dilluns, 20 de desembre de 2010

Gandhi el Bèstia a l'Oblidada i el Punxó de la Pau i la Justicia

Encara que no ho sembli, parlo de vies i agulles de la Plantació (Montserrat).
Triar un dels dies més freds de l'hivern per a escalar agulles situades en fondalades on el sol, ja baix de per si en aquesta època de l'any, ha de superar les agulles veines per a calentar la roca, és una experiència que desitjarem no repetir.
Pel Clot de la Mònica pugem a trobar el Torrent dels Llorers, el qual seguim fins a trobar la primera agulla a l'esquerra, que és l'Oblidada.

La via Gandhi el Bèstia, oberta pel Joan Vidal el 2007, s'ubica a la cara sud d'aquesta agulla. Comença amb una placa tombada fins que quan quasi s'acaba hem de superar un llabi per una fisura amb roca traidora, assegurada amb 3 pitons; l'itinerari és lògic però la roca dolenta.

El fred em fa esclar pitjor que mai; tinc la sensació de portar alguna cosa enganxada al dits que no em permet tocar la roca; no tinc gens de tacte, i endemés els gats adhereixen poc.
Sobre el llabi fem la reunió 1 i els sol ens acaricia, a nosaltres i a la roca.
Ressenya extreta de www.lanochedelloro.com

La Sílvia obre el L1 (glaçat!) i jo pujo com puc. Fotos de la Sílvia i l'Alex.

Tenim al davant una paret lleugerament desplomada, de color gris pel degoteig de l'aigua, ratllada per una fisura a l'esquerra, plena de dipòsits calcàris esmolats i punxents que faran sagnar literament a aquells que vulguin superar-la en lliure (així ho llegim al pot de piades que hi ha al cim i ho viu en carn pròpia l'Alex, que obre llarg).

L2: l'Alex intentant-ho en lliure i jo directament amb un estrep. Fotos de la Sílvia.

Quan és le meu torn, no m'ho penso gaire i pujo amb l'estrep ben a mà. Els parabolts permeten progressar d'un a l'altre amb un sol estrep i l'ajuda de la fifi; en A0 també es podria fer apoïant-se a la fisura.

S'acaba la fisura i el desplom, i per bona roca s'arriba al cim de l'agulla.
Flanquejant lleugerament per l'oest i desgrimpant al nord arribem al collet, i davallem per una canal fins la base. 

Ens dirigim ara al veí Punxó de la Pau i la Justícia, rimbombant nom per a aquesta agulla de forma punxeguda, adosada al serrat del Punxó i separada d'ell per un vertical coll.
La intenció és escalar 'Lituania lliure', però anem esverats i escalem una via situada més a l'oest que aquella, equipada amb parabolts. Es tracta d'un sol llarg per roca bastant bona, que supera in petit llabi on hi ha el pas clau, format per còdols amb aspecte de desprendres però que son molt més sòlids del que aparenten. Arribats al cim, llegeixo en el llibre de piulades que el Joan Vidal hi ha obert recentment una nova via anomenada Esperó de l'Eriçó, però la ressenya amb un pas de 6a que no ens ho sembla.

Voliem escalar l'Esperó de la Martina al vei i inmediat Serrat del Punxó, però el ràpel costa molt de recuperar, és tard, comença a tocar l'ombra i la temperatura cau, fent-nos memòria del que ha estat aquella sensació d'escalas sense gens de tacte.

Tornarem.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Corredor 2 les Valletes; la neu ens deixà.

La Sílvia m'ha passat unes quantes fotos que em va fer mentre feiem la variant cap a l'esperó del Collet Est, i, empès potser per un rampell d'ego, he decidit publicar-les.





Gràcies Sílvia

dissabte, 11 de desembre de 2010

Si la neu es deixa

Nevades i fred, calor i anticicló, més anticicló i altre cop una mica de fred.
Aquesta seqüència de fets augura bones condicions de neu per a l'ascensió de canals, amb una crostra gruixuda i endurida, i l'eufòria fa oblidar que el vent acumula neu a sotavent, i que so no li toca el sol no es transforma.
Travessant la Cerdanya, es posa de manifest que el Pirineu oriental, entès com el conjunt de massissos que formen el Puigmal i el Canigó, és un mon a part meteorològicament parlant.
Mentre aquests es mostren ben escassos de neu, víctimes de tots els vents, les muntanyes enllà de la solana ceretana es mostren blanques, tot i que amb gruixos irregulars, castigades també pel vent.


Des de l'aparcament superior de Porté-Pimorent, ascendim cap a l'Orri de la Vinyola i flanquegem el pics de Fontfreda i l'Estanyó, fins a topar de cara amb el pic de les Valletes.
Les canals situades a l'est d'aquest pic criden l'atenció, es veuen ben nevades i continues i son assequibles.


De les dues més marcades, triem la més propera al pic, corredor nº 2 segons el llibre del Paco Sánchez, ja que ofereix variants de sortida a la dreta en la seva part superior.

Dintre de la canal hi ha força neu i bastant dura; ascendim còmodament. A mitja canal, quan el pendent fa una pausa, s'ajeu, i es comença a estrenyer, amb l'Oriol i la Sílvia em separo del grup i ens dirigim a un pendent de neu lleugerament acanalat que cap a l'oest ens menarà a l'esperó que es despenja del collet est del cim.

És aquí on anem trobant una neu cada cop més granulada i incoherent, dipositada pel fort vent de ponent de dies passats; afortunadament no hi ha plaques de vent. 


La progressió es va complicant. Els rocs que només treien el cap es converteixen en verticals murs en desprendres la neu que els oculta. Allà on s'insinua una fisura m'hi afanyo a posar-hi algun friend, i si només és una esqueltxa hi clavo un pitó; de vegades parar a protegir és més exposat que fugir amunt; el terreny no estrà per a entretenir-shi, els piolets no es claven enlloc.


Pujant així, fem 3 llargs de 30 m i sortim sobre l'esperó, ja ben planer, a la vista del cim i dels companys que fa més d'una hora que ens esperen.


Descendim per l'ample canal a ponent, que ens porta a l'estany de l'Orri de la Vinyola i desfem camí arribant ja fosc a l'aparcament.

La neu no ens volia deixar pujar per on voliem, però ens n'hem sortit; bon inici de temporada.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Esquí al Pic de Tarbesó des de Mijanès:

La comarca del Donasà, tot i estar més ben comunicada i orientada geomorfològicament al Capcir, pertany a políticament a l'Arieja, i segurament climàticament també, doncs la seva orografia ja correspon a aquesta regió, ben diferenciada de l'anterior. 
Si el Capcir és una gran planura envoltada de suaus carenes que ho formen petites valls, el Donasà és tot una vall que s'engorja al seu extrem nord.

La petita estació d'esquí de Mijanés, tancada encara, és l'últim punt transitable de la carretera D25, que comunica la comarca amb Ax. La neu talla el coll de Pailhères i no es neteja la carretera.

Des dels plans més amunt de l'estació veiem tota la vall i el Tarbesó al fons.

Calcem esquis a l'aparcament de l'estació i pujem pels prats, previs al bosc que marcarà l'inici de la vall, la qual ja no deixarem fins la carena sudest del pic. La seva orientació nordest garanteix la neu, doncs a recer de les ventades de ponent, s'hi acumula la neu de les carenes.


Cabana a 1700 m, i carena culminant

El descens comença amb bona neu des del cim, fins que entrats a la vall notem que les temperature shan fet de les seves i costa esquiar.
La diferència amb les temperatures negatives del dissabte és abismal, i el mantell nival patirà de valent els propers dies.


dissabte, 4 de desembre de 2010

Pic de Morters i descens per la vall de Galba

Aquest itinerari que, tot i la seva poca esquiabilitat a la part final, ha esdevingut clàssic, és relativament proper, poc exposat a les allaus, i s'inicia en una estació d'esquí (interessant quan la neu comença a una certa alçada).
Com la resta de pics que envolten la conca de Camporells, l'accés que garanteix neu i seguretat és la carena de la Serra de Mauri, que ja varen travessar de cap a cap la temporada passada per ascendir al Peric


Iniciem l'ascens per pistes, fins que havent assolit la carena, tot i la presència de l'estació d'esqui, l'entorn es torna quasi bucòlic, dominat per un bosc carregat de neu que és una delicia d'avançar, alçats sempre sobre la carena.


Finalitzat el bosc, i retrobades les pistes, assolim el pla superior de la serra, sempre ventat, d'aspecte desèrtic; el Capcir és el país del vent.

Només resisteix la força del vent aquella neu que ha estat ben trepitjada. La traça roman i ens permet passar amb esquis.


Des del capdemunt de la Serra de Mauri, ample i planer, baixem pel bosc orientat a ponent, on s'hi acumula molta neu, cap al també planer circ de Camporrells, concretament a la seva part alta, en direcció nord.
Reprenem novament la pujada, molt suaument, ben encarats ara si cap al pic de Morters.

Cim del Morters i la seva pala sud, amb la millor neu que trobarem aquests dies.


Des del cim, la vista de la vall de l'Orieja és magnífica, presidida per la famosa Dent d'Orlú. Al fons, la muntanya de Taba, encimbellada pel Sant Barthelemy, es reafirma com a projecte per als propers dies, però les temperatures no es mnantindran baixes com avui i el color blanc desapareixerà en gran mesura.


Iniciem la baixada per la pala sud, virant poc a poc a l'est, a la recerca d'un pas que ens permet abandonar les pendents culminals per accedir pròpiament a la vall de Galba.
Amples valletes ben innivades i còmodament esquiables, amb grans acumulacions als pendents més drets orientats a l'est, menen al fons de la vall, on un petit pont ens permet creuar el torrent dels Serrats Verds.


A partir d'aquí el descens es converteix en una progressió quasi horitzontal, primer per corriol i després per pista, enmig d'un bosc cada cop més espès, la contemplació del qual sembla fer més plaent l'esforç de remar. 
Arribats al pont que creua el riu Galba, posem pells i ascendim a través d'un bosc mixte de faigs i pins, cap a l'aparcament de l'estació.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Intentant d'enfilar-se pel Serrat de les Garrigoses

No hi havia escalat mai i realment la roca és molt diferent, fins i tot respecte de la dels sectors veïns de Collbató; hi abunda el ciment calcari i hi manquen els prominents còdols de la part alta de Montserrat.
La orografia també és molt diferent, doncs tan plaques com esperons i diedres son molt discontinus i constantment l'itinerari canvia d'un a l'altre buscant les millors possibilitats de preogressió.
Finalment, l'equipament és el just, doncs les possibilitats que fisures i forats ofereixen per a l'autoprotecció, s'ha respectat en obrir les vies.


Comencem a escalar la via Aranya des del Camí de les Feixades, doncs els dos llargs que comencen més avall son posteriors i més difícils.
El primer llarg comença per una mena de canal amb una roca molt llisa al centre i amb més presa als laterals, o sigui que a obrir cames, que srà la tònica a seguir. Més amunt se superen algunes plaques que s'ho fan mirar, tot plegat amb ben poques assegurances; la Sílvia ho supera molt bé.


El segon llarg comença amb un pas una mica atlètic i desplomat protegit per un espit, i després continua per una placa amb bons forats. Fem la reunió opcional i continuo, amb un diedre a protegir que fa pensar en escalar i emplaçar assegurances, i a oblidar-se de seguir línies d'expansions que aquí no existeixen.


Arribats a la segona reunió, fem el tercer llarg fins la feixa, i essent tard, havent-se tapat el sol en plena ona de fred, i essent molts a la mateixa via (som 5 i ens precedeix una altre cordada), baixem.



L'experiència d'aquest tipus de via em satisfà, i el fet de passar por en certs passatges, genera el desig 'fatal' de fer-ne més, de superar i dominar aquestes vies.

Hi tornarerm. 

dissabte, 27 de novembre de 2010

Una gran excursió i una petita escalada

El Pas del Príncep és un d'aquells indrets de certa nomenada a Montserrat per ser quasi obligatori en els anars i venirs de cap a cap de la serra, així com ho és el coll de Porc per passar de cara a cara (nord i sud).

El que potser és menys habitual és fixar-se en la Miranda al sud d'aquest pas, i amb el seu mateix nom, com a objectiu d'una escalada des de la zona sud de la serra, tot i que des d'aquí és des d'on habitualment s'escala.

I no és extrany, doncs en conjunt resulta en un itinerari molt complert, sobretot si s'hi afegeixen petites marrades per llocs on no caldria passar per anar-hi i tornar-ne.

Des dels camps d'oliveres del Clot del Tambor, sota el Castell, prenem el camí ascendent que per la carena ens porta de cap a la Proa, prominent agulla amb una preciosa i asolellada placa que crida a ser escalada, tot i que la seva base desplomada no ho deixarà fer a qualsevol.


Continuem flanquejant les parets que miren a ponent, amb una gran quantitat de vies a l'ombra del matí, equipades amb parabolts i amb el nom a peu de via, que prometen la millor roca als que puguin superar-ne el grau.
El corriol, que segeuix els peus de vies esportives, acaba enllaçant amb el camí de la Cova de l'Arcada provinent del Vermell del Xincarró. 
Diferència de mitjans i habilitats.

Passant per la cova de l'Arcada, arribem al torrent de les Grutes, el creuem i l'enfilem fins un gran bloc que hi configura un sostre. A l'esquerra del bloc, unes marques blaves ens porten al peu de la via Blave d'Entrada, ja a la Miranda del Príncep.
Sobre la via no en diré massa coses; la informació disponible és àmplia, i resseguint les xapes blaves amb unes quantes cintes n'hi ha prou.



És un itinerari que busca els passos més fàcils cap a la Miranda, a base d'aproximar-se a les característiques baumes d'aquesta cara sudest, i de superar-les pels seus laterals, on hi trobem els curts i sempre aïllats passos més difícils.

Arribats al cim de la Miranda obtenim precioses vistes dels Frares al nord.


I cap al nord descendim fins gairebé el coll, baixant aviat a la dreta cap al Torrent de les Grutes, més amunt del característic bloc al que hem arribat quan feiem l'aproximació. 

Un pas equipat i un tram de torrent molt encaixonat donen un nou caire al recorregut que estem fent.

Desfent camí, arribats a la cova de l'Arcada, baixem al fons del torrent, a tocar de la font del Xebret (ara seca), enlloc de flanquejar cap a la Proa.




Més avall de la font, enlloc de seguir el camí normal del coll del Xincarró, continuem baixant pel torrent, ara anomenat del Tambor, i passem per davant de la impresionant placa desplomada de l'Agulla del Castell.


A partir d'aquí, el camí desapareix, i literalment baixem pel barranc sec, amb desgrimpades, salts i embardissades, fins que, prop dels camps del Clot del Tambor i amb la tarda ja avançada, acabem aquesta jornada de regust més muntanyenc que escalador.