dimecres, 25 de setembre de 2013

Esperó sud-oest del Racó Gros, via Banzo-Font-Martínez

21 i 22 de setembre, fi de l'estiu.


Pic dels Gorgs, al sud de l'Infern.



Remenant la sempre a mà guia del Pirineu Oriental del CEC, i esperonats per una piulada recent, fem cap a Ulldeter i aproximem per allà, fent no se si més o menys desnivell que per Núria.


Plantem la tenda sota el coll de Carançà, tenint a sota l'estany Blau, d'on agafarem aigua, escassa en aquesta època i en aquestes alçades d'aspecte quasi desèrtic. I de desert res de res; ens creuarem una munió d'isards al llarg de tot el dia, perdius blanques a la Fosa del Gegant, marmotes a dojo i un parell de muflons, dels quals mai n'havia vist.



Refiats de l'esmentada piulada i de la ressenya gràfica que conté, encetem la via i aviat veig que no quadra amb el text de la guia del Pirineu Oriental, que copio aquí:

   'Escalada AD. Desnivell: 250 m de bona roca. Dues cordes de 40 m i 2 pitons.
Primera asc.: 9 juliol 1967, per Jesús Banzo, Enric Font i F. Martínez (GEDE del CEG). (But. C.E. Gràcia, octubre 1967, p 177; Cordada, 1967, n. 139, p. 15; Altitude, 1967, n. 43, p. 56.)
Primera femenina i segons total: 25 de maig 1970, per Montserrat Martínez i Jordi Lluch (CE Àliga).
Primera en solitari: 7 de gener 1975, per Jaume Nogueroles. (But. STAE del C.E. Àliga, juny 1975, n. 13, p. 5.)


Sota el coll de Carançà.
   Ascensió comparable, segons els primers ascensionistes, a la de la paret nord de l'Infern, però més llarga i atlètica, i per tant de major dificultat.

   
   Des de la Valleta Seca es remunta una tartera cap al peu de l'esperó SW, limitat a ambdós costats per grosses plaques llises i clares (10 mn de marxa d'aproximació).
   
   Situats a la base, cal elevar-se uns 30 m en diagonal a l'esq. sobre replans herbats i lloses amb bones preses (II) fins al per d'un ressalt vertical (1 pitó abandonat a la 1ª ascensió, R-1).'


Estany Blau i estany Negre, Carançà.
La ressenya que seguim mena cap a la dreta direcció les plaques tombades a cercar una reunió de xapes casolanes. Del pitó, cap rastre.

   'Sortiu per la dr superant l'esmentat ressalt (IV) i prosseguiu uns 20 m en línia recta (III) fins a un nou replà (1 pitó, R-2)

Anem més a la dreta i el ressalt el trobarem després de la nostra R2, amb un parabolt a sobre, i no és de IV.

   Enlairar-se sobre unes plaques inclinades (III-) uns 35 m, fent nova reunió (R-3). (En endavant totes les reunions s'efectuen aprofitant els blocs sortints).
   Es segueix el fil de l'esperó uns 40 m, superant alguns trams bastant llisos (III) (R-4).'
Pic del Racó Gros des del Coll de Nou Creus.

Com veïem, el texte original no parla del flanqueig sota el sostre, pas destacable de l'itinerari, per la qual cosa dedueixo que la via original va més a la dreta, seguint pròpiament l'esperó i evitant sempre les plaques.

Sense cap mena de dubte hem estat enllaçant les reunions d'una via veïna, equipada amb parabolts molt petits i amb reunions de xapa casolana, amb el nom pintat a peu de via i que malhauradament no recordo. La Banzo-Font-Martínez va més a l'esquerra, sobre l'esperó, i com a punt de referència tenim un pi que indica la ressenya publicada al Vertex i que desconeixiem.
A partir d'aquí ja som a la via original.



   
Continua el relat de la guia:

Gendarmes dels últims llargs.
   En aquest punt l'esperó perd verticalitat; enlairar-se directament 40 m (II) (R-5). Cal guanyar 40 m més (II+) (R-6).
   L'esperó es redreça, presentant successius ressalts que acaben en una torre característica. Pugeu 40 m (III amb passos de III+; R-7 sobre l'esmentada torre).
   Per amunt l'esperó és molt més marcat, presentant una sèrie de gendarmes baixos que es van superant directament durant 40 m (III+, R-8).
   Cal escalar encara 40 m del mateix estil (III, R-9).
   S'ataca ara el darrer ressalt, més vertical, sobre 40 m (III+, R-10).
   Supereu un trox vertical molt curt i prosseguiu per terreny fàcil (II) uns 15 m, assolint la cresta principal que enllaça el Racó Gros amb el Pas de Porc, guanyant fàcilment el cim (10 mn). Horari: 3 h (fig 28).

Nosaltres, patosos, necessitem unes 4 hores, i amb la llarga tornada que ens espera decidim no fer cim i deixar-lo per un altre dia, ja sigui per fer tota la cresta, per refer la via pel seu itinerari original o provar-ne alguna altre de la cara est.


Sortida a la cresta, amb el Canigó el fons.





5 comentaris:

josep i laura ha dit...

Felicitats per la via i la piada, m'ha traslladat de cop a la solitud de la Valleta Seca fent-me sentir nostalgia de les seves raconades. Parets no tan modestes que sempre sorprenen per inesperades i desconegudes. Ja va sent hora de fer temps per tornar-hi!

Salut, tàpia i clàssiques

Sergi C ha dit...

Doncs mira que hi ha parets, agulles i crestes en aquelles valls. Sembla mentida que rera el vessant sud suau i arrodonit s'hi amaguin tants racons.

Jaume Llanes ha dit...

No sabia ni que existís aquest Racó, mai més ben dit. Veig que continueu furgant pel Pirineu més íntim, i me n'alegro per la part que em toca com a lector i possible visitant. Celebro que tornis a regalar-nos una nova sèrie d'entrades.

Joan Prunera ha dit...

Hola, jo soc el del blog "el col.leccionista de vies". Nosaltres només portavem la ressenya del vertex i la veritat no ens va servir de gaire. De començament en el ressalts d'herba vaig fiant-me del meu instint i extranyat vaig anant trobant reunions amb oarabolts petits i dubtave si anavem per la via original. Vem creure que que si i que l'habien requipada a les reunions. Pujant per la canal-diedre de entre les doues plaques vaig veure que era fàcil flanquejar a l'esquerra per sota el sostre i no em vaig fixar en res més i alfinal del flanqueix vaig trobar una reunió amb parabolts. Si miro be la ressenya del VERTEX sembla que flanquegis per sota el sostre a l'esquerra... en fi, no se si es la via i m'agradaria rtenir aquesta guia del Pirineu Oriental que se que eixisteix però no la he vist mai.
Salut i bones grimpades.
Joan

Sergi C ha dit...

Hola Joan.
De fet la teva piulada em va fer pensar en aquest llibre, farcit d'itineraris per l'estil, i ens va esperonar a anar cap allà.
L'equipament que vas i vam seguir correspon a una altra via, de la qual el nom està inscrit a peu de paret, però és molt fàcil i lògic seguir aquella línia quan hom enfila els primers murs d'inici.
En fi; també te el seu alicient buscar i rebuscar aquestes clàssiques difícils de resseguir.
A reveure.