dimarts, 6 de novembre de 2012

Camí (i no) de Plan, Vall de Toran

14 d'octubre de 2012

Quasi a Pradet, del camí de Pont de Barrier surt muntanya amunt el de Plan.
Camí antic, de bast, ample, entre murs, net i cuidat, enfila suaument sota freixes i avellaners, fins que un antic prat farcit de falgueres posa punt i final al plaent tresc.
Som poc hàbils llegint el mapa i el terreny i travessem les falgueres per on més ens plau, o per on menys ens dol, doncs son més altes que nosaltres i formen un munyoc ben atapeït i espès.
El Toran sempre dona sorpreses; la natura hi és poderosa.
Traces horitzontals de corriol proven d'enganyar-nos; son clarament passos d'animals.
La selva pteridòfita finalitza de cop a l'ombra dels faigs, on no hi creix res més que ells mateixos.
Enmig de la forta pendent que anem flanquejant i ascendint ensopeguem un camí bastant marcat que creiem bo, fins que ens porta a creuar el Gotèr de Barrier i desapareix.
Tinc clar que som sota Plan i que només cal ascendir a través del bosc per assolir l'altiplà.

Avellaners. 

Faigs 


La sensació de sortir de la penombra del bosc humit a la llum clara sota el cel blau reviu en nosaltres l'experiència primordial de la clariana al mig del bosc, essència del jardí per a la humanitat centre-europea, contraposada a l'oasi enmig del desert de la cultura mediterrània.

Safrà de muntanya.


 Al Toran sempre hi trobareu un muntanyenc disposat a acompanyar-vos.

Descendim de Plan cap a Es Grauers a trobar el camí de Barrier, un vell conegut. Més avall de la presa paro atenció al trencall que baixa cap al riu i evita la pista. Mai havia baixat per aquí i val a dir que és un tram de bosc espectacular.

Grans roques cobertes de molsa i abraçades per les soques dels faigs que s'hi recargolen...



... i cobreixen el camí de fullaraca, fent d'aquest un racó encisador on esglaïar els sentits.

Creuem a la dreta del torrent i atenyem el petit i dret corriol que baixa a trobar la pista, just a la primera corba després del refugi, per on haviem pujat en començar. Tanquem així el petit recorregut d'aquest matí i despedim la vall fins a la propera, a saber si ja blanca o encara més acolorida.



3 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

No sabeu com em plau el lligam íntim que heu establert i continueu establint amb la Val de Toran. La veritat és que és una llàstima que camí de Pradet a Plan no estigui net, perquè passa per una zona preciosa. El Fidel, que a l'estiu treballava amb l'Aleix al refugi, va començar una lloable feina de neteja, però és impossible una tasca de tal magnitud per a una persona sola. No és gens estrany que perdéssiu el rastre del sender, perquè pràcticament ha desaparegut. Que consti que hem fet força accions de neteja i de senyalització en la zona, però hi elements que ho dificulten moltíssim: 1) la rapidesa amb què creix la vegetació en la zona, que esborra literalment els senders d'un any per l'altre; 2) les petites esllavissades de terra, de pedres i, fins i tot, d'arbres caiguts; 3) la poca freqüentació de molts itineraris (sortosament, alguns es ressegueixen més habitualment i, per tant, es conserven millor); 4) la visió negativa de l'excursionisme, etc., que tenen alguns col·lectius del Baish Aran: caçadors, motoristes muntanyencs (una activitat que em sembla que ja només existeix en aquesta zona), alguns locals, que poden arribar fins al punt de carregar-se alguns pals indicadors que senyalaven l'entrada algunes valls laterals; 5) la incomprensió i consegüent desinterès de les institucions araneses(a excepció de l'ajuntament de Canejan, que ha canviat notablement la mirada sobre el tema en els darrers anys)... En definitiva, que hi ha una feina immensa per fer i som molt poca gent. Sense un model global que orienti la feina i sense una mínima estructura operativa és molt difícil consolidar la feina.

Escolta, trobo molt interessant el que dius dels ideals paisatgístics de la cultura centre-europea i mediterrània: què em podries facilitar alguna font bibliogràfica que en parli? Gràcies per avançat.

Sergi C ha dit...

Ja et dic Jaume que serà un plaer agafar el dall enlloc del piolet i contribuïr a netejar algun camí.
Ja hi vaig parlar amb el Fidel; bona fitada i més que va fer a Comatroja, i pel que expliquen amb moltes ganes i passió.
Tot i així no cal esmentar els noms de qui més ha fet per l'excursionisme en aquesta vall...

Sobre l'ideal del jardí tenim un personatge a la nostra història que potser és qui més be en parla, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, especialment en el seu Del paraiso al jardín latino.
Remenaré la memòria i els prestatges.

Jaume Llanes ha dit...

Sí, certament el Fidel ha fet una gran tasca durant l'estiu. Per cert, suposo que ja saps que també és un alpinista de primera categoria. En definitiva, un luxe per a la nostra petita vall.

A veure si podem unificar esforços de cara a l'any vinent per netejar alguns camins estratègics. I seria un plaer que t'hi apuntessis, però abans de compartir la destral i la dalla, potser hem de pensar seriosament en compartir corda en algun corredor toranès aquest hivern. A veure si trobem un forat a l'agenda.