre som al cotxe el temps comença a canviar; esperem neu...



divendres, 11 de gener de 2013

Pere Cardona Valls als Òbits

24 de desembre del 2012


Ressenya de Santllors.


Aquesta petita via a la petita paret dels Òbits, petita per baixa tot i que prou llarga, posa de manifest els racons que Sant Llorenç ofereix als seus incondicionals per caminar molt i escalar poc, la qual cosa per a mi és cap merma de satisfacció, per poc que sembli com a activitat des d'un punt de vista tècnic i/o esportiu.

Per arribar als Òbits tampoc triem l'itinerari més discret i bonic de tots, doncs fem el camí de la Canal de les Bruixes i la Canal de l'Abella, però tot anant-hi només ens creuem gent al camí carener que va del coll d'Estenalles a la Mola, on diria que és gairebé impossible no trobar-hi mai ningú.

Recorrem la paret d'est a oest, contemplant les xapes de la Janis Joplin d'en Paca, on algun dia haurem de penjar-hi els estreps si ens hi atrevim, i de la Bolets Màgics, que potser farem abans esperonats pel seu equipament. 
Força més enllà, quan la paret s'encara de ple a llevant, identifiquem el morral i la fisura que encabeixen la nostra via i la que imperdonablement encana no hem intentat mai, la Crack i te de roca, en l'obertura de la qual va participar el nostre íntim amic Jaume.

Una grimpada per soques d'alzines ens permeten atenyer la roca; si no fos pels arbres la via seria més llarga, i gràcies a déu que ben poca gent s'aventura per aquests itineraris, que si no la canal estaria trinxada i erosionada con tantes de Montserrat i com algun sector esportiu del massís amb peus de via ben desertitzats.


I l'alzina seà efectivament la primera presa i la primera assegurança del primer llarg.
Vista la placa que tenim al davant s'adjudica la tirada la Silvia. Comença com dic fent la mona per l'alzina, fins a superar els primers metres de roca dolenta i xapar el primer dels dos espits del llarg. Segueix un pas vertical sobre roca ombrívola, sòlida pero de mal aspecte, bona pero aparentment patinosa, fins caçar la segona assegurança, per acte seguit sortir finament a la llum i l'aire, on tot es veu més clar i el terreny tomba. Era necessàri superar aquest mur per anar a buscar el traçat lògic que marca el llabi fisurat.
Uns metres de grimpada rera unes sabines, que arrelen a la fisura i que es llacen per a assegurar-s'hi, condueixen a un mur on s'allotja la còmoda reunió, amb pot de piulada i ressenya.



Segon llarg. Surto mur amunt per sobre d'uns còdols rodons i poc prominents, molt adherents però, fàcil, fins a protegir-me amb un pitó que queda força desplaçat a la dreta, però que és exactament on toca. El terreny mana.
D'aquí en endavant, sempre amb tendència a l'esquerra, dos espits protegeixen la resta del llarg, fins un mur final amb una llastra dubtosa que mena al capdemunt del cingle.
Trio alzina i faig reunió.




És aquesta una de les cares més feréstegues de la Mola, la nord-est, que divisem des d'aquí. El turó de les Nou Cabres, a sota i en primer terme, ens espera encara, doncs ens hi hem atançat dos cops i calen coses per a enfilar-s'hi. Escalar-lo és prohibit.

    

dimarts, 8 de gener de 2013

Un gran dia, la via i el dia, a Abella de la Conca

23 de desembre del 2012

Després de les penúries i patiments a l'Aresta Ribas a Montserrat, agafo els gats vells i els empotradors i de dret cap a les espines calcàries del Prepirineu, blanques, asolellades i esberlades, que no s'acaben mai i on les possibilitats semblen infinites.

Al sud de Carreu i a continuació de Carrànima, cap a ponent del poble d'Abella de la Conca  van apareixent i desapareixent petites serres ben verticals i estretes, roques en dien aquí, i en una d'elles, a tocar del pas de Finestres, s'hi ha obert tres vies, d'entre les quals la 'Un gran dia' és la més fàcil i la triada per a coneixer el lloc.

Paisatges amplis de conreus de secà, poble quasi abandonat, sol intens i forta olor a farigola... inequívocament som al secarrall entre l'Alt Urgelll i la Noguera. Acostar-se a la serra és fàcil per la pista que del poble mena a Cal Borrell, els habitants de la qual ens veuen mentre escalem i ens saluden quan acabem.



Per camps d'ametllers i garrics pedregosos atenyem el peu de la paret i el de via, que trobem de seguida. D'ara endavant ens acompanyarà la música pròpia d'aquestes terres, a base d'un fons d'esquelles d'un ramat de xais que pastura, el diesel d'algun tractor que ja és inseparable del mon rural i quan més amunt més intensos els xiulets dels voltors en fregar l'aire, tot un concert de notes i matissos que pocs cops recordo haver escoltat tan a prop, i és que aquí s'els veu fins i tot com et claven la mirada.



La via segueix l'esperó en tot moment, oferint la possibilitat de triar-ne la cara, anar pel fil, el que ens sembli, jugant amb l'autoprotecció obligada però fàcil, doncs en tota la via només trobarem un pitó, un pont de roca, un espit a la R1 i un espit a la R2.

Començo jo i gaudeixo plenament dels passos i de la roca, entre grans blocs, alguns de mòbils i monolits sòlids; quina diferència amb ahir que no em veia capaç de res. La continuïtat del primer llarg no és total, però poc a poc va prenent caràcter fins a la reunió, còmode, amb un espit, un pont de roca i reforç amb el Camalot verd.

R1


El segon llarg es presenta més vertical i continu, amb una aresta molt estètica flanquejada per plaques esberlades i brillants. Tocava a la Silvia però no ho veu clar; lo seu son les plaques montserratines. Inicio l'esperó per l'esquerra i descobreixo que per allà no era, però tan és. Passo al fil, després a la placa de la dreta i altre cop al fil, quan més va més estètic i aeri, equipant amb tascons i aliens aquí i allà. Trobo l'espit de reunió i hi afegeixo un merlet.

R2


Al tercer llarg ja s'hi posa la Silvia, seguint la tònica de la via fins el capdemunt del serrat, on fa reunió en una savina.


A tocar del punt on hem arribat localitzem una altra savina amb uns quants aros de corda i un malló. Vet aquí el rapel. Baixem per la bella i també ben vertical cara nord, que convida ser explorada cara amunt, oferint possibilitats d'obrir-hi alguna via a l'ombra. De fet tots aquests serrats conviden a agafar martell i pitons i llançar-s'hi arreu; només l'estabilitat de la roca i les pròpies capacitats hi poden posar límits.


Ressenya de La noche del loro.

diumenge, 6 de gener de 2013

Neus privamerals a la muntanya de Tabe, Saint Barthélemy

Dissabte 5 de gener del 2013.

Nits molt fredes i un sol que escalfa fort; ventades i cel blau; anticicló.
Les condicions de la neu prometerien per fer canals, però al cor de l'hivern la neu encara no ha transformat en canals i fondalades arrecerades, com vam comprobar uns dies abans al circ de Pessons, mentre que les pales que no han estat sobrecarregades pel vent i que en canvi han estat endurides per aquest i per l'acció del sol, ofereixen un terreny molt còmode tan per a caminar com per a esquiar.

Molt d'hora entrem a l'Arieja per Pimorent i baixem fins a Acs i Lusenac. Allà enfilem carreteretes d'aquelles tan entranyables a través dels pobles de Vernaus i Lhordat i prenem la carretera de la cantera de talc de la muntanya de Taba. Els revolts ben glaçats son indicatius de la fusió diürna i del regel nocturn.



Al característic revolt al voltant de la cota 1300, s'inicia la pista de Sarrat du Bosquet, on estacionem i comencem l'excursió.
La pista presenta neu, traces de raquetes, d'esquis, d'apeu i fins i tot de cotxes. Com que la Silvia encara no pot calçar-se les botes d'esquí l'intenció és fer l'excursió a peu i amb raquetes, però per si de cas m'he portat els esquis i prou que he encertat. El Jot's acompanyarà a la Silvia també caminant i jo aniré amb esquis.


Prenem i seguim la pista cap a ponent, amb els ulls vigilant amunt per si hi ha prou neu per a ascendir més directament, però el tou coixí de neu molt podrida no augura res de bo. Seguim doncs la pista, amb la fina capa de neu que la cubreix encara endurida.

Arribats al torrent de Sauquet la traça d'esquí continua fageda endins, en lleuger ascens, seguint a voltes un balissat sender. La neu te gruix però quasi no te base, i és bastant fosa, però em permet ascendir be amb els esquis. Els caminadors aprofiten la meva traça i pugen sense raquetes.

El terreny promet una entretinguda baixada; la bellesa del bosc però pot amb tot.

Aviat el bosc acaba i arribem a la Jaça de Sedars, amb una part oberta com és norma a l'Arieja. És aquí on la traça canvia el rumb per a encarar els pendents aponentats de l'aresta sud del pic de Saint Barthélemy. El llom carener es presenta ventat i amb els matolls i les pedres treïent el cap, però per sota la neu és més que suficient per a progressar amb esquis.

Jaça de Sedars i cara oest del pic, més innivada del que sembla. 

Jo per la traça d'esquí i ells per la dels caminadors ens separem a mitja alçada. Poso ganivetes per al tram més dret, doncs la neu és ben glaçada, i així també aprofito per a retallar la traça al gust, progressant al meu aire. Més aprop del cim i amb la neu ja transformant trec ganivetes i avanço més lleuger fins el cim. Avui encara no hi ha pujat ningú; m'acomodo a esperar els companys, que posen de manifest la diferència de velocitat dels mitjans de progressió en neu.

Cim del Saint Barthélemy. 

 Carena nord, amb Montsegur al fons, i el vei Soularac.

Imponent com sempre, més amb neu. Atrau i aterra a la vegada.

Arriben un grup d'esquiadors francesos i un caminador que prové de Monts d'Olms, al nord, però dels meus companys ni rastre. Aprofito doncs per fer una becàina arrecerat del suau però constant vent, després d'entretenir-me força estona a passejar la vista per tans i tans cims, valls i serralades com un amant de l'Arieja por imaginar.

Al voltant de les dues de la tarda iniciem el descens. La neu es presenta com una mantega deliciosa sobretot a prop del cim, dura a sota i amb uns centímetres fosos a sobre. EL descens és un plaer. A mitja alçada apareix algun tram més glaçat encara, més aponentat, i ja als pendents inmediats a la cabana ha transformat més degut a la més baixa alçada, però s'esquia d'allò més bé.
Una altre becaina i a esperar els companys que baixen caminant (de fet a ells els va prou be, doncs s'ensorren molt poc i han d'utilitzar crampons; ja és que aquests dies la neu va bé tan per caminar com per a esquiar).

Toca entrar ara al bosc, el pitjor dels terrenys. Neu flonja i molt fosa, branques, rocs, rierols arreu... Trobo que prenent-lo per la dreta hidrogràfica del torrent el terreny és més constant i només haig de fer coses rares un parell de cops (baixar en escaleta, travessar un rierol...).
Un cop a la pista puc encara baixar-la tota sense treure'm els esquis, però haig de caminar amb ells sobre la terra tres o quatre vegades, allà on pujant encara hi havia uns centímetres de neu, o sigui que d'ara endavant de ben segur que caldrà caminar-hi.


En Jot's, la Silvia, i l'Arieja.

Vents del nord a llevant, que aquí no afecten, mentre que castiguen tot el Pirineu Oriental.


Aresta Ribas

22 de desembre del 2012

Avui totcarà treballar de valent a la Silvia, doncs només començar la via noto coses extranyes als peus. Ja sabia que l'entrada al primer llarg era fi i que el faria de segon, doncs començava la Silvia, però lo més greu és quan al segon llarg baixo d'un quart: no m'han recutxutat bé els gats, i no tinc gens de tacte, és com si tingués un obstàcle a la punta de cada peu. Avui m'arrossegaré paret amunt.

Havia llegit que la via era discontinua i amb les dificultats bastant puntuals, però hi ha un parell de punts on les coses es compliquen.

Com ja he dit, al segon llarg baixo i cedeixo el relleu a la Silvia. Ja aquí l'assegurament de la via pren el caire que mantindrà arreu tret del llarg amb més grau, que està ben equipat i per tan no és el més difícil. 



Em sorpren en canvi el sisè llarg, on la sortida al cim graduada de V+ em sembla finíssima; val a dir que la meva percepció no és de la màxima certesa en aquesta ocasió, pero també la Silvia s'el pateix de valent. En aquest llarg fem una reunió intermitja al rosari de pitons que hi ha a la fisura; la Silvia em vol a prop. Enceta la segona meïtat de llarg pels parabolts de la dreta, fent un ball dreta-esquerra ben extrany. Aquest és el fruit d'haver equipat variants al traçat original, que en alguns punts com en aquest trastornen una mica.


Amb tot la via surt i arribem al capdemunt amb les últimes llums. El camí de descens en principi és clar, però sabem que el farem a plena nit, i davant del desconeixement que en tenim per no haver-lo fet mai, optem per atançar-nos al Platan, carena amunt i baixar pel camí de La Plantació cap al Clot de la Mònica. Si, és molt més llarg, però còmode, ben fresat i encara millor conegut; res més adient per una caminata nocturna.

Ressenya de La Noche del Loro

Aquesta ha estat doncs la meva experiència en una clàssica on espero tornar-hi be de material i de cap, doncs resta pendent d'alternar llargs i escalar-hi.