dissabte, 26 de juny de 2010

Coserans: vall de Birós

El Coserans és la única comarca gascona de l'Arieja, igual que passa amb l'Aran a Catalunya; coses de la geopolítica.

Des del diminut i dispers poble d'Eilia (busqueu Eylie, el seu nom en francès) pugem fortament per la fageda en direcció est, seguint el Gr10. Nombroses i curtes marrades faciliten l'ascens, fins que el bosc s'acaba, el sol es fa notar i apareixen les primeres restes de les mines de Ventalhor (Bentaillou en francès).

Últimes bordes sobre Eilia, envoltades de fagedes per on passa el cami.

Les restes de les mines, tot i ser un residu a la muntanya, tenen un cert atractiu, i el seu estat, marcat pel pas de temps, els confereix un aspecte quasi de monument conmemoratiu d'un passat ben diferent.


El terreny passa de boscós a herbós, molt herbós comparat amb el vessant meridional del Pirineu al que estem més acostumats.
El sol es fa notar cada cop més; ascendim per vessant est. Al fons divisem permanentment la carena que remuntarem més tard per pujar la Pica deth Ar.


El Maubèrme apareix majestuós cap al sud; s'hi veu el final de la Coma de Tartereu, amb la seva cèlebre canal per ascendir-hi.


Arribem al coll d'Aranh, en plena Serra del mateix no, amb l'homònim estany al fons del vessant oest. A la imatge de la dreta, novament el Maubèrme amb la vista sencera del corredor Tartereu; impressionant!
Després de carenejar cap al nord, assolim la Pica deth Ar (pic du Har en francès). Es veu la cara nord del Crabèra, amb la marcada canal que el ratlla (i que hem d'ascendir algun dia d'hivern) i la cresta d'aquest pìc al tuc de Canejan i al Tuc Blanc, que varem recorrer l'estiu passat. Deu n'hi do de la neu que encara s'hi conserva.

Desfem camí cap al coll i reprenem el Gr 10 en descens cap a l'estany d'Aranh. A l'alçada de la presa (cabana lliure i, més amunt, refugi Jacques Husson del CAF) descendim per la vall del riu de l'Isard cap al nord.

El paisatge d'aquesta vall és molt diferent de la d'Eilia; apareix un estatge boscós format per avets, donant un caire més alpí a l'entorn.

Després d'agafar aigua a la cabalosa font d'Illau, prenem un camí a la dreta que flanqueja pel nord-oest la Pica deth Ar, tornant a entrar a la fageda.
Ens dirigim en flanqueig i per terreny cada cop més herbós al Coll deth Còs (cabana oberta i font).
Des del coll ja és tot baixada, però les últimes ventades han fet molt de mal al bosc i trobem grans faigs arrencats de socarrel que barren totalment el pas, obligant a enfilar-s'hi i a vorejar-los per poder-hi passar.

Poc a poc reapareix el paisatge atlàntic de les valls d'aquesta comarca, ple d'empinats prats de dall i de cabanes i petits nuclis arreu.

Finalment arribem a Eilia, quan el cel amenaça aigua just on érem fa unes hores, però, què seria d'aquestes valls sense l'abundant pluja que sempre hi cau?




divendres, 25 de juny de 2010

Alta Arieja: Pic Ròi de Basies (país de Tarascó-Vic de Sòç)

L'altre 'cara' del Pirineu és verda, breu, de nuclis dispersos i carreteres 'petites', d'herba llarga, valls denses i alçades diàfanes.

Sant Joan; agafem el cotxe i anem a dormir una mica enllà del Port de Lers, on la carretera travessa l'indret anomenat Coumebière.
El pas d'una colla de senglars ens saluda el dia abans d'esmorzar.

Comencem a caminar seguint el Gr10, que deixem de seguida per prendre un corriol a la dreta que mena a l'estany de Labant i passa per les antigues mines de l'Argenteria, ara només uns petits forats amb un munt de material de depòsit.

El corriol que seguim, senyalitzat amb marques grogues, travessa un petit bosc fins atenyer la carena, la qual segueix en direcció est, abandonant-la lentament fins el coll que separa els pics de Cabanatous i des Planes.

 Massis del Montvalier des de l'esmentat coll.

Canviem de vessant i divisem ja la conca dels estanys de Basies i tota la vall glacial que a partir d'ara remuntarem quasi per la carena.

Pic Roi de Basies a la imatge esquerra (és el del fons a la dreta); els companys al cim del Planes.

Ascendim l'herbós Pic des Planes i continuem per l'ample carena vers els cims de Comala, que cau a pic cap a ponent, formant una paret farcida de canals i esperons (s'haurà de provar el proper hivern).


Al vessant de Basies el paisatge comença a ser rocós i apareixen importants clapes de neu; es nota que antigament era una glacera.

El Montvalier no deixa d'atreure la mirada en cap moment; els estimballs de la seva cara est i el corredor Faustin son irresistibles.

Flanquejem els cims del Comala (al fons) per les pales de neu de la seva cara est, i arribem al suau llom que ens portarà al Pic Roi de Basies.

Assolim el cim i tenim una vista increïble de la cara nord del massis de la Pica d'Estats, amb tota la vall de l'Artiga a sota. Com es veu ho queda força neu. S'identifiquen clarament el Montcalm, la Pica i el Sotllo.

Vall de l'Artiga al sud del Roi de Basies, amb el massis de la Pica; a llevant la carena que tanca el circ encapçalat pel Roi de Basies.

Desfem el camí enrera, però de baixada ens enfilem als dos primers cims del Comala, en sentit descendent, i observem des de dalt les canals que cauen a plom cap a lestany de Garbet.

 
Arribats al coll entre el Planes i el Cabanatous (per on hem pujat), flanquejem aquest últim per l'est i anem a buscar el Gr10 que puja dels estanys de Basies. Segim el sender en direcció nordoest, passant per l'estany d'Alate, fins el port de Saleix, on s'inicia un llarg descens per les amples marrades que descriu el camí, evitant gairebé tota pendent perceptible.



Mapa del recorregut sobre la base del IGN.

dilluns, 21 de juny de 2010

Esclat de color al Montseny

Des de poc després de Fontmartina, començo a caminar en un asollellat dia, amb un cel especialment 'net', i una primavera floralment explosiva després de tanta pluja.

L'ascens pel vessant sudoest del Turó de L'Home és feixuc a trams, fins al pla del Soquet, ja sota el coll de Sesbasses.

Al coll comença el jardí propiciat per la singular climatologia d'aquesta muntanya.


La virginitat de la carena que es dirigeix a Les Agudes conrtasta amb el malmès Turó de l'Home, i el encara més maltractat Puig Sesolles. Serem capaços algun dia de netejar tot això?

Les Agudes des del Coll de Sesagudes.



Baixant, al coll de Sesagudes, em desvio i flanquejo el Serrat dels Pous pel camí que travessa la fageda pel seu vessant nordoest.
La presència d'importants pous de glaç, algun encara amb neu, segurament dona nom a aquest serrat.




diumenge, 20 de juny de 2010

Primavera als camps de l'Urgell

Calia aturar-se algún dia a fotografiar els camps de colors, que tan sovint veïem des de l'autovia travessant la plana lleidatana.
I un dia qualsevol, càmera en mà, decideixo sortir de l'autovia i 'entrar' en aquella mena d'escena en moviment que, talment com si fos en una pantalla, veiem des del cotxe i anomenem paisatge.

 La primavera ha estat plujosa i profusa en flors.


L'invasió de roselles és un regal als ulls i un desastre per l'agricultor, que està conduïnt a cultivar blat genèticament modificat per que aguanti els pesticides que les eliminaran. No se què és pitjor.

 El sempre fotogènic card trenca la monotonia i posa per a mi.

dissabte, 19 de juny de 2010

Paret de Mu a les Moles de Sant Honorat, un gran massis conglomerat...

... com una illa enmig de calcari del més pur; ben bé és com la roca de Sant llorenç del Munt.

Ressenya de l'Antonio G. Picazo i Jose Mª Suñer, extreta dels Kutrescaladors, i panorámica del massís del Xavi.

Tinc present la coneguda Aresta Idílica que ascendeix l'Agulla dels Tres Ponts, però cercant informació de la zona, la lectura d'algun relat fa dubtar sobre l'exposició d'algun llarg, i trobo aquesta ressenya al blog dels Kutrescaladors, que ens sembla una opció més segura com a primera ascensió a aquest massís: la via 'Retiro espiritual'.

Seguint els consells de diversos blocs, anem en cotxe fins el mas Torrent, on un lletrero indica l'inici del camí que ens porta molt còmodament al Corb i al coll de Mu. Des d'aquest coll, el corriol flanqueja les Moles de Sant Honorat, creuant dos barrancs, al més profund dels quals és on trobem la Paret de Mu només creuar-lo.

Vista de la Roca i l'Agulla del Corb des de la R2, i la R1, sota el desplom.
 
El primer llarg comença amb una roca humida i plena de líquens i molses, però buscant els còdols més nets no rellisca. Com en tota la via, s'ha d'anar amb molt de compte amb el que es toca i trepitja: la roca és bastant traidora, potser més que a molts llocs de Sant Llorenç del Munt.

Una cordada que ve darrera nostre comencen a escalar l'Aresta Idíl·lica.

El segón llarg comença superant un desplom considerable. Amb l'ajuda d'un estrep i sobretot de la fifi pujo; els parabols estan distanciats; suo de debò. Passat aquest desplom ve un tram vertical que també es fa en artificial, A0 en aquest cas, amb els parabolts més propers, tot i que com farà la Marisa, es pot fer perfectament en lliure (6a).


El tercer llarg el fa la Marissa de primera. Mentre puja comença a ploure. Els de l'Aresta Idíl·lica abandonen. Ens plantejem també l'abandó, però quan comencem els segons el llarg, deixa de ploure i fins i tot surt el sol; magnífic!
La Sílvia continua amb el L4, llarg més homogeni entre el IV i el V.


Em torna a tocar a mi obrir un llarg, el cinquè, aquest cop sense patiments d'artificial, però trobo que prop del coll, els parabolts cada cop allunyen més, obligant a afinar bé l'escalada. No és difícil, però la roca no dona cap confiança, tot i que en aquests últims llargs sembla més bona.
Munto la reunió amb vistes al Segre i la plana de Peramola.


L'últim llarg és per la Sílvia. Des de la reunió, sota un desplom, s'ascendeix per una fisura on s'hi pot empotrar el cos, però amb motxiles .... La Sílvia s'enfila al resistent romaní que hi creix i amb empotrant mig cos xapa el parabolt que hi ha dintre. La roca es comporta i permet escalar a gust l'aresta que forma la fisura fins al capdemunt, on acaba la via.

La última reunió ja és a dalt de l'agulla, gairebé al cim.

El descens el fem en tres rapels, enllaçant els llargs dos a dos, sense problemes per recuperar les cordes i posant-se sempre a cobert de les pedres que cauen com a projectils.

La paret de Mu es mostra discreta a l'esquerra del clarament piramidal Sentinella de Tres Ponts.



Fotos de la Sílvia i la Marisa.