Els arrodonits i accessibles cims del Ripollès de vegades reben el menyspreu del subconscient a l'hora de plantejar-se una excursió, però el regust de les àmplies i cambiants vistes que ofereixen motiva a repetir-los.
El Gra de Fajol Petit contrasta amb els ventats voltants del refugi vell d'Ulldeter.
El coll de la Marrana sempre és víctima del vent de l'oest. El Bastiments arrodonit; els Gra de Fajol punxeguts.
El Canigó posa punt i final a llevant, en quant a alta muntanya es refereix.
Amb esquis, amb raquetes, amb crampons, amb gossos ... la processó de peregrins de cada setmana puja al Bastiments.
L'allargassat com del Bastiments.
2 comentaris:
El dissabte vam pujar a la Tossa Plana de Lles, seguits per una processó similar. Malgrat una falta de silenci, intimitat o tranquil·litat, aquestes clàssiques sempre tindran quelcom (per això deuen ser clàssiques, oi?): gaudir de les vistes, recordar cims ascendits, veure nous itineraris ... sempre val la pena!
Els arrodonits cims del Ripollès, com el Bastiments, m'agraden! el factor vent i fred els fa durs sovint però la seva aparença benèvola pot ser una trampa per a gent comfiada....aquí s'hi ha d'anar preparat com si anèssim a fites de més envergadura, que mai se sap quan entrarà el torb!
Boniques fotos Sergi.
Publica un comentari a l'entrada