dimarts, 9 de febrer del 2010

La Torre d'Eina

Des de Planès remuntem la vall del mateix nom, per itinerari senyalitzat i trepitjat per raquetes cap a l'Orri de Planès, cabana en runes.
 
 

Fotos realitzades per l'Oriol.
Perdem la traça i anem massa amunt pel vessant dret hidrogràfic. Perdre la traça suposa fer maniobres extranyes per a esquivar les grans roques cobertes de neu a traició.

 
El terreny promet ser d'allò menys esquiable: a la baixada ho patirem de valent.

La cara oest del Roc del Boc impresiona. Hi haurem de tornar amb millors condicions d'innivació, doncs el vent l'ha castigat força.

El Roc del Boc mira impassible els nostres esforços per a acostar-nos al seu reïalme.

Arribem a La Conca, nom que reb el circ que tanca la vall de Planès, presidit per la Torre d'Eina, que n'és la màxima elevació.

Deixem els esquis prop de l'entrada de la canal, quan el regel de la capa de neu ens obligaria a posar ganivetes, cosa que no val la pena havent de continuar amb grampons.
El primer tram de la canal és ample, amb un pendent moderat d'uns 40º.

Arribem a un ressalt on aflora la roca, amb neu poc transformada però amb prou glaç a sobre per traccionar.

Després del ressalt el pendent augmenta i la neu millora, oferint-nos uns instants de plaer fins a l'últim tram, on el vent a deixat la roca qüasi nua.


 La poca i incohesiva neu present, i la menys cohesiva roca, ens decideix a treure la corda i assegurar-nos amb un parell de friends i una reunió a base de pitons.

Superat aquest tram accedim a la pala somital, coronada per una cornisa que ens acosella cainar el més a prop de la roca que sigui possible, doncs trencar una placa aquí seria nefast.



Assolim el solitari cim i no ens hi entretenim, doncs el descens serà llarg.

Des del cim carenejem primer a l'oest i després al sud fins l'ample coll que dona accés a una ample canal que descendeix a la Conca. Caminant per neu fonda però assentada arribem on hem deixat els esquis.

Ja 'només' resta desfer l'aproximació, esquiant primer per terreny obert i amb suficient neu, tot i algun tran pla on hem de remar, i després emboscats esquivant troncs, rocs, rierols, etc, fins que retrobat el camí ja prop del poble, ens treiem els esquis, farts de fer de tot amb ells tret d'esquiar, i baixem a peu.


6 comentaris:

en Girbén ha dit...

Si "fer muntanya" és fer-la sencera, des dels peus fins al capdamunt, déu-ni-do amb aquesta ascensió!
No he passat encara pel circ de la Conca. Ara veig que val molt a pena.

lluís ha dit...

És una vall molt bonica i força oblidada. Llàstima que aquest any el pirineu oriental, de moment, no té massa bones condicions per l'esquí. De totes formes segur que va ésser una experiència satisfactòria.

Jaumegrimp ha dit...

Sergi, no pares eh? El Torre d'Eina és un senyor cim!i més en aquestes condicions. El vent ens està fotent totas la neu a les valls i els cims pelats, és el que sol passar al Ripollès, però aquest any més que mai.

Sergi ha dit...

Ben bé vàrem assaborir totes les circumstàncies hivernals.
Des del carrer glaçat a l'aresta pelada, passant per soques i troncs mig nevats, nerets i roques amagades, i cornises i acumulacions amenaçadores.
Molt satisfactori; si senyors!

Javi ha dit...

No pares Sergi!, tampoc no deixes de sorprendre'm amb aquests itineraris amagats i sol·litaris... l'aproximació amb esquís i l'imaginació = romanticisme elegant. Tio! vuí venir amb tú!

Sergi ha dit...

La propera que planifiquem t'envio un correu, Javi.
No pateixis.