diumenge, 25 d’abril de 2010

Tuca de Ballibierna amb esquis.

Molt tard la nit de dissabte, què dic: molt d'hora la matinada de diumenge, arribem a Pont de Coronas, esquivant algun gran roc que hi ha al mig de la pista, però sense neu, i descansem unes hores.

A les 7 del matí, un grup de 15 persones fem camí, amb els esquis a l'esquena, cap als Ibons de Ballibierna.

La neu apareix amb una continuïtat esquiable a la cota 2100 aproximadament. Durant el matí està molt glaçada, tot i que pel pendent no cal fer servir ganivetes.


Els estanys estan ben glaçats i s'hi pot passar tranquilament per sobre.El que veiem son acumulacions d'aigua de desglaç sobre la neu.



Després de l'Ibón Alto de Ballibierna virem cap al Sud fins un collet que s'obre a la coma dels Ibons Chelats, i en direcció Oest ascendim la pala que ens condueix a la carena cimera.
Quasi tot el grup es queda aquí, menys jo i el Javi, que volia passar al Culebres i baixar per la cara Oest.



La carena abans d'arribar al cim és estreta i vertiginosa, degut al pendet accentuat per la presencia de neu.


Cim del Ballibierna i al fons el Culebres, amb l'estret pas entre tos dos, que s'acostuma a fer i a anomenar 'a cavall'.
El descens es fa millor del que la temperatura farà pensar (gairebé en màniga curta) fins que al fons de la vall la fusió i les pedres ja no permeten esquiar pel bosc.


dissabte, 24 d’abril de 2010

Agulla de l'Arbret: via Aitor

Estem acabant el mes d'abril i Montserrat gairebé sense ni tocar-lo!
Aquest dissabte trenco la ratxa i acompanyo els asidus Sílvia, Marissa i Alex.
Aquests dies estan fent vies assequibles i això m'acaba de convencer.

La Sílvia i la Marissa escalen la via Hom Mani Padme Hum, de grau similar però amb equipament abundant (i peculiar, doncs son una mena de claus retorçats).


L'Alex i jo fem cordada i escalem Aitor.
Amb el temps que fa que no faig via, convido l'Alex a començar, i de fet acabarà escalant ell de primer tota la via: al primer llarg nomes hi ha 4 assegurances, i els quarts em semblesn cinquens passats! La roca de Montserrat s'ha de tocar amb certa assiduïtat; si no li ets fidel no et perdona.
Així doncs decideixo disfrutar de segón i permetre a l'Àlex disfrutar també de primer.


diumenge, 18 d’abril de 2010

Circ de Baiau i Pic de Lavans

'Conceptes relatius' és el títol del magnífic article que l'Enric Asín firma al Vertex nº 226, referint-se a les ascensions alpines que ofereixen els cims del Pallars.
Si parlem del Pallars, la Vallferrera és un dels màxims exponents de la seva autenticitat, i dintre d'aquesta, el circ de Baiau n'és el sublim exemple.
La petitesa que hom aprecia sobre el mapa, en quant a cotes i distàncies aparents, es magnifiquen sobre el terreny, i una modesta excursió sobre el paper pot adquirir dimensions superiors en la realitat: vet aquí la relativitat dels conceptes.

Dissabte a les dues de la tarda enfilem Vallferrera amunt des d'uns quilòmetres després del Pla de la Selva. Ens calcem els esquis a trams mentre anem per la pista; flanquegem a peu el primer tram de la pala sud del Pla de Boet (amb restes de les grans allaus que sempre hi cauen i que ja s'han fos); i ens els tornem a calçar, ja definitivament, per ascendir el Clot de l'Olla cal al Pla d'Arcalís i el de Baiau.

 
Els senyals de gr i algunes fites ens ajuden a orientar-nos. Superat el tram boscós, després del Barranc de la Coma de l'Orri, la vista s'obre i el paisatge s'eixampla. El temps és tempestuós i una curta nevada donan un caire quasi hivernal a aquesta aproximació.
Des del Pla de Baiau fins els estanys del mateix nom el terreny és molt planer. Ascendir-hi és molt còmode, però el descens de l'endemà ens obligarà a remar.
Divisem ja el Serrat de Lavans amb el seu punxegut pic (foto de dalt) i la Roca Entravessada i el pic de Baiau (foto de baix).

L'agulla de Baiau s'alça entre la Portella del mateix nom a l'esquerra (camí habitual cap a Andorra i el Comapedrosa) i les pales que baixen del suau pic de Sanfons, a la dreta.
Aquesta zona està farcida de possibilitats per a traçar-hi ascensions en neu i glaç, però la llarga aproximació dissuadeix l'alpinista que només busca l'aspecte esportiu de l'escalada, i reserva aquest indret per als qui estan disposats a pagar-ne el peatge que suposa l'esforç d'anar-hi amb neu.

 
Diumenge, massa tard, deixem material al refugi lliure i ascendim la magnífica coma que mena al Port de Medacorba, i que després ens oferirà el millor descens de l'excursió, amb una neu altre cop de somni.
Arribats al Port ens separem en dos grups. La Sílvia, la Eli i l'Oriol deixen els esquis i baixen a l'est cap a la base de la cara nord del pic de Medacorba, per a ascendir-la.
La Teresa i el Joan pugen amb mi cap al pic de Lavans.


150 escassos metres de desnivell separen, cap al nord, el pic de Lavans del Port de Medacorba. Comença amb unes pales amb poca neu i una mica de pedra solta, orientada a sud, fins una petita aresta que traspassem, entrant al final d'una canal que baixa del cim fins a la base oest del pic.
Per no voler fer una canal, acabem ascendint un considerable pendent de 50º, barrat per un ressalt rocós que fa aturar els meus dos companys, a escassíssims metres del cim.
M'hi enfilo jo i ràpidament baixo per ajudar els companys a desfer la canal.

La cara nord del Medacorba impresiona. Els altres tres companys hi son, i és tard.
Quan arribem altre cop al Port de Medacorba, veig que estan superant encara un dels primers llargs, i és ja la una de la tarda.
Calcem esquis i descendim cap al refugi; em convenço de que abandonaran l'ascensió al Medacorba....

Recollim material al refugi i seguim el descens cap als cotxes, com haviem quedat.
Arribem a les 18:00 aproximadament. Passen les hores i ni rastre dels companys; solitud absoluta a la vall; no hi ha cobertura de telèfon.
A les 20:30 aproximadament decidim anar cap a Areu per almenys disposar de telèfon, i poc abans d'arribar-hi rebem una trucada d'ells: 'Acabem de sortir al cim'... i son les 21:00 h!

Detall de l'itinerari al Lavans i mapa de l'aproximacio (font ICC)

Afortunadament tot acaba be, moltes hores mes tard, això si, però be.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Tuc deth Rosari

De la Ribagorça a l'Aran. Passem de la integritat paisatgística que regna als prats de la vall de Durro al malmès pla de Beret, electrificat, urbanitzat i glamurós troç de muntanya lluny de la seva essència.
Aquest és el peatge que hem de pagar (i que de fet aprofitem, doncs accedim per la carretera a l'aparcament de l'Orri) per despertar ben aviat a la muntanya, pura altre cop, de Baciver i Marimanha.
Després de creuar les primeres piestes d'esquí, poc es nota la proximitat de l'estació. El que si es nota és que facilita l'accés a la muntanya, sobretot amb els esquis als peus des de gairebé el cotxe, manifestat per la  gran quantitat d'esquiadors de muntanya que es dispersaran cap als cims del voltant, sobretot cap al Baciver.

El Tuc dera Lança atraurà la meva mirada durant tot el dia, i seguidament serà objecte dels meus desitjos alpinístics: haig de planificar-hi una ascensió per la seva cara nord.
La inminència d'una borrasca de sudoest ens proporciona un cel insegur i uns canvis de llum constants.

Cara nordest del Tuc dera Lança. S'hi aprecien algunes canals al seu contrafort, però la cara nordoest es presenta més rocosa, amb possibilitats d'itineraris més desafiants i segurament millor condicions de neu.
Última pala i cim del Tuc deth Rosari. Després de creuar la planera zona dels estanys de Baciver de Dalt, enfilem els pendents orientats a l'oest que donen accés a la Collada dels Estanys del Rosari, al nord del cim.
Ascendim uns metres més amb esquis fins que la neu glaçada i endurida i les pedres aconsellen posar-se els crampons, i així arribem al cim.

divendres, 2 d’abril de 2010

Corronco de Durro

'Les muntanyes es pujen des dels pobles!' diu el nostre amic David.
Estrictament no és aquest el cas, doncs vàrem iniciar l'excursió a La Mola, antic molí que aprofitava la força de l'aigua dels torrents, situada a mig quilometre del poble i a una cota de 1450 m aproximadament.

La neu comença sobre la cota 1700 i per tan hem de pujar pels camps amb els esquis a l'esquena. Això és esqui de muntanya!
En un terreny tan herbós com aquest, uns escassos centímetres de neu son suficients per poder progressar. A la primera clapa ens posem els esquis, i ràpidament el mantell guanya gruix. La neu és dura però recoberta per una fina capa de neu recent: el descens serà un plaer.

Els núbols van passant, amb tendència a clarejar, però l'arribada al cim no pot ser més tètrica.

Clareja i el paisatge s'ens mostra.

Efectivament el descens ens ofereix pales de somni,i aprofitem la baixada fins l'última ondulació del terreny, on la neu s'hi conserva, esquiant en una mena de sender blanc enmig de l'herba encara seca que fa pocs dies que se l'ha tret de sobre.
 El Corronco des de la Mola, encara ben nevat però en alçada.
Descans sota el plaent sol primaveral: s'ha acabat l'hivern.