diumenge, 15 d’agost de 2010

Merolla, cingle i Rasos de Tubau

Potser els dies de tempesta no son els millors per caminar per terreny herbat, però el paisatge que s'hi ofereix després si que s'ho val.
Entre el Berguedà i el Ripollès les muntanyes son poblades de masos aillats i ermites, comunicats entre si per moltes pistes i senders a través de relleus en general benignes, excepte la cinglera nord de Tubau, on la paret permet pocs punts de pas, situats als extrems.
Des del coll de Merolla cap al sud, els bscos de pi son pastures per sota, i es nota que s'aprofiten, doncs quasi no hi ha vegetació arbustiva: només herba i pins.
Si no fos per la mullena és molt agradable de caminar-hi.
Sense cap altre motiu que el de retallar horari, i de fet no gaire, aparco al coll de l'Arç, accessible per bona pista.


De coll a coll i esquivant la carena, camino per la pista que volta el primer turó per l'oest, fins el coll de Palomera. Passo per un primer mas, Les Muntades, on la pista acaba i el corriol es perd entre prats, però seguint l'intuició la retrobo al bosc, sobre pendents erosionats, i el segueixo fins el mas la Palomera, al l'esmentat coll del mateix nom.

L'Aranyonet i Les Muntades.

Novament prenc la bifurcació cap a l'oest, per una pista que flanqueja els Cingles de Tubau fins que, convertit ja en corriol, topa amb la paret al Pas de les Baumes. A tocar del torrent que baixa generós amb tanta pluja, unes marques grogues indiquen un gir de quasi 180 graus, enfilant carena amunt per sobre del cingle. Entre un laberint de boixos de més d'un metre d'alçada el corriol es perd, però el filat pel bestiar facilita un traçat a seguir.


S'arriba així a una primera elevació i poc després al Pedró de Tubau, que quan cau cap al nord s'anomena Morro d'Ullà.


El descens és gairebé un reflex de l'ascens però cap a l'est, amb la diferència que el corriol és més fresat.
Arribo així al coll de Faig General, on hi ha el pas cap al peu de la cara nord, menys encinglerada aquí; en aquest punt, una cruïlla de camins amb pal indicador permet anar a Gombrèn, a Sant Jaume de Frontanyà, etc. Cap a l'oest altre cop quasi 180 graus i el camí passa a ser pista, entre una fageda primer i pineda després fins al coll de Palomera.
Enlloc de tornar al coll de l'Arç per mas Muntades, ho faig per la pista que hi va directament, arribant per sort al cotxe sense mullar-me. 

1 comentari:

lluís ha dit...

Bonica mirada la que ens ofereixes d'aquest racó, sempre fascinant, i més amb aquestes boires i núvols.
Segur que també vas trobar algun bolet!