dimarts, 28 de setembre de 2010

Camí al Barlonguèra des d'Eth Riberot



La verdor del Pirineu atlàntic no és gratuïta per als muntanyencs; pluja i humitat és el preu que de bon grat n'hem de pagar. I és així com es viu i s'entén aquest paisatge, entre núvols, ruixats i les primeres neus, que embelleixen i i fan menys abastables els cims.
La cabana és l'objectiu, i fer foc el tresc. Recollir llenya molla per substituïr la seca que cremarem ems ocupa.

El fons de la vall d'Eth Riberot es troba al voltant dels 1000 metres d'alçada, mentre que les carenes del voltant superen els 1800 m, fins els 2800 dels cims més alts. Així és el Pirineu del Coserans: cau de cop a la plana. I aquest és el desnivell que, quan triem un itinerari vessant amunt, hem de superar quasi de cop.

Per les agradables carreteres de l'Arieja arribem a Eras Bòrdas de Les (Les Bodes-sur-Lez en francès), i entrem a la vall d'Eth Ribertot, nom del torrent que la recórra. Aparquem al final de la pista asfaltada, prop del torrent de Trapech (de fet la pista continua fins la Maison du Valier, gite d'etape d'aquesta vall).

En aquest punt la carretera s'encreua amb el gr10, que la travessa d'est a oest i s'enfila vessant a munt cap al Col de Prat. Enfilem doncs el gr cap a ponent, entre ruixats i boires, mullant-nos però gaudint d'un paisatge esplèndid.

Cabana de Trapech du Milieu i cabana de l'Artiga.

Les cabanes son un constant en el Coserans, i gairebé totes son obertes i condicionades. Quan una és tancada, reservada a pastors i ramaders, ben a prop n'hi ha una altra d'oberta. A Trapech du Milieu ens aixopluguem en un moment de ruixat; la climatologia d'aquestes valls fa necessàries aquestes cabanes, abans pels pastors i ara per als muntanyencs endemés d'aquells. És d'agrair que les institucions les mantinguin.


Arribem a Col de Prat (cabana reservada a ramaders), i una mica més al nord, en el següent coll, a la cabana de Clot du Prat, oberta, lliure, amb matalassos, estufa, llenya seca (que reposem per la que portem molla), gots, tasses, plats, coberts ... i fins i tot una cervesa per obrir!
Mullats com anem, encenem foc i estenem roba.

  Composició amb fotos de l'Hernan, el Jot's i l'Hector, companys d'aventura.

Les boires passen i s'obren a estones; inacabables caravanes d'ovelles transiten d'una vall a l'altre, passen hores i i continuen passant...


...el temps cronològic no compta per res aquí a dalt. 


S'atura.


L'endemà diumenge, el coll està completament emboirat i decidim començar a caminat tard. La idea inicial d'ascendir al Barlonguèra per la carena, fora de camí, la descartem, doncs amb boira i no havent-hi estat mai seria una imprudència.

Prenem el camí que cap al sud ens ha de portar a la vall de Peyralde, paral·lela a la de Trapech, i que flanqueja la carena que inicial-ment planificàvem fer.

Aviat assolim la cota dels 2000 m i tota l'aigua que la boira i la pluja deixaven a la muntanya es manifesta en estat sòlid: primeres nevades de la tardor. 

Vall de Peyralde


A migdia, els núvols donen una treva i el Barlonguèra s'ens mostra, emblanquinat, amb aparença hivernal. 
Ens aturem a la cabana de Trinque a contemplar-lo, i per la vall de Peyralde retornem al fons d'Eth Riberot, posant fi a una excursió potser il·lògica en quant a recorregut, però que ha suposat una descoberta dels vessants més pastorals del Pirineu.


 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Comparteixo la teva fascinació pel Pirineu de l'Arieja. La frondositat, la solitud, la forta empremta pastoral enmig d'ambients molt feréstecs d'alta muntanya... Endinsar-se en aquestes contrades té un regust especial, depassa completament la dimensió esportiva del muntanyisme (pots fer-hi itineraris durs, però sempre adquireixen un aire poètic o místic). I, ara que la tardor ja envaeix les parts altes de les valls (i va baixant cap als fondals), jo diria que les sensacions són més intenses que mai (amb perdó de l'hivern).
Com sempre, els mots i les fotos són magnífics. El teu bloc (i algun altre) és un far per orientar-se en el nostre mar tempestuós.

jaume ll

SergiC ha dit...

Encoratjadores paraules les teves, Jaume.
Redescoberixo la muntanya en aquests racons 'marginals'.
I ben aviat aniré cap a Toran a la recerca dels colors i la llum de la tador, potser aquesta setmana i tot.

Anònim ha dit...

Hola Sergi, m'alegro que continuïs fidel a l'univers del Toran. No cal dir que també comparteixo amb tu l'atracció per aquest lloc tan especial. Com et deia ahir, els colors estan al seu apogeu a les valls secundàries, però encara no a la vall principal (crec quela tardor plena hi arribarà a finals d'octubre, però aleshores se n'haurà anat de les parts altes). Ara val la pena perdre's per algun d'aquests llocs: Bedreda, Comatroja, Estancauilha, Es Cobos, Cumedan, Laujò, Comica... Quina meravella! M'agradaria molt poder veure els paisatges que tant estimo a través de l'ull de la teva mirada-càmera.