dilluns, 24 de maig de 2010

Vinhamala per la vall d'Ossó (en francès Vignemale i Ossoue)

Plena primavera i últimes neus de la temporada, però els esquis encara son molt útils per a accedir a l'alta muntanya.
La presa d'Ossó és un bon punt de partida cap al Vinhamala, doncs arribar en cotxe fins aquella cota i tan endins de la vall retalla molt l'aproximació.
Si la pista està tallada poc després de Gavarnia, per les allaus que cada any hi cauen pels drets pendents que tanquen la vall al nord, la comoditat passa a ser substituïda per la genuïnitat, per l'autentícitat de pujar la muntanya des del fons de la vall.
Afortunadament de tant en tant la natura triomfa!
Dissabte, a les 20:00 aproximadament, comencem a caminar, esquis a l'esquena, per la pista que remunta la vall en direcció a la presa, on acaba, i on hi ha una cabana perfecte per passar-hi la nit.

El diumenge, de matinada, travessem les Oulettes d'Ossoue, fins que la vall queda tancada per una cascada, envoltada d'estimballs aparentment infranquejables. La primera congesta de neu, resta d'un allau plena de pedres, ens rep: creuem la porta de l'estatge alpí.




Passada la cascada, entrem en una coma molt encaixonada on podem calçar-nos els esquis, doncs les restes d'allaus que cauen del Tapou i el Montferrat colguen totalment el terreny, fins i tot el cabalós torrent, mentre que els vessants dels voltants son ben nus.


Novament la coma queda tancada, sota els murs que antigament es trobaven sota la glacera que ho cobria tot. Virem doncs cap al nord i ascendim pel Barranc d'Ossoue, encara més encaixonat i ple de neu al fons.

Som a l'antic front de la glacera, que ara és una roca llisa inclinada per on llisca la neu a plaer. Hem de continuar al nord i guanyar alçada per franquejar els pendents de sota la cresta del petit Vinhamala, punt exposat des de mig matí, doncs es tracta d'un pendent de 45º a sud, rocós a la seva part alta, que s'escalfa de bon matí. Les rectes d'allaus i purgues així ho indiquen: l'endemà caldrà baixar d'hora.

Finalment arribem a la glacera. No hem hagut de desplaçar-nos cap al Montferrat per evitar esqueltxes; la neu ho tapa tot.


Davant nostre hi ha gent que amb esquis o sense s'afanyen a pujar la Pica Longa. No es poden entretenir; baixar tard és exposat. Nosaltres no tenim pressa. La nostra feina és muntar la tenda i descansar; hem pujat molt carregats i això es nota. Així doncs, res millor que una becaina sota el sol.


A la tarda ens dediquem a passejar pels cims del voltant. Almenys aquesta és la nostra intenció, fins que la tempesta ens convida a tornar a la tenda.

Agafem els esquis i ens enfilem en direcció cap al Montferrat; arribats a la cresta els deixem. La vista cap a la vall del Ara és formidable, amb el mític corredor de la Moskowa a la dreta, ascendit per a accedir a aquesta glacera per primera vegada.


Caminem cap al sud-est fins un escull rocós que dona pas als cims del Montferrat. Tornem enrrera amb la intenció de fer el Central, però el primer xàfeg de la tempesta ens fa esperar.


Dalt del Central hi ha dos muntanyencs fent bivac, esperant que afluixi la pedregada dintre de les seves fundes. Els deixem i tornem a la tenda, on esperem que pari la tempesta. Sopar, fusió de neu i a dormir.

El dilluns de matinada, el dia és totalment serè. La llum  de l'alba és fascinant, però la meva càmera no vol funcionar, i no em permetrà compartir les imatges que només han quedat enregistrades al meu record.

Heus ací unes quantes fotos de l'Oriol:
Esperant sota la tempesta; el pic del Mig de Bigorra al costat de la Punta Chausenque; la nostra tenda, minúscula enmig de la glacera.

Després d'ascendir la Pica Longa, amb una neu absolutament glaçada (la nit ha estat força freda) repleguem la tenda i carreguem les feixugues motxilles. Volem baixar d'hora per no exposar-nos a les purgues de neu que pugui haver-hi més avall, però potser ens passem.

Esquiem sobre un regel molt dur; les irregularitats de la glacera i sobretot les traces glaçades dels dies anteriors ens fan caure més d'un cop; però flanquegem amb tota seguretat les pales més perilloses.
S'acaba la neu; esquis a l'esquena, i vall avall. A les 12:00 som al cotxe, amb l'esquena ben castigada però molt satisfets de l'excursió que acabem de fer.

Mapes sobre la base del IGN.

2 comentaris:

lluís ha dit...

Per a mi és una de les muntanyes més belles dels Pirineus, cada cara té el seu propi caràcter. No m'estranya que en Russell se n'enamorés.

Javi ha dit...

Gran entorn Sergi!!!! i tot un luxe lliscar per sobre la glacera...