divendres, 4 de juliol de 2014

Peguera, pic i vall, principi i fi.

22 de juny del 2014.

Els dies llargs val la pena d'aprifotar-los per pujar les muntanyes des dels pobles, és a dir, senceres, en tota la seva dimensió, tot i que pel cas ens en sobrarà de dia.


La primavera, estiu ja a quasi totes les cotes, és un esclat: aigua arreu, herba seca encara per brotar, flors, i gentada; uns corrent amb poca cosa, altres trescant amb molta càrrega i alguns passejant . Al cel, un falciot foragita el corb que potser li amenaça el niu, mentre un voltor s'ho mira tot plegat des de més amunt a veure si en treu profit.  

Des d'Espot encentem ben d'hora, en previsió de tempestes que no vindran, el camí que remunta la vall de Peguera fins al cim del mateix nom. 





El Peguera, culminació de la vall, treu el cap a la dreta.
Contrasta la protecció que es pretén al lloc amb l'humanització, estàtica com les obres hidroelèctriques i dinàmica i més maligna com la sobrefreqüentació.



Estany Negre.



 Tuc de Saburó.
El polaritzador i les emulsions Fuji fan una bona aliança, tot i que aquesta no és una Velvia.






5 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Excursió, ascensió com les d'abans, sense pressa però a bon ritme pel que dedueixo. Boníssimes fotos.

en Girbén ha dit...

Brrr!
Que el Peguera és el nostre cim totèmic pirinenc..., si quatre són les generacions de la família que l'hem assolit; i quatre les vegades que he aguaitat el món des dels blocs bífids del seu cim.
I és que no pararia... La impecable geometria del circ del Negre, l'únic que en sé la integral dels cims... Una setmana sencera sols al vell refugi peninsular... Una acampada decisiva a l'Estany del Cap de Port...
I que bé la bellesa del dia que us va acompanyar!

Sergi C ha dit...

De les d'abans i les de sempre, Jaume, que per que el simple fet de caminar sigui el menys vistós entre tanta malla i tantes presses, sempre serà.

Sergi C ha dit...

Així doncs Jordi tindras ben presents els diedres granítics inmaculats de les mal anomenades Pales d'Eixe i Sudorn, que pales ho son per l'altre banda, cingleres per aquesta.
Vaig al Foravial que diria que hi has posat alguna cosa.

en Girbén ha dit...

Diria que per tots els murs de la cresta de la Pala d'Ereixe a la Mainera hi corren algunes vies força factibles. Sé d'uns que van fer l'evident Nord del Muntanyó i els va encantar. I, a l'hivern, la de canals elegants!
També, a l'altra cara del circ, hi ha la cresta Monastero-Fonguero-Linya (vam fer els cims saltant la part més retallada).
Recordo que al refugi hi havia un llibre de ressenyes. Parlo de quan les olimpiades...