dilluns, 26 d’octubre de 2009

El Pa de Quilo

Un imprescindible de la zona: forn Reig.



El joc amb la natura és perillós, per que sempre guanya ella, i per tan nosaltres guanyem o perdem depenent del costat del que estem. 
Enfilar una via d'escalada és un joc amb i contra la natura, com la majoria de coses. L'important és no desequilibrar aquesta balança en perfecte equilibri.
Aquesta és la lectura que faig d'un fet anecdòtic que podria no haver-ho estat: en no se quin llarg de la via, agafo una roca sense penjar-m'hi (ah! beneïda prudència ) per comprovar-ne la solidesa i en una fracció de segon es desplaça inevitablement avall. Li calculo uns 200 kg de pes. Cridar bén fort és la primera i única reacció vàlida: darrera meu hi tenia la companya de cordada (l'Aurore) i una altra cordada de tres. La roca cau, es trenca en dos o tres troços, arrenca un boix i no se quantes coses més. Afortunadament tothom contesta quan, silenciat l'estrèpit, pregunto per tots.


Fotos fetes per l'Anna mentre escalaven 'El cap i el passarell a Montanissell''


Així doncs, és aquesta una via que travessa moltes feixes amb força pedres, roques i matolls, que la fan discontinua, fet altrament comú en aquestes cingleres.

Les dificultats és concentren fortament en el primer llarg, en el que haig d'agafar-mes dos cops de les cintes fent de primer de cordada. Segurament ho podria treure en lliure, però quedo satisfet quan llegeixo a la ressenya que la via comença amb dos passos d'estreps.

El sisè llarg és el més continuat en quan a escalada. Tot i no passar de cinquè grau és sostingut, amb alguna placa d'adherència típica d'aquesta comarca - i quina adherència: un lleuger plugim mulla la roca però comprobem que continua sent increiblement adherent!

Sortint de la R6 hi ha dos passos d'A1, on els estreps s'em fan indispensables (el Juan Carlos ho fa en lliure i de primer de la seva cordada!).



El cim ens obsequia amb vistes espectaculars; la llum de la tardor anuncia el final del dia i de l'any.




2 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres, me n'alegro que tot quedés amb un ensurt, sempre estem exposats a aquestes sorpreses, fins i tot a la vida diària.

T'has fixat que en la foto final vas agafar perfectament un parheli a la part alta de la foto?(o "sundog" nom internacional). Són falsos sols que es produeixen de tant en tant a cada costat del sol segons l'angle (normalment principi i final del dia) i els núvols (gairebé sempre cirrus) amb que topa la llum. En cas de molt fred també surten sense núvols ja que l'humitat de l'aire està cristal·litzada tot i no veureu nosaltres.

Apa, prou rotllo, bona setmana.

Isaac

Jaumegrimp ha dit...

Ep Sergi! vaja ensurt no? celebro que tot acabés bé!